Aerinita
L'aerinita és un mineral, un rar silicat que inclou també ions carbonat, que pertany al grup dels piroxenos. El nom ve del grec "aerinos" que significa blau-cel, en referència al seu color. Va ser descrit per primera volta per Lasaulx (1876) a partir d'un eixemplar del museu de Breslavia que supostament era un mineral de cobalt procedent d'Aragó. Encara que va determinar que no contenia cobalt, inicialment no es va poder aclarir l'orige, ya que era un material que es venia com a recort o curiositat als viagers que visitaven el pirineo francés.[1] En 1882, el geòlec Luis Mariano Vidal va trobar el mineral in situ en Caserras del Castell, localitat que actualment pertany al municipi d'Estopiñán del Castell, en Osca (Espanya).[2] La seua estructura és molt complexa, i solament es va determinar fa relativament poc temps per Ríus et al (2004)[3] havent segut refinada posteriorment.
Formació i jaciments
És un mineral que es troba en venes de doleritas toleítiques (ofitas) que han sofrit procés de diapirismo, formant-se a temperatures relativament baixes, entre 110 °C i 250 °C. Es troba com a masses compactes del color que li dona nom, blau cel, a voltes en estructura hojosa, i més rarament com agregats fibrosos. Apareix associada en escolecita, prehnita i calcita.
És un mineral típic dels afloraments ofíticos dels Pirineus d'Osca i Lleida. S'ha trobat en varis jaciments en el municipi de Estopiñán del Castell, en Camporrells i en Juseu, prop de Tartareu, i en Vilanova de l'Ixen el municipi del terme municipal dels Avellanes i Santa Linya.[2] En França és important el jaciment de St. Pendelon, en les Landes.
Utilisació
La aerinita es va utilisar com a pigment blau en les pintures romàniques de moltes iglésies del Pirineu d'Osca i de Lleida, i també en algunes franceses i ocasionalment d'atres regions, incloent la més famosa d'elles, el Pantocrátor de l'iglésia de Sant Clemente de Tahull. Resistix molt ben el pas del temps, pero no el calfament intens, que fa que canvie de color de blau a marró obscur. Esta és una de les raons de la deterioració de les fresca del monasteri de Vilanueva de Sigena, que varen ser danyats per un incendi durant la Guerra Civil[4]
Referències
- ↑ Calvo Rebollar, Miguel (2018). Minerals i Mines d'Espanya. Silicat, Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit. Fundació Gómez Pardo., p. 298-303.
- ↑ 2,0 2,1 Vidal, M. (1882). Jaciment de la aerinita. Bolletí de la Comissió del Mapa Geològic d'Espanya, 9, 113-121.
- ↑ Rius, J., Elkaim, E. i Torrelles, X.(2004).«Structure determination of the blue mineral pigment aerinite form synchrotron powder diffraction data: The solution of an old riddle.».European Journal of Mineralogy, 16, 127-134..
- ↑ Calvo Rebollar, Miguel(2017).«Aerinita, la pedra blava del Pirineu».Naturalea Aragonesa, (34), 63-68.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aerinita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.