L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Alejandro Gaos González-Pola

Alejandro Gaos González-Pola (Oriola, Alacant, 12 de novembre de 1906 - Nuévalos (Monasteri de Pedra, Saragossa), 12 d'abril de 1958)[1] va ser un poeta, ensagiste i professor de lliteratura espanyol, que va tindre una actuació destacada en els anys de la II República i la posguerra.

Vida i obra

Anys de formació

Era fill d'un notari gallec que va acabar establint-se en Valéncia. En la seua casa es va respirar un ambient d'inquietuts intelectuals, polítiques i artístiques (entre elles, musicals)[2] que trobaria reflex en les trayectòries d'alguns dels seus numerosos i notoris germans: José, catedràtic de filosofia i rector de l'Universitat Central de Madrit durant la Guerra Civil; Ángel, intelectual i polític de filiació comunista; Vicente, poeta i professor de lliteratura; i la, actriu.[3]

Va cursar el bachillerat en el colege de Sant Josep, de la Companyia de Jesús, i la carrera de Filosofia i Lletres en la Universitat de Valéncia. En 1931 va publicar el seu primer llibre de poesia: Sauces imaginaris i aigua d'alegria, prologado per José Díaz Fernández i comentat elogiosamente per Juan Piqueras en La Gasseta Lliterària: un «llibre de poemes en salubritat de costa mediterrànea i calidea d'horta valenciana», que posava de manifest en tot moment la condició de valencià del seu autor: «Temperament que s'ha fet en Llevant, que coneix Alce i que sap captar els seus alé més representatius», molt llunt del «podrido món dels llibrets de falla i dels antipoéticos jocs florals».[4]

Li varen seguir Tertúlia de campanes (1932) i Ímpetu del somi (1934). Este mateix any va publicar una colecció d'ensajos en Cròniques lliteràries; i en 1936 L'oix romàntic del nostre temps. Per llavors va colaborar en les revistes lliteràries locals Alfil i Murta.[5]

En 1933 va participar en els cursillos que el govern de la II República va establir per a fer front a la prevista supressió de l'ensenyança de les congregació religioses. En el seu cas, els cursillos varen tindre lloc en el colege de Chamartín de la Rosa, en Madrit, que havia pertanygut als jesuïtes.[6] En 1935 va guanyar les oposicions a càtedra de segona ensenyança i va obtindre plaça en l'institut de Cartagena. Eixe mateix any va passar en comissió de servicis a l'institut Blasco Ibáñez de Valéncia.

La guerra civil i la depuració

En esclatar la guerra civil es va adherir a la causa republicana. Va ingressar voluntàriament en les milícies en decembre de 1936 i des de l'estiu de 1937 va permanéixer adscrit al XIX cos de l'Eixèrcit popular de la República, en el ranc de capità, segons consta en l'expedient que li va obrir el tribunal militar al final de la lluita.[7] Va participar en actes de propaganda revolucionària, com la presentació de l'obra d'Alejandro Casona Nostra Natacha en el Teatre Principal de Valéncia, a benefici dels hospitals de sanc i la columna de Ferro.[8] Pero, contra lo que s'ha afirmat en algunes ocasions, la seua firma no apareix en la revista Hora d'Espanya, a on sí que va colaborar el seu germà Ángel, militant comuniste. Terminada la guerra, va ser detingut i va passar tres mesos en la Presó Modele de Valéncia fins que va ser jujat sumariamente en novembre de 1939. La presentació de 23 avals de persones afectes al nou règim, va facilitar que només anara condenat a la separació forçosa de l'ensenyança, per no haver-se presentat als seus destins una volta acabada la guerra. Entre els qui li varen avalar es contaven militars, eclesiàstics, «camises velles» falangistes, el poeta Rafael Duyos i inclús el rector de l'Universitat de Valéncia, José María Zumalacárregui Prat.[9] En el seu descàrrec, l'acusat va fer vore que se li estaven imputant actuacions dels seus germans. La Junta Dictaminadora Superior de la Depuració Docent aixina ho va fer constar: «Sembla ser que ha pesat molt ellinage al que havien dau trist nombradía les actuacions en sentit subversivo dels seus germans».[10] Va eixir en llibertat provisional el 26 de novembre de 1939 i va obtindre la llibertat definitiva el 6 d'octubre de 1941.

