Actitut
La actitut[1] és el comportament que ampra un individu front a la vida. En este sentit, es pot dir que és la seua forma de ser o el comportament d'actuar, també pot considerar-se com certa forma de caràcter, per tant, secundari, front a la motivació biològica, de tipo primari que impulsa i orienta l'acció cap a determinació.
Definició
J.R. Eiser, en el seu llibre Psicologia Social definix l'actitut de la següent forma: predisposició depresa a respondre d'un modo consistent a un objecte social.[2]
En la psicologia social, les actituts constituïxen els nostres elements per a la predicció de conductes.[3] Per al mateix autor de l'obra l'actitut es referix a un sentiment a favor o en contra d'un objecte social, el qual pot ser una persona, un fet social, o qualsevol producte de l'activitat humana o personal.
Basant-se en diverses definicions d'actituts, s'ha definit l'actitut com una organisació duradora de creències i cognició en general, dotada d'una càrrega afectiva a favor o en contra d'un objecte definit, que predispon a una acció coherent en les cognició i afectes relatius a dit objecte.[3] Les actituts són considerades variables intercurrentes, al no ser observables directament pero subjectes a inferència observables.
Atres definicions d'actitut
Ademés de les definicions mencionades, podem agregar les següents:
- Floyd Allport: “Una actitut és una disposició mental i neurològica, que s'organisa a partir de l'experiència que eixercix una influencia directriu o dinàmica sobre les reaccions de l'individu respecte de tots els objectes i a totes les situacions que els corresponen”.
- R. H. Fazio & D. R. Roskos-Ewoldsen: “Les actituts són associacions entre objectes actitudinales (pràcticament qualsevol aspecte del món social) i les evaluacions d'eixos objectes”.
- C. M. Judd: “Les actituts són evaluacions duradores de diversos aspectes del món social, evaluacions que s'almagasenen en la memòria”.
- Kimball Young: “Es pot definir una actitut com la tendència o predisposició depresa, més o menys generalisada i de to afectiu, a respondre d'un modo prou persistent i característic, per lo comú positiva o negativament (a favor o en contra), en referència a una situació, idea, valor, objecte o classe d'objectes materials, o a una persona o grup de persones”.
- R.Jeffress: "L'actitut és la nostra resposta emocional i mental a les circumstàncies de la vida".
- W.I. Thomas i F. Znaniecki: “És la tendència de l'individu a reaccionar, ya siga positiva o negativament, a cert valor social”.
- D. Krech i R.S. Crutchfield: “Una actitut pot ser definida com una organisació permanent de processos emocionals, conceptuals i cognitius sobre algun aspecte del món de l'individu”.
- Warren: “Una actitut és una específica disposició mental cap a una nova experiència, per la qual cosa l'experiència és modificada; o una condició de predisposició per a cert tipo d'activitat”.
- Droba: “Una actitut és una disposició mental de l'individu a actuar a favor o en contra d'un objecte definit”.
- Rokeach: “Pot definir-se una actitut com una organisació depresa i relativament duradora de creències sobre un objecte o d'una situació, que predispon a un individu en favor d'una resposta preferida”.
- Solomon Asch: “Les actituts són disposicions duradores formades per l'experiència anterior”.
- Edwin Hollander: “Les actituts són creències i sentiments sobre un objecte o conjunt d'objectes de l'ambient social; són depreses; tendixen a persistir, encara que estan subjectes a los efectos de l'experiència; i són estats directius del camp sicològic que in
fluïxen sobre l'acció”.
- David G. Myers: “Actitut és la reacció evaluativa, favorable o desfavorable, cap a alguna cosa o algú, que es manifesta en les pròpies creències, sentiments o en l'intenció
- Fishbein: “Les actituts són resums valorativos de les diferents creències d'una persona sobre un objecte o concepte”.
- Jack H. Curtis: “Les actituts són predisposicions a obrar, percebre, pensar i sentir en relació als objectes i persones”.
- Giancarlo : "L'actitut és lo que nos impulsa fer alguna cosa".
- Quintero i Bermúdez: "L'actitut és una disposició de voluntat manifestada davant el món".
- Wenddy Neciosup: "L'actitut és la teua postura per a enfrontar les diverses situacions de la vida, el rostre diari sempre ho dones el teu en la teua actitut".És necessari tindre una actitut positiva front a cada situació que es presente en les nostres vides, per més difícil que siga.
- Rick Astley: "L'actitut és un sentiment interior expressat en la conducta".
- Eduardo Moreno: "Les actituts són demostracions concretes de sentiments i percepcions adquirides, proyectades en persones, grups o objectes".
- Gino Germani: “Una actitut es definix com una disposició psíquica, per a alguna cosa o cap a alguna cosa, disposició que representa l'antecedent intern de l'acció i que aplega a organisar-se en l'individu a través de l'experiència –val dir, és adquirida- i resulta de l'integració d'elements indiferenciados biològics i d'elements socioculturals específics".
- Th. Ribot: “Considerades analíticamente, les actituts són formes sense matèria, sense contingut. No són més que un mòle, pero que impon la seua marca als estats de consciència intelectuals i afectius”.
- A. Girod: “Una actitut és essencialment una conducta, l'inici d'una acció que no és necessàriament acabada. En este sentit, l'actitut és més dinàmica i anuncia millor les llínees del comportament que l'opinió o l'idea”.
