Anar al contingut

Acanthocalycium thionanthum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Acanthocalycium thionanthum (Acanthocalycium thionanthum)


Acanthocalycium thionanthum és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Acanthocalycium, dins de la família Cactaceae. És endèmica del noroest d'Argentina.

Descripció

[editar | editar còdic]

Acanthocalycium thionanthum creix generalment de forma solitària, en brots esfèrics o cilíndrics curts i de color vert obscur a gris verdoso. Alcança una altura de fins a 12 cm, en un diàmetro de 10 cm. Té de 9 a 15 costelles redonejades que estan llaugerament dentadas i abultades. De les areolas elíptiques sorgixen espines grises, en una punta més obscura. Té d'1 a 4 espines centrals, que també poden estar absents, i de 5 a 10 espines radials.[1]

Les flors, alguna cosa acampanadas, van de color groc viu a roig o blanc. Tenen una llongitut de fins a 4,5 cm i tenen el mateix diàmetro. El seu pericarpelo i el tubo floral estan coberts de escamas puntagudes obscures i pèls de color marró a blanc. Els fruts són esfèrics, de polpa dura i un diàmetro de fins a 1 cm.[2]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie és el noroest d'Argentina i creix principalment en biomas desérticos o de xares seques, a altituts de 1500 a 3000 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar).[3]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus thionanthus, publicada en 1905 pel botànic argentí Carlos Luis Spegazzini en la revista científica Anals del Museu Nacional de Buenos Aires 11: 499.[4]

Més vesprada, el botànic alemà Curt Backeberg va traslladar l'espècie al gènero Acanthocalycium, per lo que va passar a cridar-se Acanthocalycium thionanthum. Va registrar estos canvis en el llibre Kaktus-ABC: 226, publicat en 1936.[5]

Etimologia
  • Acanthocalycium: nom genèric que prové del grec akantha (que significa 'espinós') i kalyx (que significa 'ulls'), fent referència a les espines dels tubos florals.[6]
  • thionanthum: epítet específic que deriva de les paraules gregues theion (que significa ‘sofre’) i anthos (que significa ‘flor’), fent referència al color groc de les seues flors.[7]

Subespecies

[editar | editar còdic]

Actualment es distinguixen tres subespecies:[5]

Image Subespecie Descripció Distribució
Acanthocalycium thionanthum subsp. ferrarii

(Rausch) Schlumpb., 2021

Epidermis vert i presenten fins a 18 costelles. Argentina (Tucumán)
Acanthocalycium thionanthum subsp. glaucum

(F.Ritter) Lodé, 2013

Epidermis de color vert azulado o grisáceo. Argentina (Catamarca)
Acanthocalycium thionanthum subsp. thionanthum Epidermis de color vert obscur i presenten de 9 a 15 costelles. Noroest d'Argentina
Sinonímia


Estat de conservació

[editar | editar còdic]

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de "Preocupació Menor (LC)". De fet, l'única amenaça per a esta espècie és la recolecció local per a us ornamental.[8]

Es cultiva principalment com planta ornamental i es propaga per mig de llavors, les quals germinen en 7-14 dies a 21-27 °C.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 «Acanthocalycium thionanthum» (en en). llifle.com. Consultat el 2024-12-07.
  2. Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). (en alemà), Ulmer, p. 68. ISBN 978-3-8001-4573-7.
  3. «Tropicos». tropicos.org. Consultat el 2024-12-07.
  4. «Echinocactus thionanthus Speg. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2024-12-31.
  5. 5,0 5,1 «Acanthocalycium thionanthum (Speg.) Backeb. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2024-12-07.
  6. Couplan (1998). , Keats Pub. ISBN 978-0-87983-821-8.
  7. Eggli, Urs; Newton, {{{nom2}}} (2004). , Springer. ISBN 978-3-642-05597-3.
  8. «Echinopsis thionantha: Demaio, P., Lowry, M., Ortega-Baes, P., Perea, M. & Trevisson, M.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152251A121465011».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/iucn.uk.2017-3.rlts.t152251a121465011.en.Consultat el 2024-12-20.