Alfabet avéstico

Alfabet avéstico

La escritura avéstica (en persa mig: transliteraació: dyn' dpywryh, transcripció: dēn dēbīrē, ) és un sistema d'escritura desenrollat durant l'era sasánida d'Iran (226–651 d. C.) per a representar l'idioma avéstico.

Com a efecte secundari del seu desenroll, l'escritura també es va usar para Pazend, un método d'escritura en persa mig que es va usar principalment per als comentaris Zend sobre els texts del Avesta. En els texts de la tradició zoroástrica, es fa referència a l'escritura com «l'escritura de la religió» (dēn dibīrih en persa mig i din dabireh en persa nou).

Història

Encapçalat en un zend. Es transcribe com pargat auual.

El desenroll de l'alfabet avéstico es va iniciar per la necessitat de representar correctament els texts en llengua avéstica recitats. Les diverses coleccions de text que hui constituïxen el cànon de les escritures zoroástriques són el resultat d'una intercalació que es va produir en el sigle quart, provablement durant el regnat de Shapur II (309–379). És provable que l'alfabet avéstico fora una innovació ad hoc relacionada en esta colació del «arquetip sasánida».

L'empresa, «que és indicativa d'una renaixença mazdeísta i de l'establiment d'una estricta ortodòxia estretament relacionada en el poder polític, provablement va ser motivada pel desig de competir més eficaçment en budistes, cristians i maniqueos, la fe dels quals es basava en un llibre revelat». En contrast, el sacerdoci zoroástrico s'havia acostumat durant sigles a memorisar les escritures, seguint de memòria les paraules d'un mestre-sacerdot fins que varen memorisar les paraules, la cadència, l'inflexió i l'entonament de les oracions. Açò ho varen transmetre als seus alumnes a la seua volta, preservant aixina durant moltes generacions la forma correcta de recitar les Escritures. Açò era necessari perque el sacerdoci considerava (i seguix considerant) l'enunciació i la cadència precises i correctes com un requisit previ per a l'oració eficaç. Ademés, la recitació de la llitúrgia va estar (i està) acompanyada d'una activitat ritual que no deixa espai per a atendre a un text escrit.

No obstant, la capacitat de traduir correctament el avéstico va tindre un benefici directe: en l'era comuna, les paraules de l'idioma avéstico casi havien deixat d'entendre's, lo que va conduir a la preparació dels texts zend (del avéstico zainti, 'comprensió'), és dir comentaris i traduccions del cànon. El desenroll de l'escritura avéstica va permetre que estos comentaris intercalaran cites de les Escritures en una explicació de les mateixes. L'efecte directe d'estos texts va ser una interpretació estandardisada de les Escritures que sobreviu fins als nostres dies. Per a l'erudició, estos texts són enormement interessants ya que ocasionalment conserven passages que d'un atre modo s'haurien perdut.

Els texts de el IX a el XII de la tradició zoroástrica sugerixen que va haver una volta una colecció molt major de lliteratura zoroástrica escrita, pero estos texts –si és que alguna volta varen existir– des de llavors s'han perdut, i per lo tant, no se sap qué lletra va ser utilisada per a fer-los. La qüestió de la existència d'un «arquetip arsácida» pre-sasánida va ocupar estudiosos avésticos durant gran part de el XIX, i, «qualsevol siga possible que la veritat sobre l'Avesta arsácida, les proves llingüístiques mostren que inclús si existira, no pot haver tingut cap influència pràctica, ya que cap forma llingüística en la Vulgata pot explicar-se en certea com a resultat d'una transcripció incorrecta i el número de casos dubtosos és mínim; de fet, s'està reduint constantment. Encara que l'existència d'un arquetip arsácida no és impossible, s'ha demostrat que no contribuïx en res a la filologia avéstica».

Genealogia i guion

l'escritura pahlaví, derivada del alfabet arameo, en la que es basa l'alfabet avéstico, era d'us comú per a representar varis idiomes iranís mijos, pero no era adequada per a representar un idioma religiós que exigia precisió, ya que el pahlavi era un abjad simplificat en un màxim de 22 símbols, la majoria d'ells que eren ambigus (és dir, podien representar més d'un sò).

Pel contrari, el avéstico era un alfabet complet, en caràcters explícits per a les vocals i permetia la desambiguaació fonètica dels alòfons. L'alfabet incloïa molts caràcters (a, i, k, t, p, b, m, n, r, s, z, š, x^v) molt semblats al Llibre Pahlavi de la Pèrsia islàmica primerenca, mentres que alguns (ā, γ) són caràcters que solament existixen en les més antigues escritures pahlavi dels salteri (sigles VI-VII d. C.; en posterior cursiva Pahlavi γ i k tenen el mateix símbol). Algunes de les vocals, com ə, semblen derivar de les cursivas gregues. La o és una forma especial de el l pahlavi que existix solament en signes arameos. Algunes lletres (p. eix. ŋ́, ṇ, ẏ, v), són invents lliures.

L'escritura avéstica, de la mateixa manera que l'escritura pahlavi i l'escritura aramea, s'escriu de dreta a esquerra. En l'escritura avéstica, les lletres no estan conectades i les lligam són «rares i clarament d'orige secundari».

Bibliografia

• (1938).«History of Zoroastrianism».OUP.New York:.
• (2007).«Revised proposal to encode the Avestan script in the SMP of the UCS»..
• (1948).«Nouvelle édition mise à jour à l'occasió du 21ⁱ Congrès dones Orientalistes».Imprimerie Nationale de France.Paris:.
• (1989).«Encyclopaedia Iranica».Routledge & Kegan Paul.London:3

47–52..

• (1996).«Avestische Laut- und Flexionslehre».Innsbrucker Beiträge zur Sprachwissenschaft.Innsbruck:.
• (1989).«Encyclopaedia Iranica».Routledge & Kegan Paul.London:3

35–44..