Amanita atkinsoniana

Amanita atkinsoniana (Amanita atkinsoniana)

Amanita atkinsoniana, també coneguda com a amanita de Atkinson,^[1] és una espècie de fongo de la família Amanitaceae. El cos del frut és de color blanc a parduzco, en capells de fins a 12,5 centímetros (5 polzades) de diàmetro, i tallos de fins a 20 cm (7 3⁄4 polzades) de llarc. La superfície del capell està coberta de barrugues còniques de color marró.

Este bolet es troba en el noreste, surest i sur d'Estats Units, aixina com en el sur de Canadà, a on creix solitària o en menuts grups sobre el sol en boscs mixts. Encara que no se sap que siga venenosa, no es recomana el seu consum.

Taxonomia

L'espècie va ser descrita per primera volta pel botànic nortamericà William Chambers Coker en 1917, en el seu monografia de les Amanita de l'est d'Estats Units. La descripció de Coker es basava en varis #espècimen que havia arreplegat en diverses localitats de Carolina del Nort en setembre i octubre de 1914. El nom específic honra a George Atkinson, un micólogo de l'Universitat de Cornell que va recolectar i va descriure fongos en el sur i l'est d'Estats Units a finals de el XIX.^[2] En 1952, Marcel Locquin va optar per situar-la en el gènero Armillaria com Armillaria atkinsoniana, pero este canvi no va ser adoptat per autors posteriors.^[3]^[4]^{[nota 1]}

A. atkinsoniana està classificada en el gènero Microlepsis de la subsección Solitariae, en la secció Lepidella del gènero Amanita.^[6] Les espècies de la subsección Solitariae es distinguixen per vàries característiques: una volva composta d'estructures celulars de forma variable; rencs de cèlules grans cilíndriques a primes en forma de garrot que mai són dominants; un talle que sol tindre una base bulbosa i restants de la volva en la superfície que es concentren cap a la base; la volva no és membranosa ni casi membranosa, mai forma un llim en la base del talle, i tampoc forma taques en la superfície del capell, a on la capa externa consistix en hifes pressionades contra la superfície.^[7]

Descripció

Plantilla:Mycomorphbox

El capell de A. atkinsoniana medix entre 6 i 12,5 cm (2 1⁄4 -5 polzades) d'ample i, depenent de la seua edat, la seua forma varia de convexa a aplanada, a voltes en una depressió central poc profunda. El seu color pot variar de blanquecino a blanc groguenc, gris parduzco, taronja parduzco a marró grisáceo, i és més clar en la vora. La superfície del capuchón està coberta de restants del vés-ho universal en forma de chicotetes barrugues còniques de color marró rojós a marró grisáceo, fàcils d'eliminar.

En acostar-se a la vora del capell, les barrugues es convertixen gradualment en chicotetes taques d'aspecte lanoso. La vora del capell és pla o presenta dèbils estrías que reflectixen les làmines subjacents, i té restants de vés-ho parcial penjant a lo llarc de la vora. Les làmines no estan unides al talle, estan juntes o amontonades, són moderadament amples, de color blanc groguenc i a voltes presenten una llaugera taca rojosa. Les lamélulas (brànquies curtes que no s'estenen completament des de la vora del capell fins al talle) són de truncades (tallades bruscament) a atenuades.

El talle medix 8-20 cm (3+1⁄4-7+3⁄4 polzades) de llarc i 1-2,5 cm (1⁄2-1 polzades) d'ample, igual o estretint-se llaugerament cap a l'àpiç, blanquecino i de flocoso a pla. El bulbo basal té forma de garrot, ventricoso-fusiforme o de nap, redonejat o puntagut, generalment cobert d'anells de escamas pardo-rojoses o barrugues de restants de vel universal, que a sovint s'estenen pel talle a curta distància.^[6] El vel universal en la base del talle és prou inusual en Amanita, ya que forma barrugues que s'estenen casi fins al fondo del bulbo.^[8] El talle a sovint es enraíza en el sol baix del bulbo en una cordonera allargada de micelio conegut com pseudorhiza.^[9] El vel parcial forma un anell que és alguna cosa membranoso, fràgil a moderadament persistent, i de color blanc groguenc a groc pàlit. Finalment, a mida que el fongo madura, es derroca sobre el talle formant una fina membrana. La carn és blanca, en una dèbil olor a clor.^[6]

