Aegirocassis

Aegirocassis

Aegirocassis és un gènero extint de radiodonto filtrador pertanyent a la família Hurdiidae que va viure fa 480 millons d'anys durant l'inici del Ordovícico.

Solament es coneix una espècie, Aegirocassis benmoulai. Els fòssils de A. benmoulai varen ser descoberts en la Formació Fezouata en Marroc per Mohamed Ben Moula, un coleccioniste de fòssils a qui deu el nom d'espècie, per haver donat notícia de la troballa al paleontòlec professional Peter Van Roy de l'Universitat de Ghent en Bèlgica. Van Roy va portar a terme l'excavació i va recuperar un ben preservat espècimen en tres dimensions, alguna cosa excepcional ya que els fòssils del seu tipo solen trobar-se aplanados en les roques.

Va ser descrit com el fòssil més antic conegut d'un animal de tamany major que presenta una alimentació per filtració.

Descripció

Estimació del tamany

Quan estava viu, era el segon animal més gran en el planeta. D'acort en la descripció publicada en la revista científica Nature, media més de dos metros de llarc.

De la mateixa manera que moltes atres espècies de húrdidos, Aegirocassis tenia tres grans escleritos cefàlics. El esclerito (closca) dorsal en forma de gota (element H) és tan llarc que ocupa la mitat de la llongitut del cos, i la llínea mija dorsal està més clarament elevada en l'extrem anterior. Abdós vores de la closca tenien proyeccions triangulars orientades cap a avall, que poden haver segut la conexió en les puntes de les closques esquerre i dret d'avall. Les closques esquerre i dret (elements P) són elíptics, cada u en una regata en el seu extrem anterior que es anastomosa en la proyecció triangular abans mencionada. La superfície, de la mateixa manera que la closca dorsal, també té una cresta distintiva al voltant de la llínea mija de cada u, aixina com en l'extrem anterior.

Els apèndixs frontals tenen aproximadament 12 cm de llongitut i cada u està dividit en sèt segments. En la superfície ventral de primer segment hi ha un endito més chicotet que el restant, en els segments segon a quint en cinc enditos allargats. En cada endito hi ha unes 80 branques llargues en forma de cerdes (espines auxiliars), que es dividixen en la base en articulacions redonejades. Cada branca té atres dos rencs de cilios en forma de V en abdós vores. El primer segment de l'apèndix té una estructura similar, pero és relativament curt.

S'han realisat reconstrucció de tot el cos de l'animal usant com a referència atres radiodontos estretament relacionats, pero es desconeix la morfologia dels ulls i la boca (con oral) no descoberts. Com s'alimentava per filtració (com es va indicar abans), es creu que la necessitat de tindre una vista ben desenrollada i una dentadura robusta era escassa.

La calitat de la conservació tridimensional ha tirat llum sobre la naturalea de les aletes troncals dels radiodontos. Cada segment del tronc de l'eixemplar de Aegirocassis benmoulai té un parell d'aletes ventrales i dorsals. Varis detalls que s'aprecien clarament en l'espècimen varen dur a revisar i revaluar l'investigació dels espècimen existents i, sobretot, a concloure que el parell ventral és homòlec als endópodos dels artròpodes (branques internes paregudes a pates) i a les extremitats dels lobópodos (lobópodos), i el parell dorsal és homòlec a les aletes dels lobópodos branquiales i als exitos (branques exteriors similars a brànquies) de les pates birrámeas dels artròpodes.