APCBC
.jpg){kind=link}
El proyectil penetrants antiblindaje en capa balística (per les seues sigles de l'anglés Armor Pírcing Capped Ballistic Cap) és un tipo de proyectil antiblindaje introduït en 1930. La capa balística és una capa, habitualment metàlica, que es coloca sobre la punta redonejada d'un proyectil penetrant antiblindaje per a millorar la seua aerodinàmica. Açò va permetre als proyectils APCBC mantindre altes velocitats, transmetent més energia a l'objectiu, especialment a llargues distàncies. A l'impacte la capa es destruïx, permetent al component antiblindaje impactar com deu.
Desenrolle
[editar | editar còdic]La munició de tipo APCBC va ser l'evolució de la munició penetrant antiblindaje (APC per les seues sigles en anglés) de principis de la guerra, que a la seua volta és una evolució de la penetrant (AP) i penetrant d'alt explosiu (APHE).
Sobre la guerra blindada terrestre, especialment durant la 2.ª Guerra Mundial, la funció principal de la majoria de proyectils AP i APHE era penetrar en un blindat enemic i incapacitar-ho, i a la seua tripulació, en l'energia residual del proyectil despuix de penetrar el blindage, en l'explosió del proyectil (APHE) o la fragmentació (AP), ademés de les esquirlas derivades d'una penetració en èxit. També es podia anular la seua movilitat impactant en parts expostes de les cadenes, conseguint l'efecte desijat sense penetrar el caixco. El nom poc adequat panzergranate —directament traduït de «granada de tanc»— és a sovint inexacto per a molts tipos de proyectil cridats APHE, ya que la munició APHE tenia ràtios en pes de sòlit/explosiu entre 10 i 100 voltes menor que la d'alt explosiu (HE). A pesar de compartir un mecanisme d'acció similar, la munició alt explosiu (HE), té un ràtio òptim d'explosiu/sòlit d'1/2 en pes (p. ej. 1/2 la granada M67, 1/8 per al proyectil HE del KwK 40, el qual té massa farcidura per a resistir l'impacte despuix de ser disparat des d'un canó). D'eixa manera l'efectivitat de la APHE, i capacitat penetrant comparable a la AP, només tenia 1/200 (p. ej. 1/370 KwK 40 Panzergranate 39 APCBC-HE), mostrant que el sòlit només podia tindre energia en ser disparat des d'un canó, no accelerat com una granada, ya que esta farcidura resulta insignificant. Els proyectils es construïen com perforadores de blindage, d'acer endurit, massiu i dur, en capacitat d'absorbir energia explosiva; totalment opost als proyectils explosius, endebles, fràgils i en forma de pinya, en només el metal necessari per a albergar el màxim d'explosiu i provocar fragmentació. D'esta manera, la càrrega explosiva tenia el fi d'aumentar la fragmentació que ocorria de forma natural despuix de la penetració, conseguint causar més danys en l'interior del tanc, quan l'explosiu detona en el moment òptim, just en penetrar, quan el proyectil encara té alta energia. Si explotara abans o despuix perdria efectivitat, evitant la penetració fragmentant-se en el blindage, o perdent capacitat penetrant, sent difícil de temporizar. Si detonava en el moment adequat, el proyectil (en l'energia d'haver segut disparat d'un canó, més com un escopetazo que com una granada) podia danyar més mòduls i tripulació, aumentant habitualment la provabilitat d'incendi, principal causant de ferides a la tripulació, en l'efecte «granada» sent mínim. D'esta manera, considerant fallos de penetració o detonació i que els AP també fragmentaven sense explosiu, l'efecte dels AP i els APHE de calibre equivalent era comparable, excloent la ventaja de provocar incendi per als explosius si no conseguia penetrar, per lo que es varen deixar en desús en alguns casos. A banda de la seua capacitat real, la càrrega explosiva i en nom corresponent de «granada de tanc» era valiós com a propaganda per a la tripulació dels tancs ya que creïen que els proyectils tenien efecte granada.
Només en alguns casos es varen construir proyectils denominats APHE en verdaderes càrregues explosives en energia de fragmentació (com les denominades HE (alt explosiu), de batalla naval o granades) i usades en efectivitat antitanque, principalment utilisant HE-fragmentario de gran calibre, antibúnker, o proyectils antiaèreus grans, suficientment massius per a la penetració a pesar de la seua dèbil construcció, i en temporisadors. Estos eren una forma molt més brutal de APHE per a la tripulació del vehícul enemic, com aquells utilisats pel SU-152 i Kv-2. Estos tipos de APHE de gran calibre tenien capacitat penetrant habitual, pero una fragmentació molt energètica despuix de la seua detonació. Els APHE, generalment de menor calibre i en explosiu insuficient per a conseguir una fragmentació efectiva, pero en capacitat penetrant i alta velocitat com a principal ventaja (de la mateixa manera que els AP), veen reduïda la seua energia post-penetració per la menor densitat causada per reemplaçar part de la massa d'acer per l'explosiu, molt més llauger.
