Alfarería en la província de Lleida

l'alfarería en la província de Lleida (Espanya), més allà de l'àmbit arqueològic, va tindre el seu centre artesanal més important en Verdú, actiu fins a poc despuix de mediat el sigle xx, quan desapareguda la funcionalitat de la cacharrería de baste, les seues alfares varen evolucionar cap a la fabricació d'escurada.^[1]^[2]

Verdú

Els restants de forns més antics en Verdú daten del periodo romà per a la producció de materials per a la construcció (teixixques, taulells, etc.), i queda notícia d'un forn comú para teixixques a finals de l'Edat Mija. Posteriorment es varen construir forns dins de la muralla (com delaten les excavacions realisades en els carrers dels Eres, Forn d’en Guasch, Margonell i carrer Nou, o en extramuros, en el camí de sant Miquel).^[3]

A partir de finals del sigle xiii es documenten els primers cantareros (la família Guasch), i ya a principis del sigle xvi Miquel Borrel, com a mestre cantarero. Atres llinages registrats varen ser els Orobitg, Porta, Duxins, Stalella, etc. Les primeres ordenances -registrades en l'archiu parroquial- varen ser promogudes per la fundació de la confraria de Sant Hipòlit, en contractes d'aprenents de l'ofici, de venda comunitària, aixina com d'informació relacionada en la taxa (talla) que tenien que pagar els cantareos i la producció de cada alfarero, en un nivell econòmic i social superior al restant de payeses en Verdú i el seu entorn comarcal.^[3] Gran part d'esta activitat ha quedat recollida en el llibre de la Va unir de Canterers (de començos del sigle xviii) i els archius de la Societat de Alfareros l'Industrial, de finals del sigle xviii.^{[lower-alpha 1]}

La cocció es feya en forns de pedra esfèrics alimentats en llenya d'olivera, que la seua chicoteta portilla d'accés per a introduir i extraure les peces, facilitava la flama reductora durant les 36 hores que durava el procés, donant a la producció el seu tradicional aspecte ennegrit.^[1]

Ademés de la producció tradicional d'orzas, joguets i tests, destaca l'emblemàtic “silló” o cànter negre, i les botiges (“cantirs”), peces habituals en els museus dedicats a l'alfarería.^[4]^[1]^[3]^{[lower-alpha 2]}

Notes

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Seseña, 1997, p. 276.
↑ Vossen, 1997, p. 164.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 Boleda, 2015, p. pdf (1/3).
↑ Useros, 2005, p. 113.

Referències

Bibliografia

«La ceràmica negra de Verdú. Cantirers i terrissaires (pròlec Emilio Sempere)» (en és/ca). CEHI Universitat de Barcelona i Grup de Recerca dels Terres de Ponent. Consultat el 14 de març de 2021.
<cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález-Hontoria2001">González-Hontoria (2001). Les Artesania d'Espanya II. Zona oriental: Catalunya, Balears, País Valencià i Múrcia, Barcelona: Edicions del Serbal. ISBN 9788476283792.
Seseña. «Catalunya», Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 277-278. ISBN 84-206-4255-X.
(2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 115-116. ISBN 84-609-5626-1.

<cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional, p. 226-229.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en la provincia de Lérida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

[FOOTNOTESeseña1997{{{c}}}276-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Seseña, 1997, p. 276.

[FOOTNOTEVossen1997{{{c}}}164-2] Vossen, 1997, p. 164.

[FOOTNOTEBoleda2015{{{c}}}pdf_(1/3)-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 Boleda, 2015, p. pdf (1/3).

[FOOTNOTEUseros2005{{{c}}}113-5] Useros, 2005, p. 113.

[1]

[2]

[3]

[lower-alpha 1]

[4]

[lower-alpha 2]