Amorfino (gènero musical)

El Amorfino és un gènero musical tradicional que representa la vora folklòrica dels montuvios de la costa equatoriana. Goja de molta popularitat en les províncies de Manabí, Els Rius, Guayas i L'Or. Té parentesc en la guaracha cubana i el joropo veneçolà.

Història

Orige musical

El "amorfino" té el seu orige en la copla espanyola (Cante jondo andalús i vores de ayayay de el XVII - XVIII), apareix en el llitoral equatorià en el XVII com a resultats dels juglares i trobadors medievals, a la seua volta est prové de l'amor cortés i romàntic antic. La seua transmissió es va donar de forma oral, en viajantes, teatreros; l'amor fi està compost per versos mètrics que riman. Quan la copla espanyola aplega al llitoral es convertix en amorfino, en els seus inicis va ser acompanyat per guitarres, flautes de guadúa, reque-reque, veus cantadoras en les danses antigues de fandangos, chigualos, polka creuada, zapateo, esta manifestació artística representa el conjunt de tradicions i sabers que es representa al voltant de la cultura del poble montuvio.

Registres i estudis musicológicos

Va ser en l'any 1712 quan es té registre del primer amorfino cridat L'iguana. S'interpreta fins a hui en ocasions especials acompanyat del seu ball tradicional. El registre d'este amorfino es deu al visitador Valdéz Ocampo qui la va escoltar en una cerimònia organisada en el seu honor.

Un sigle més vesprada, existix un atre registre del amorfino en l'any de 1881. En esta oportunitat seria l'antropòlec espanyol Marcos Jiménez de l'Espasa, qui dins dels seus estudis sobre música en Sudamérica presentaria el amorfino dins d'un congrés de americanistas. El tema en particular es titularia "Amorfino". Va haver controvèrsia al voltant d'açò posat que el crèdit supostament es devia al musicólogo cridat Juan Agustín Guerrero. De l'Espasa ometria el fet de que Guerrero seria qui li facilitaria el tema. Una década més vesprada, existix un registre de l'any 1892 quan el general Eloy Alfaro arreplega d'un periòdic guayaquileño el amorfino "Roba dels Alfaro", justament dedicat a la seua persona. Estant exiliat decidix enviar-ho des de Costa Rica a la seua filla Esmeralda a través d'una carta.

Partitures del Amorfino L'Iguana

Ya en el XX, per a l'any de 1926, seria el folclorista Rodrigo Chávez González qui organisaria el primer festival regional montuvio en el Latin Park de la ciutat de Guayaquil. En esta ocasió es presentaria la cançó anomenada "El Galop" i que seria interpretada per la banda "Els de la Mar". Per un atre costat tres anys més vesprada, en 1929, ell músic i acadèmic Manuel J. Alvarez publicaria en l'imprenta L'Esperança de Chone, el fullet "Estudi folklórico sobre el montubio i la seua música". Este estudi important és un dels pioners en la musicologia montuvia, i el amorfino, un dels seus gèneros principals. Ací es transcribirían partitures per a piano, de tres tonades, en les cançons tradicionals "L'Iguana", "Amorfino" i "Caminante". La forma d'interpretació d'estos temes seria a través de les veus dels llaurador de la facenda "Riu d'Or".

Estructura

Tipos de amorfinos

Erro al crear miniatura:

El amorfino en una representació teatral

El amorfino com a gènero té dos interpretacions, ya siga com a simple copla, o com una cançó. Açò fa que en els seus orígens estiga emparentada en la copla espanyola i al moment d'afegir música es faça us dels tradicionals instruments montuvios com la flauta, el quint o la caixa tambora. De manera més fonamental, les coples en tindre un format de pregunta resposta entre dos intérprets són cridades comunament contrapunts. Ademés, la rima, si be per lo general és asonante, no és rar trobar també rimes consonants. En general, la rima pot tindre varis formats sent pareada, alternada (cuarteta), abraçada (redondilla), o lliure (copla, a on els versos impars queden solts).Existixen tres formes reconegudes del amorfino:

• Amorfino copla: en estructura A, B, C, B rima consonant o asonante alterna entre el segon i quart vers.

