Araucaria bidwillii

Araucaria bidwillii (Araucaria bidwillii)

Araucaria bidwillii, la araucaria australiana, és un arbre siempreverde conífero en el gènero Araucaria, de família Araucariaceae. És nativa del surest de Queensland en dos poblacions separades en el nort del tròpic de Queensland, i molts excelents eixemplars plantats en Nova Gales del Sur. Creix fins a 50 m d'alt. Se li crida també pi bunya; no obstant, no resulta taxonómicamente correcte ya que no pertany al gènero Pinus.

El pi bunya (A. bidwillii) és l'últim supervivent de la secció Bunya del gènero Araucaria. Esta secció era diversa i estesa durant el mesozoico en algunes espècies tenint una morfologia del con similar a A. bidwillii, el qual va aparéixer durant el Jurásico. Fòssilés de la secció Bunya s'han trobat en Sudamérica i Europa.

Distribució

A. bidwillii té una distribució llimitada dins d'Austràlia i, part de la raó per als llocs restants, va ser la dessecació d'Austràlia en la pèrdua del bosc plujós i la pobra dispersió de la llavor. Els llocs remanentes en les Montanyes Bunya, l'àrea de Jimna i el mont Lewis en tenen diversitat genètica en eixos llocs dispersos. Els cons són llarcs, de clafoll dur i nutritius, cauen intactes al sol baix de l'arbre i ans que ixquen les llavors. La possibilitat de que animals més grans del passat com vectores en el jurásico, tals com a dinosauris i grans mamífers podrien considerar-se pero són improvables per a la bunya.

Ecologia

A. bidwillii té una llavor d'inusual germinació criptogeal en la qual les llavors desenrollen un tubèrcul subterràneu del com un brot aéreu emergix despuix. El desenroll de la llavor en eixa forma se sap que ocorre durant varis anys presumiblement com una estratègia per a permetre als plantines emergir baix òptimes condicions climàtiques o, s'ha sugerit, evitar el fòc. Esta germinació ha segut una dels principals problemes en la silvicultura de l'espècie.

Encara que no s'han reportat agents dispersores de les llavors de A. bidwillii, se sap que vàries espècies de macrópodos s'alimenten de les llavors i tubèrculs. S'ha observat que la rata d'arbust (Rattus fuscipes) estava almagasenant les llavors de bunya des de distàncies llimitades costera dalt dels arbres pares, possiblement permetent la germinació en la part alta de les cordilleres. Els possums coa de brocha (Trichosurus spp.) s'han mencionat com a transportadors de les llavors dels arbres. D'un estudi en 2006, els possums d'orelles de curtes (Trichosurus caninus), es va demostrar la dispersió de la llavor de A. bidwillii per estos animals.

Les poblacions naturals de l'espècie han segut reduïdes en extensió i abundància a través de l'explotació de la seua fusta, la construcció d'un dic i el clareo històric. La major part de les poblacions estan ara protegides en reserves formals i parcs nacionals.

Els cons medixen 20-35 cm de diàmetro, i es desintegren quan maduren per a soltar les grans llavors (3-4 cm).

Significat cultural

A. bidwillii és un arbre sagrat per als pobles aborigen. El nom vernàcul és bunya o bunya-bunya, derivat del nom usat pels aborigen australians; se li crida en freqüència pi bunya .

De la mateixa manera que les llavors de les espècies Araucaria araucana i Araucaria angustifolia, les llavors d'esta espècie també són comestibles, i són similars als piñones dels pins. Les seues llavors han segut una important font de menjar per als pobles aborigen australians; arboledas eren en freqüència de certes propietats tribals. Les llavors eren menjades ya siga crues o cuinades. Tradicionalment se'ls molia fins a fer-los una pasta, la qual era menjada en eixe estat o cuinada al carbó per a fer pa.

La seua fusta és color crema i és fàcil de treballar. És excelent per a treballs interiors com molduras de pisos, especialment utilisada para fa caixes de fòsfors, menuts pots i graneres.^{cita requerida}

Cultive

Les anous de bunya són llentes de germinar. Un grup de 12 llavors sembrades en Melbourne va prendre un promig de sis mesos en germinar (en la primera germinant en 3 mesos) i solament va desenrollar raïls despuix d'1 any. Els primers fulls formen una roseta i són café-obscures. Els fulls es tornen verts una volta que el primer sistema ramificat del talle es desenrolla. A diferència dels fulls madurs, els fulls jóvens són relativament suaus. En la mida en que els fulls maduren es fan molt dures i esmolades.

Una volta establides les bunyas són molt resistents a la fredor i poden ser cultivades tan al sur com Hobart en Austràlia (42° S) i Christchurch en Nova Zelanda (43° S) i tan al nort com Sacrament en Califòrnia (38° N).

Taxonomia

Araucaria bidwillii va ser descrita per William Jackson Hooker i publicat en London Journal of Botany 2: 503–506, t. 18, 19, f. 1, en l'any 1843.

Etimologia

Araucaria: nom genèric geogràfic que aludix a la seua localisació en Arauco.

bidwillii:epítet otorgat en honor del botànic John Carn Bidwill.

Sinonímia

• Columbea bidwillii (Hook.) Carrière
• Marywildea bidwillii (Hook.) A.V.Bobrov & Melikyan

Galeria

• 
  Un parell de plantitas de bunya mostrant el canvi de color de full. Els cotiledones són hipogealés, permaneixent baix del sol.
• 
  El con o frut del bunya, comunament conegut com a anou bunya.
• 
• 
• 
  Cons.

Bibliografia

• Haines R. J. (1983) Embryo development and anatomy in Araucaria Juss. Australian Journal of Botany. 31, 125-140.
• Haines R. J. (1983) Seed development in Araucaria Juss. Australian Journal of Botany. 31, 255-267.
• Hernandez-Castell, G. R., Stockey R. A.(2002) Palaeobotany of the Bunya Pine In (Ed. Anna Haebich) ppl 31-38. ‘On the Bunya Trail’ Queensland Review – Special Edition, Volume 9, No. 2, November 2002 (University of Queensland Press: St Lucia).
• Pye M.G., Gadek P. A. (2004) Genetic diversity, differentiation and conservation in Araucaria bidwillii (Araucariaceae), Austràlia's Bunya pine. Conservation Genetics .5, 619-629.
• Smith I. R., Withers K., Billingsley J. (2007) Maintaining the Ancient Bunya Tree (Araucaria bidwillii Hook.) - Dispersal and Mast Years. 5th Souther Connection Conference, Adelaide, South Austràlia 21-25th January 2007.
• Smith I. R. (2004) Regional Forest Types-Southern Coniferous Forests In ‘Encyclopedia of Forest Sciences’ (eds. Burley J., Evans J., Youngquist J.) Elsevier: Oxford. pp 1383-1391.
• Smith I. R., Butler D (2002) The Bunya in Queensland’s Forests, In (Ed. Anna Haebich) ppl 31-38. ‘On the Bunya Trail’ Queensland Review – Special Edition, Volume 9, No. 2, November 2002 (University of Queensland Press: St Lucia).

Enllaços externs

• Gymnosperm Database: Araucaria bidwillii

• [1]