Temps de posguerra

En 1943 va ser destinat al Institut d'Ensenyança Mija de Requena, a on va eixercitar la seua càtedra de Llengua i Lliteratura fins a la seua mort.[11] En estos anys va publicar dos llibres de poesia: Vents de l'oix (1947) i La senzillea atormentada (1951). En Prosa fugitiva (1955) —resenyada per Fernández Flórez en una tercera de ABC[12]— va reunir un conjunt d'entrevistes a personages del món cultural de l'época en els qui va mantindre contacte i, en ocasions, amistat.[13]

En els anys cinquanta va colaborar en els diaris Alce i ABC i en la revista Índex. Sobre els temes i el sentit de la seua poesia va escriure Eusebio García Luengo: «La tendrea, la soletat, l'amor, els fills, el misteri del destí, Deu per últim com a referència suprema. He ací els grans temes lírics de la poesia d'Alejandro Gaos. Cada u dels seus transparents poemes, dels seus poemes terriblement senzills i atormentats, nos parlen d'eixes coses obsesionantes en un llenguage: el de l'home que a soles en si i mirant a la seua entorn, es fa els eterns interrogats que a tots els verdaders poetes del món han desvelat».[14]

Va fallir a conseqüència d'una desocupació cardíaca (patia hipertensió i ya havia tingut una embòlia cerebral uns anys abans)[15] en el Monasteri de Pedra (Saragossa), quan tornava d'un viage a Lourdes en alumnes i professors de l'Institut de Requena[16] el 12 d'abril de 1958.[17]

En els seus últims anys va treballar en un llibre de poemes titulat Guanyant l'alegria, que no va aplegar a publicar.

Bibliografia

Obra poètica:

  • Sauces imaginaris i aigua d'alegria. Pròlec de José Díaz Fernández. Valéncia, Imprenta Quiles, 1931, 129 págs.
  • Tertúlia de campanes. Madrit, Editorial Ulises, 1932, 60 págs.
  • Ímpetu del somi. Càdis, Colecció de la revista «Illa», 1934, 85 págs.
  • Vents de l'oix. Ensaig preliminar de Pedro Caba. Valéncia, Tip. Moderna, 1947, 87 págs.
  • La senzillea atormentada. Valéncia, Colecció Tyris, 1951, 70 págs. Obra ensayística:
  • Cròniques lliteràries. Valéncia, 1934.
  • L'oix romàntic del nostre temps. Valéncia, Nova Cultura, 1936, 20 págs.
  • Prosa fugitiva. Entrevistes. Madrit, Editorial Colenda, 1955, 207 págs.

Referències

  1. ↑ Margarita Ibáñez Tarín, Els Gaos. El somi republicà, Valéncia, Publicacions de l'Universitat de Valéncia, 2020, pág. 223.
  2. ↑ En la seua entrevista al mestre Manuel Palau escriu: «En la seua família, com també en la meua, l'afició a la música era extraordinària. El meu pare i alguns dels meus numerosos germans tocaven discretament el piano, i en la meua casa nos eren a tots coneguts, no només els noms dels grans mestres clàssics i moderns ya consagrats, sino inclús els nous valors que escomençaven a despuntar». Alejandro Gaos: Prosa fugitiva. Entrevistes (1955), p. 177.
  3. ↑ Sobre ellibre Els Gaos: el somi republicà (Consultat dijous, 3 de juliol del 2025)
  4. ↑ Juan Piqueras: «Alejandro Gaos, nou poeta valencià», La Gasseta Lliterària, 109 (1 de juliol de 1931), pág. 14.
  5. ↑ Juan Manuel Bonet: Diccionari de les vanguardes en Espanya (1907-1936), Madrit: Aliança Editorial, 1995, págs. 267-268.
  6. ↑ Prosa fugitiva, págs. 123-124 .
  7. ↑ Margarita Ibáñez Tarín: «La repressió política en l'Institut de Requena al final de la guerra civil. Represaliados i integrats en el nou Estat», Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, 62/63 (2012/2013), pág. 140.
  8. ↑ ABC (8 de setembre de 1936) vore ací.
  9. ↑ Ibáñez Tarín, «La repressió política...», cit., pág. 142.
  10. ↑ Citat per Ibáñez Tarín, «La repressió política...», cit., pág. 142.
  11. ↑ Ibáñez Tarín, «La repressió política...», cit., pág. 154.
  12. ↑ ABC (7 de juny de 1955), vore ací
  13. ↑ Els entrevistats varen ser: V. Aleixandre, D. Alonso, S. Alonso Fueyo, Blecua, G. Bleiberg, Buero Vallejo, Pedro Caba, Cela, Celaya, G. Díaz-Plaja, G. Diego, Entrambasaguas, Fernández Almagro, el recitador Fernández Cueto, J. Fernández Figueroa, W. Fernández-Flórez, Eulia Galvarriato, Eusebio García Luengo, Giménez Cavaller, ellibrer Vicente Huici, Laín, el pintor Genaro Lahuerta, el doctor Marañón, Marías, Menéndez Pidal, el músic Manuel Palau, Leopoldo Panero, Pérez Ferrero i J. A. Zunzunegui.
  14. ↑ Comentari arreplegat en Prosa fugitiva, págs. 205-206.
  15. ↑ Prosa fugitiva, págs. 27 i 198.
  16. ↑ Ibáñez Tarín, Els Gaos. El somi republicà, cit., pág. 223.
  17. ↑ «Necrològica. El poeta Alejandro Gaos», ABC (22 de maig de 1958) vore ací
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alejandro_Gaos_González-Pola&oldid=1354857»