- Carl G. Jung: “Tindre una actitut és estar dispost a una cosa determinada, encara que siga inconscient; lo que significa: tindre a priori una direcció cap a un fi determinat, representat o no. La disposició que és per a mi l'actitut consistix sempre en la presència d'una certa constelació subjectiva, combinació determinada de factors o de continguts psíquics que determinen esta o aquella direcció de l'activitat o esta o aquella interpretació de l'estímul extern
”.
Components de l'actitut
Rodríguez[3] distinguix tres components de les actituts:
- Component cognitiu: per a que existixca una actitut, és necessari que existixca també una representació cognoscitiva d'objecte. Està formada per les percepcions i creències cap a un objecte, aixina com per l'informació que tenim sobre un objecte. En este cas es parla de models actitudinales d'expectativa per valor, sobretot en referència als estudis de Fishbein i Ajzen. Els objectes no coneguts o sobre els que no es posseïx informació no poden generar actituts. La representació cognoscitiva pot ser vaga o errònea, en el primer cas l'afecte relacionat en l'objecte tendirà a ser poc intens; quan siga errònea no afectarà per a res a l'intensitat de l'afecte.
- Component afectiu: és el sentiment en favor o en contra d'un objecte social. És el component més característic de les actituts. Ací radica la diferència principal en les creències i les opinions - que es caracterisen pel seu component cognoscitivo -.
- Component conductual: és la tendència a reaccionar cap als objectes d'una determinada manera. És el component actiu de l'actitut.
Per a explicar la relació entre actitut i conducta, Fishbein i Ajzen (1980, citat en Rodríguez), han desenrollat una teoria general del comportament, que integra un grup de variables que es troben relacionades en la presa de decisions a nivell conductual, ha segut cridada Teoria de l'acció raonada.
La psicologia social distinguix un estudi de l'estructura intra- actitudinal de l'actitut, per a identificar l'estructura interna, d'un estudi de l'estructura ínter-actitudinal.
L'actuar de la persona
En els processos cognitius, emotius, conductuales i socials, són múltiples. La principal funció resulta ser la cognoscitiva. Les actituts estan en la base dels processos cognitius-emotius prepuestos al coneiximent i a l'orientació en l'ambient. Les actituts poden tindre funcions instrumentals, expressives, d'adaptació social (com en els estudis de Sherif sobre l'actitut en relació en el ingroup, el propi grup de referència i el outgroup, el grup extern), ego defensiu (un eixemple clàssic és l'estudi sobre la personalitat autoritària d'Adorn en els anys 50).
Este concepte resulta central en tota la psicologia social perque té una aplicació en molts camps distints:
- Front a objectes o conductes específiques en finalitat predictiva de la conducta, en els estudis de mercat.
- Grups o minories ètniques, per mig de l'estudi dels prejuïns i dels estereotips.
- Fins i objectius abstractes, a on este tipo d'actitut està definit com a valor personal.
- L'actitut en relació en si mateixa, definida com a autoestima.
Actitut i sociologia
El concepte d'actitut, com una tendència a respondre d'igual manera en iguals circumstàncies, no solament és d'interés en Psicologia Social sino també en Sociologia.
Des del punt de vista afectiu, és possible trobar algunes actituts bàsiques en l'home, que serviran per a descriure el seu comportament social del món.
Baruch de Spinoza, en “la seua “Ètica” descriu a l'amor com la tendència a compartir penes i alegries dels nostres semblants, mentres que a l'odi ho descriu com la tendència a alegrar-nos del sofriment alié i a entristir-nos per la seua alegria.
Si a estes actituts els agreguem l'egoisme, com a tendència a interessar-nos solament per cada u de nosatres mateixos i a la negligència com a tendència a desinteresarnos per tots, tenim pràcticament coberta la totalitat de les actituts afectives possibles.
Podem dir que tot ser humà posseïx, en distintes proporcions, una miqueta d'amor, una miqueta d'odi, d'egoisme i de negligència, preponderando una d'elles en cada cas.
És possible parlar de “una “actitut característica” en cada persona, per lo que hi haurà tantes actituts distintes com a persones existixquen en el món. Dita actitut, precisament, caracterisa a cada ser humà i no és alguna cosa fix o permanent, sino que pot canviar per l'educació o be a l'influència rebuda des del mig social.
Tant en Psicologia Social com en Sociologia es busquen variables observables i quantificables que servixquen de soport a descripcions que puguen enquadrar-se en el marc de la ciència experimental, d'ahí que és possible definir a l'actitut característica com el cocient entre resposta i estímul: A = R/I
Aixina, l'actitut de l'amor implica compartir penes i alegries (que hauria de ser la resposta), mentres que l'estímul serien les penes i alegries originals que despuix hauríem de compartir.
Si associem el ben a l'amor, mentres que a l'odi, a l'egoisme i la negligència els associem el mal, disponem d'una ètica elemental que podrà incloure's en una descripció compatible en el mètoto de la ciència.
Bibliografia
- de Spinoza, Baruch. “Ética demostrada según el orden geométrico”. ISBN 968-16-0497-0.
- Barón, R; Byrne, D.. “Psicología Social”, Prentice Hall. ISBN 0-205-18944-X.
- “Psicología Social”, Plaza & Janes Editores. ISBN 84-01-61264-0.
- Young, K; Flügel, J.C.. “Psicología de las actitudes”, Paidós SA. ISBN 84-01-61264-0.