• Amorfino cuarteta: en estructura A, B, A, B, rima consonant o asonante.

• Amorfino redondilla: en una estructura A, B, B, A, que és l'estructura base dels quatre primers versos la dècima espanyola.

A estes tres formes se li suma el contrapunt que mescla dos cuartetas o dos redondillas. Pren també el nom de desafiu i té les seues equivalència en Cuba en la controvèrsia, Colòmbia en la trova o piquería i Argentina en la payada.

Característiques tradicionals

Segons l'estudi "El amorfino. Manifestació de l'identitat cultural del poble montuvio", existixen sis característiques tradicionals que identifiquen al amorfino:

1. Capacitat d'adaptació als canvis històrics i incloure'ls com a temes lírics.
2. Festivitat, vitalitat, sensualitat i la trobada amorosa.
3. Oralidad en la transmissió
4. Anonimat dels amorfinos que es convertixen en tradicionals. Transcendixen l'autor per a convertir-se en patrimoni popular.
5. Temes que inclouen la romançada, la festa, la pedagogia o la política.
6. Us de llenguage comú o popular. Codificació del saber i moral popular.

Interpretació musical

La musicalizaació del amorfino és prou flexible, encara que de manera tradicional s'usen els següents instruments:

• Vihuela: anteriorment, en l'actualitat li'l reemplaça per una guitarra
• Quint montuvio: instrument de corda pulsada en cinc cordes.
• Mandolín montuvio: construït a partir dels models de mandolines d'Europa.
• Bandolín montuvio: construcció pels luthier locals dels bandolines europeus.
• Caixa tambora: Caixó de pal prieto i de l'arbre de guachapelí
• Flauta montuvia: construïda a partir del bambú del llitoral equatorià
• Silvatos montuvios: fets a partir de fusta de bassa

Els balls que acompanyen seguixen el ritme són sincopados, lo que li distinguix dels ritmes andinos que escomencen en el temps fort del compàs. El amorfino per la seua banda inicia en el temps dèbil, conseguint més complexitat rítmica, alguna cosa característic de la música del llitoral equatorià. El compàs típic que s'utilisa és el 2/4 o 4/4 a un tempo moderato o allegro.

Ball del amorfino

Existixen dos tipos de ball del amorfino solt i el entrellaçat. Estos a la seua volta tenen tres passos, o formes de ballar:

1. El pas de la tonada: que és quan les parelles ballen en el seu propi terreny marcant el pas en el peu dret.
2. La punta taló: quan els ballarins deixen el seu lloc inicial i escomença el home a ballar al voltant de la parella mentres toca el sol en la punta del peu i l'atre en el taló.
3. La puerca raspada: quan els ballarins ballen passos colpejant-se les pantorrillas en el empeine del peu. Es considera este tipo de ball com l'equivalent llaurador de la polka. Este gènero musical va tindre molta importància en Equador durant el XIX.

Estes formes de ballar el amorfino de manera més estructurada contrasta en les castanyes montuvios el restant de contradanzas populars en el llitoral d'Equador que inclouen a gèneros més diversos, d'orige europeu, com varen ser el fandagno, el galop, la colla, etc.

Vore també

• Albazo
• Bomba
• Marimba
• Passacarrer
• Passadiç
• Sanjuanito

Bibliografia

• Música Patrimonial de l'Equador, Juan Mullo Sandoval, ISBN 9789978927281, (2009)
• Roures Humberto, De la Quadra, El montuvio equatorià, ensaig de presentació. Libresa, 1996

• Cusme Alejandra. Memòria del mont: Manuel Rendón Solórzano, ISBN 9789942096111, 9942096116, 2017
• Goitisolo Arriaga, El montubio home de pensament mític, Universitat de Texas, 1998
• Pereira Valarezo, La festa popular tradicional de l'Equador, ISBN 9789978927175, 9978927174, 2009
• Ordóñez Wilman, Amorfino vora major del montubio, ISBN 9789978627471, 9978627472, 2014
• Ordóñez Wilman, Guido Garay, un testimoni necessari, ISBN 9789978110164, 997811016X, 1998
• Mullo, Juan, Vores montoneros i chapulos: semàntica de la cançó alfarista, Universitat Andina Simón Bolívar, 2011