Característiques microscòpiques

l'esporada és blanca. Les espores són de #elipsoide a allargades, hialinas (translúcidas), de parets fines i tenen unes dimensions de 9-12,5 per 5,5-8 μm. Són amiloides, lo que significa que absorbixen yodo quan s'teñir en el reactiu de Melzer. Els basidios (cèlules portadores d'espores) medixen 35-60 per 7-13,5 μm, tenen forma de garrot, quatre espores i abrazaderas en les seues bases. Els queilocistidios (cistidios que es troben en la vora de les brànquies) medixen 15-45 per 10-30 μm, tenen forma elipsoide o de garrot i són abundants. La cutícula del capell té una gruixa de fins a 165 μm, i està formada per hifes entrellaçades a radials, de 2,5-8 μm de diàmetro, de llaugera a fortament gelatinizadas. El vel universal del capell està format principalment per cèlules d'aproximadament esfèriques a #elipsoide, pero també en forma de garrot i allargades, de fins a 75 per 40 μm, dispostes en cadenes curtes i terminals i hifes relativament escasses, de 3-7,5 μm de diàmetro. En la base del talle, el teixit del vel universal és molt similar al del capell. En les hifes hi ha conexions en pinça.^[6]

Espècies similars

Pel color de la volva, A. atkinsoniana s'assembla a A. onusta, que es diferencia de A. atkinsoniana pels cossos fructífers de tamany chicotet a mijà en un vel grisáceo com a barrugues de color gris obscur a gris parduzco i un bulbo basal que sol estar alguna cosa arrelat. A voltes, els cossos fructífers de A. atkinsoniana es confonen en els de A. microlepsis, que es distinguixen per la presència de restants volovales de color marró rojós a marró grisáceo i el bulbo en raïls de A. atkinsoniana.^[6]

Distribució i hàbitat

Els cossos fructífers de la Amanita atkinsoniana creixen en el sol en boscs mixts de coníferes i caducifolios. S'han recolectat en Alabama, Geòrgia, Massachusetts, Maryland, Míchigan, Carolina del Nort, Nova Jersey, Nova York, Pennsilvània, Tennessee, Texas, #Virginia, Vermont i #Virginia Occidental.^[6]^[10] Una guia de camp indica que preferix associar-se en roures a on hi ha arbustos de nabius (Vaccinium).^[9] El fongo també s'ha recolectat en Quebec (Canadà).^[11]^[12] El sur de la seua àrea de distribució s'estén fins a l'estat mexicà de Michoacán.^[8] El fongo fructifica en major freqüència a finals de l'estiu i en autumne, despuix de fortes pluges.^[9]

Toxicitat

Pomerleau (1980) considera que el bolet és "dudosamente comestible",^[11] mentres que Orson i Hope Miller, en el seu guia de camp dels fongos de Norteamérica, la cataloguen com "possiblement venenosa" (encara que també indiquen que no s'han notificat casos específics de toxines de l'espècie), i recomanen que, en general, no es consuma cap espècie de Amanita del subgénero Lepidella.^[13] Roger Phillips cataloga l'espècie com no comestible.^[14]

Vore també

Llesta d'espècies d'Amanita

Notes

↑ Rolf Singer va escriure en 1955: Locquin està prou aïllat entre els micólogos que creuen que les diferències estructurals entre Armillaria luteovirens i les Amanita són massa grans i significatives per a combinar qualsevol Armillaria en qualsevol Amanita.^[5]