Segons alvançava la guerra els blindages es varen ser fent més grossos (i inclinats) en els nous disseny de tancs, i els AP i APHE varen ser perdent efectivitat progressivament. La resposta inicial al engrosamiento va ser aumentar la velocitat d'eixida en els nous canons antitanque encara que es va descobrir que un proyectil d'acer tendia a fer-se añicos a velocitats superiors als 823 m/s (metros per segon).[1][2]
Basant-se en açò es va desenrollar un nou tipo de proyectil designat APC (antiblindaje en capa). En este tipo de munició un «gorro» de metal més bla es colocava en la punta del proyectil sòlit. El «gorro» ajudava a transferir energia de la punta als laterals del proyectil reduint la desintegració. Ademés es va descobrir que millorava la penetració en blindages inclinats deformant-se, estenent-se i «pegant-se» al blindage en impactar i, d'eixa manera, reduir el rebot per l'inclinament. No obstant l'afegitó metàlic reduïa l'eficiència aerodinàmica del proyectil reduint alcanç i precisió.
Per a evitar la pèrdua de precisió causada per la capa afegida al proyectil AP se li va afegir una atra per a conseguir el disseny de la munició APCBC. Esta consistia en un atre «gorro» en secció molt aerodinàmica reduint les pèrdues de velocitat en vol i aumentant precisió i penetració.[3]
Els proyectils AP de principis de la 2.ª Guerra Mundial disparats per canons d'alta velocitat tenien una capacitat penetrant aproximada del doble del seu calibre a 100 m (metros). A majors distàncies (500-1000 m) esta capacitat caïa a 1,5-1,1 calibres per la pobra forma aerodinàmica de proyectils de poc diàmetro. A finals del conflicte, els APCBC de gran calibre i velocitat d'eixida (75-128 mm) eren capaços de penetrar 2,5 voltes el seu diàmetro a 100 m i 2-1,75 voltes en distàncies entre els 1500 i els 2000 m. En un test comparatiu del canó QF de 17 lliures disparant sobre tancs Panther capturats en munició APCBC, es va demostrar que eren més precises que les de casquillo desechable (APDS) de la postguerra.[4]
La munició APCBC es va produir per a un gran ranc de artilleria anticarro, des dels de 2 lliures al 88 mm (milímetros) alemà, i en armament naval. Este tipo de munició es va designar també APBC (Armor Pírcing Ballistic Capped) en referència a la versió soviètica de la APCBC. Despuix de la 2.ª Guerra Mundial, les municions antiblindaje han tendit al desenroll de proyectils subcalibrados (cap tanc dissenyat des de finals dels 50 ha usat proyectils de calibre complet AP, APC o APCBC).[5]
Els únics proyectils APHE encara en us són aquells en verdader poder fragmentario, perdent capacitat penetrant, per lo que se'ls crida «semi-anti-blindage». La munició APHE en menor càrrega explosiva (en penetració propenques a la munició AP) va caure en desús ràpidament despuix de la 2.ª Guerra Mundial per la seua inferior capacitat penetrant i perduda d'energia post-penetració.
Contramedidas
[editar | editar còdic]La forma d'evitar la penetració per APC és aumentar la gruixa del blindage, no obstant resulta impráctico pel sobrepés que comporta al tanc. Una alternativa és l'us de blindage espayat, que consistix en un blindage exterior fi que deforme la capa plàstica i un d'interior més gros que resistixca el núcleu «decapado».
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Hobby». Flamesofwar.com. Consultat el 12 de juny de 2010.
- ↑ «Juno Beach Centre - Anti-Tank Projectiles». Junobeach.org. Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2011. Consultat el 12 de juny de 2010.
- ↑ «Anti-Tank». Members.tripod.com. Consultat el 12 de juny de 2010.
- ↑ U.S. Army Firing Test No.3, U.S. Army Firing Tests conducted August 1944 by 12th U.S. Army Group at Isigny, France. Report of tests conducted during 20–21 August 1944.
- ↑ Orgokiewicz, p. 77.
Referències
[editar | editar còdic]- Orgokiewicz, Richard M. Technology of Tanks, Volume I. Coulsdon: Jane's Information Group, 1991.
- https://web.archive.org/web/20090812141445/http://www.wargaming.info/ww2/ustest3.htm
- British Anti-tank Artillery 1939-45. C. Henry, B. Delf. Edition: illustrated. Osprey Publishing, 2004.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «APCBC» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.