Alfarería en Cantàbria
L'alfarería en Cantàbria, com a fenomen etnogràfic posterior a la romanización, sintetisa influències de zones perifèriques com Astúries, Burgos i León.[1] Els seus centres més importants varen ser Cos i els distribuïts pels valls pasiegos.[2]
Fàbriques d'escurada fina
[editar | editar còdic]En l'antiga província de Santander, com en el restant del Nort espanyol, les indústries d'escurada fina que varen nàixer en l'Ilustració es varen instalar prop de la costa cantàbrica, pròximes a les vies de comerç navier.[3]
Aixina va ocórrer en les d'Illa, Posadoiros, les menors de Noja i Les Flames, i la més important i duradora, la de Galizano, citada per Madoz. Totes elles varen intentar competir en les escurades fines importades de l'estranger, sense poder superar l'inconvenient econòmic de l'alt preu del plom i l'estany, indispensables per al bany esmaltador.[4]
Una atra important indústria d'escurada industrial va ser la fàbrica de l'Ibero Tanagra (en la llínea dels Pickman sevillans o La Segovianadels Zuloaga). Instalada en el barri de Adarzo, en Santander, va ser fundada en 1912 la firma Comprén Raba i Companyia. Va produir inicialment vaixelles i jocs de café, i a partir de la década de 1920, ceràmica sanitària i elèctrica. Entre les decoració en estampació calcográficas, destaquen alguns dissenys de José Arrúe.[5]
Centres alfareros desapareguts i recuperats
[editar | editar còdic]Recollits en els diccionaris de Miñano i Madoz i glossats pel etnógrafo montañés Adriano García Lomas,[6] queda referència de alfares populars en l'interior: zona de Trasmiera, ollerías de Cos, en Mazcuerras, i en punts de les valls de Cabuérniga i Perozo.
Per la seua banda, el historiadora Natacha Seseña en la seua guia de cacharrería popular, menciona alfares desapareguts en Vedat d'Estrada, Potes i Cos.[1] Per la seua banda, el Museu de Chinchilla, en Albacete, expon peces antigues i noves recollides en Oruña de Piélagos, Ruiloba, i Santillana de la Mar.[7]
Cos
[editar | editar còdic]Esta localitat va usar rodes de mà semblants a les de Far en terres asturianes. Es varen fabricar cazuelas, gorcs i olles, genèricament cridats “vasa”, “tarreñas” o gerres de pastor, i “embernías” (uns llibrells vidriados com els usats en Campoo per a la producció de nata. En el seu conjunt, eren de basta factura, vidriado interior i toscos elements decoratius com chorreaduras o terra clara.[1] Es documenten huit forns de ceràmica en el XVIII.[8]
Valls del Pas
[editar | editar còdic]En el Museu Nacional d'Antropologia (i abans Museu del Poble Espanyol) s'etiqueta una colecció de peces d'escurada molt basta en vidriado estannífero i decoració blava obscur i datades en el sigle , en el nom de Talavera de Pas (Valle del Pas), prenent la denominació de 'talaveras' per la popular ceràmica d'eixe foc toledà.[1][9][nota 1]
També es documenta activitat en Meruelo i Ojáiz, alfares extinguits d'obra basta similar a la fabricada en les veïnes Merindades. Ya en el sigle xxi alguns artesans treballen en la recuperació de formes i decoració de la fàbrica d'escurada de Galizano (blanca en decoració vegetals i geomètriques en blava i verda), i en cacharrería dels alfares mencionats.[2]
Nous alfares
[editar | editar còdic]A partir de 1986, entorn al cridat “Colectiu de ceramistas de Cantàbria” es varen crear tallers com “Cartes”, “El Molino”, “Engobe”, “L'arena”, “L'Aurana”, “Fancs”, “Ruiloba”, i d'atres ceramistas com Isabelle Beaumont, Raquel Ferrers, Mª Àngels Velarde, Víctor Manuel da Silva, Cristina Alejano Colino, Rafael Blanco, Serafín Torices Argumosa.[5] En Revilla de Camargo Juan José Regirada dissenya murals en ceràmica de grans dimensions.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Seseña, 1997, pp. 104-5.
- ↑ 2,0 2,1 «Alfarería del Pas». Turisme del Valle del Pas. Consultat el 10.04.2021.
- ↑ «Ceràmica preindustrial en Cantàbria». museosdecantabria.és. Consultat el 10.04.2021.
- ↑ Pérez Vidal (1983). La ceràmica popular espanyola. Zona Nort, Cadernos de Olaria, Barcelos, pp. 42-43.
- ↑ 5,0 5,1 «Ceràmica de Cantàbria». Espanya fascinant. Consultat el 10.04.2021.
- ↑ Adriano García Lomas, El llenguage popular de les montanyes de Santander, Santander 1944, en les seues "Comentaris a manera de pròlec" (sense paginar).
- ↑ Useros, 2005, p. 99.
- ↑ «Cos, el poble càntabre dels alfareros». Diari 'Alerta'. Consultat el 10.04.2021.
- ↑ González-Hontoria, 2001.
- ↑ lloc alfarero [1] archivat en Wayback Machine..
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Segons investigació de Carmen González Echegaray, recollida per José Pérez Vidal en el seu estudi sobre l'escurada del Pas.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1998) Les artesania d'Espanya. I: Zona septentrional (Galícia, Astúries, Cantàbria. País Vasc i Navarra) (en ES), Serbal. ISBN 84-7628-218-4.
- Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 152-155. ISBN 84-206-4255-X.
- (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 84-609-5626-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en Cantabria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.