Anar al contingut

Acanthocereus castellae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Acanthocereus castellae (Acanthocereus castellae)


Acanthocereus castellae és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Acanthocereus, dins de la família Cactaceae. És endèmica del suroest de Mèxic i anteriorment se li coneixia com Peniocereus castellae.

Descripció

[editar | editar còdic]

Acanthocereus castellae és una espècie de cactus trepador o rastrero de poques branques. Els brots més grans estan doblats i les raïls són semblades a les d'una carlota, aplegant a medir de 20 a 50 cm de llarc i un diàmetro de 5 a 15 cm.

Els brots són triangulars, de color vert i medixen entre 60 i 130 cm de llarc, en un diàmetro de 2 a 3 cm. Presenten tres costelles carnosas i ondulades, i just la del mig descolla de les tres, en cinc espines centrals rechonchas, rígides i grisáceas. Les espines medixen d'1 a 2,5 cm de llarc, sent les dos o quatre espines marginals curtes i groguenques, en forma d'agulla.

Les flors són blanques i medixen fins a 11 cm de llarc, en un diàmetro d'uns 5-7 cm. Són nocturnes i s'òbrin durant la nit, en un fort aroma que atrau a polinisadors com a #rat penat i arnes.[1]

Els fruts medixen fins a 4 cm de llarc i 2 cm de diàmetro, en la polpa i la pell de color roig.

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie és Mèxic (de Jalisco al estat de Guerrero) i creix principalment en el bioma desértico o de xara seca.

És una espècie resistent que s'adapta be als ambients desérticos. De la mateixa manera que atres cactus, els seus brots són capaços d'almagasenar aigua, lo que li permet a la planta sobreviure durant llarcs periodos sense pluges. Les espines dels brots ajuden a protegir a la planta dels herbívors i també li proporcionen ombra, lo que ajuda a reduir la pèrdua d'aigua per evaporament.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

La primera descripció d'esta espècie va ser com Peniocereus castellae, publicada en 1974 pel botànic mexicà Hernándo Sánchez-Millorada en la revista científica Cactáceas i Suculentes Mexicanes 19: 12.[2]

Més vesprada, el botànic francés Joël Lodé va traslladar l'espècie al gènero Acanthocereus, per lo que va passar a cridar-se Acanthocereus castellae. Va registrar estos canvis en la revista científica Cactus-Aventures International 98 (Suppl.): 2, publicada en 2013.[3]

Etimologia
  • Acanthocereus: nom genèric que deriva de les paraules gregues akantha (que significa 'espinós') i cereus (que significa 'vés-la', 'ciri'), fent referència a la seua forma columnar espinosa.[4]
  • castellae: epítet específic otorgat en honor a Manuel T. Castella, un amant dels cactus mexicà i president de la Societat Mexicana de Cactología, qui va descobrir l'espècie.[5]

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “Vulnerable (VU)”.[6]

Es cultiva principalment com planta ornamental i la seua propagació es realisa normalment a través de llavors o esquejes. Les llavors deuen sembrar-se en una mescla de terra en bon drenage i mantindre's càlides i humides fins que germinen. Els esquejes deuen prendre's durant la temporada de creiximent i deixar-se secar durant varis dies abans de plantar-los en una mescla de terra en bon drenage.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Acanthocereus castellae | Botanico Hub». www.botanicohub.com. Consultat el 2024-12-08.
  2. «Peniocereus castellae Sánchez-Mej. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2025-01-01.
  3. «Acanthocereus castellae (Sánchez-Mej.) Lodé | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2024-12-08.
  4. (1998) [1], McGraw Hill Professional, p. 92. ISBN 978-0-87983-821-8.
  5. Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). [2], Springer. ISBN 978-3-642-05597-3.
  6. «Peniocereus castellae: Terrats, T., Cházaro, M. & Arreola, H.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152122A121580021».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/iucn.uk.2017-3.rlts.t152122a121580021.en.Consultat el 2024-12-18.