Any d'Àfrica
1960 es coneix com el Any d'Àfrica per una série d'events que varen tindre lloc durant l'any, principalment l'independència de 17 nacions africanes, que varen resaltar els creixents sentiments panafricanos en el continent. L'any va dur la culminació dels moviments independentistes africans i la posterior aparició d'Àfrica com una força important en les Nacions Unides. Este ràpit desenroll polític va conduir a l'especulació i l'esperança sobre el futur d'Àfrica en el seu conjunt. No obstant, al mateix temps, el continent començava a enfrontar les realitats de la violència poscolonial. Enguany també va vore el començ de l'oposició armada al apartheid en Suràfrica, en ramificacions polítiques en Àfrica i en tot lo món.
Orige
[editar | editar còdic]O.H. Morris, del Ministeri de Colónies Britànic, va predir a principis de giner que "1960 serà un any d'Àfrica". La frase "any d'Àfrica" també va ser utilisada per Ralph Bunche el 16 de febrer de 1960. Bunche va anticipar que molts estats conseguirien l'independència en eixe any per la "rapidea casi explosiva en que els pobles d'Àfrica en tots els sectors estan emergint del colonialisme". El concepte d'un "Any d'Àfrica" va atraure l'atenció dels mijos internacionals.[1]
La mitologia de l'any també va ser influenciada pel discurs "Vent del canvi", pronunciat el 3 de febrer de 1960 pel primer ministre britànic Harold Macmillan. Parlant en Ciutat de la Veta, Macmillan va reconéixer que els poders imperials tindrien dificultats per a seguir controlant les seues colónies.[2] El discurs va representar una admissió per part de la elite política britànica de que l'Imperi britànic havia terminat i no podia ser revixcut. Açò va inspirar una reacció de rebuig per una part del Partit Conservador. Els africans també varen reaccionar. En paraules del Ministre d'Assunts Exteriors guineano Caba Sory:
Independència
[editar | editar còdic]Durant 1960, el número de països independents en el continent va aumentar de 9 (en poblacions de 95 millons) a 26 (en poblacions de 180 millons), guanyant la seua independència de Bèlgica, França i el Regne Unit.[3]
De França
[editar | editar còdic]En resposta al creixent conflicte en Argèlia, França va crear una nova constitució en 1958. Esta constitució va fer que els estats colonials formaren part de la "Comunitat Francesa" (La Communauté), la qual va reestructurar l'imperi francés com una espècie de federació.[4] Tots els Estats membres es varen adherir a l'acort llevat Guinea, que va obtindre l'independència en 1958 quan es va negar a unir-se a la Communauté. La seua decisió va dur a França a tallar tot respal, pero va assentar un precedent per a atres colónies franceses.[5] En decembre de 1959, el president francés Charres de Gaulle, va acordar que els Estats membres podrien tindre independència si aixina ho decidiren.[5] Tots ho varen fer, a un ritme molt més ràpit de lo que França va anticipar.[5]
- Camerún va conseguir l'independència el primer dia de 1960 (es va unificar en el Camerún britànic en 1961).
- Togo (anteriorment Togolandia francesa) va conseguir l'independència el 27 d'abril.
- La Federació de Mali es va independisar el 20 de juny i després es va dividir en Mali i Senegal el 20 d'agost.
- Madagascar es va independisar el 26 de juny.
- Dahomey (renombrado a Benín en 1975) es va independisar l'1.º d'agost
- Níger es va independisar el 3 d'agost.
- Costa d'Ivori va obtindre l'independència el 7 d'agost.
- Chad es va independisar l'11 d'agost.
- República Centroafricana va obtindre l'independència el 13 d'agost.
- Congo (Brazzaville) es va independisar el 15 d'agost.
- Alt Volta (renombrado a Burkina Faso en 1984) es va independisar el 15 d'agost.
- Gabon es va independisar el 17 d'agost.
- Mauritània va obtindre l'independència el 28 de novembre.
Estos països varen permanéixer dins de l'esfera d'influència francesa, particularment en térmens econòmics.[5] França també va negociar acorts polítics en la Federació de Mali i Madagascar, renunciant al mandat de que l'eixida de la Comunitat francesa conduiria al fi dels llaços polítics (com lo havia fet en Guinea).[5] Les empreses franceses varen acceptar aixina l'acort, perque es mantindrien en una bona posició per a beneficiar-se dels nous països independents, que també seguien utilisant els francs colonials (CFA).[5]
Les noves constitucions creades per estos països utilisen algunes idees de la Constitució francesa, inclosos els valors de la democràcia i els drets universals, aixina com un sistema parlamentari en un eixecutiu fort. També a voltes usen el llenguage de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tots emfatisen el panafricanismo sobre el nacionalisme.[5]
Del Regne Unit
[editar | editar còdic]Dos països varen conseguir l'independència del Regne Unit en 1960. Somàlia, a través de l'unificació de Somalilandia Britànica i el Territori en fideicomiso de Somàlia, i Nigèria.
El 26 de juny, la Somàlia britànica es va convertir en l'Estat independent de Somalilandia. Cinc dies més vesprada, es va unir en el Territori en fideicomiso italià de Somàlia per a crear la República de Somàlia l'1.º de juliol.[3]
Nigèria tenia la població més gran i la millor economia del continent. Es va fer independent l'1.º d'octubre.[3]
També en 1960, el Domini de Ghana va votar per a convertir-se en una República. El panafricanista de fama mundial Kwame Nkrumah, ex primer ministre, va ser elegit president simultàneament, el 27 d'abril de 1960.[6]
De Bèlgica
[editar | editar còdic]
Els congolenys havien estat manifestant-se per l'independència, i a principis de 1960, Patrice Lumumba va ser encarcerat per incitar a una gresca en 1959. Reconeixent que el Congo anava a independisar-se, Bèlgica va lliberar a Lumumba i li va permetre assistir a una conferència en Brusseles entre el 18 i el 27 de giner. En la conferència, el 30 de juny es va establir com el dia de l'independència de la República del Congo (Leopoldville). Lumumba va guanyar en les eleccions de maig i es va convertir en el primer ministre del país el 30 de juny.[7]
El país pronte es va vore envolt en la confusió, i Lumumba va ser depost el 14 de setembre. Posteriorment va ser torturat i eixecutat.[6] El periodo subsegüent d'inestabilitat a voltes es denomina Crisis del Congo.
Els acontenyiments en el Congo varen dur al periòdic britànic London Daily Express (que sempre ha favorit el colonialisme) a denunciar el "Any d'Àfrica" i demanar que 1961 fora un "any de realisme".
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «1960: The Year of Africa» (en anglés). CBC-Ràdio Canada. Consultat el 28 de setembre de 2018.
- ↑ «1960-2010: 50 years of ‘African independences’» (en anglés). On Africa. Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2018. Consultat el 28 de setembre de 2018.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Foderaro, Salvatore (1976). Independent Africa (en anglés), Macmillan. ISBN 978-0-7705-1415-0.
- ↑ The Journal of African History.Cambridge University Press.Cambridge:49(2)
- 167-196.ISSN 0021-8537.Consultat el 28 de setembre de 2018.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 de Lusignan (1969). French-speaking Africa since independence (en anglés), Praeger. OCLC 602002731.
- ↑ 6,0 6,1 «50th Anniversary of the 'Year of Africa' 1960» (en anglés). Pa-African News Wire. Consultat el 28 de setembre de 2018.
- ↑ «Lumumba: 'We shall show the world what the black man ca do when he is allowed to work in freedom'» (en anglés). New African. Consultat el 28 de setembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Año de África» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.