Referències

↑ «Standardized Common Names for Wild Species in Canada» (en anglés). National General Status Working Group.
↑ Metzler; Metzler, {{{nom2}}} (1992). [1] (en anglés), Austin (Texas): University of Texas Press., p. 67. ISBN 0-292-75125-7.
↑ «Armillaria atkinsoniana (Coker) Locq. 1952» (en anglés). MycoBank. The International Mycological Association.
↑ Locquin, M. (1952). (en Francés), Bulletin de la Société Mycologique de France, pp. 165-9.
↑ Singer (1955). [2], 47 edició (en anglés), Mycologia, pp. 147–9.
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 ^6,3 ^6,4 ^6,5 Bhatt; Miller, {{{nom2}}} (2004). [3] (en anglés), Nova York: New York Botanical Garden Press, pp. 33-59. ISBN 978-0-89327-459-7.
↑ Singer (1986). , 4 edició (en anglés), Königstein im Taunus (Alemània): Koeltz Scientific Books, p. 452. ISBN 3-87429-254-1.
↑ ^8,0 ^8,1 «Amanita atkinsoniana Coker» (en anglés). Amanita studies. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 13 de setembre de 2010.
↑ ^9,0 ^9,1 ^9,2 Smith; Weber, {{{nom2}}} (1980). [4] (en anglés), Ann Arbor (Michigan): University of Michigan Press, p. 150. ISBN 0-472-85610-3.
↑ Lewis; McGraw, {{{nom2}}} (1981). , 1 edició (en anglés), The Southwestern Naturalist, pp. 1-4. doi:10.2307/3671322.
↑ ^11,0 ^11,1 Pomerleau (1980). [5] (en Francés), Montreal (Canadà): Els Editions La Presse. ISBN 978-2-89043-022-8.
↑ Pomerleau; Cooke, {{{nom2}}} (1964). [6], 4 edició (en anglés), Mycologia, pp. 618-26. doi:10.2307/3756365.
↑ Miller; Miller, {{{nom2}}} (2006). [7] (en anglés), Guilford (Connecticut): Falcon Guide, p. 44. ISBN 0-7627-3109-5.
↑ Phillips, Roger (2010). Mushrooms and Other Fungi of North America (en anglés), Búfalo (Nova York): Firefly Books, p. 25. ISBN 978-1-55407-651-2.

Enllaços externs

Amanita atkinsoniana en Index Fungorum (en anglés)
Este artícul conté una traducció derivada de «Amanita atkinsoniana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[6] Rolf Singer va escriure en 1955: Locquin està prou aïllat entre els micólogos que creuen que les diferències estructurals entre Armillaria luteovirens i les Amanita són massa grans i significatives per a combinar qualsevol Armillaria en qualsevol Amanita.^[5]

[1] «Standardized Common Names for Wild Species in Canada» (en anglés). National General Status Working Group.

[2] Metzler; Metzler, {{{nom2}}} (1992). [1] (en anglés), Austin (Texas): University of Texas Press., p. 67. ISBN 0-292-75125-7.

[:0-3] «Armillaria atkinsoniana (Coker) Locq. 1952» (en anglés). MycoBank. The International Mycological Association.

[4] Locquin, M. (1952). (en Francés), Bulletin de la Société Mycologique de France, pp. 165-9.

[5] Singer (1955). [2], 47 edició (en anglés), Mycologia, pp. 147–9.

[:1-7] 6,0 ^6,1 ^6,2 ^6,3 ^6,4 ^6,5 Bhatt; Miller, {{{nom2}}} (2004). [3] (en anglés), Nova York: New York Botanical Garden Press, pp. 33-59. ISBN 978-0-89327-459-7.

[8] Singer (1986). , 4 edició (en anglés), Königstein im Taunus (Alemània): Koeltz Scientific Books, p. 452. ISBN 3-87429-254-1.

[:2-9] 8,0 ^8,1 «Amanita atkinsoniana Coker» (en anglés). Amanita studies. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 13 de setembre de 2010.

[:3-10] 9,0 ^9,1 ^9,2 Smith; Weber, {{{nom2}}} (1980). [4] (en anglés), Ann Arbor (Michigan): University of Michigan Press, p. 150. ISBN 0-472-85610-3.

[11] Lewis; McGraw, {{{nom2}}} (1981). , 1 edició (en anglés), The Southwestern Naturalist, pp. 1-4. doi:10.2307/3671322.

[:4-12] 11,0 ^11,1 Pomerleau (1980). [5] (en Francés), Montreal (Canadà): Els Editions La Presse. ISBN 978-2-89043-022-8.

[13] Pomerleau; Cooke, {{{nom2}}} (1964). [6], 4 edició (en anglés), Mycologia, pp. 618-26. doi:10.2307/3756365.

[14] Miller; Miller, {{{nom2}}} (2006). [7] (en anglés), Guilford (Connecticut): Falcon Guide, p. 44. ISBN 0-7627-3109-5.

[15] Phillips, Roger (2010). Mushrooms and Other Fungi of North America (en anglés), Búfalo (Nova York): Firefly Books, p. 25. ISBN 978-1-55407-651-2.

[1]

[2]

[3]

[4]

[nota 1]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[5]