Sintagma Nominal

En sintaxis, sintagma nominal és el sintagma o grup de paraules que forma un constituent sintàctic,i que el seu núcleu està constituït per un nom (sustantiu, pronom o paraula sustantivada) o pronom . També se li crida frase nominal . Usualment designa algun dels participants en la predicació verbal.

Elements del Sintagma Nominal

Núcleu

El substantiu realisa la funció de núcleu del sintagma nominal. Per la seua calitat nuclear el substantiu és l’element obligatori del sintagma: sense un nom o un element substantivat no hi ha sintagma nominal.

El núcleu substantiu pot anar acompanyat dins del sintagma per dos classes de modificadors: els especificadors i els complements. En el sintagma: Els boscs valenciansde pi i carrasca,

el substantiu boscs és el núcleu imprescindible (*Els valencians de pi i carrasca), que va modificat per un especificador (els) i per dos complements, l’adjectiu valencians i el sintagma preposicional de pi i carrasca.

L’unitat del sintagma nominal queda formalment de manifest per la concordança, de manera que els especificadors i els complements que admeten la flexió de gènero i número concorden en el substantiu: Els boscs valencians. Pero no tots els components del sintagma nominal poden fer la concordança. En el cas anterior, el sintagma preposicional de pi i carrasca no concorda en el substantiu. En estos casos, l’unitat de la frase nominal queda delimitada pels especificadors: en el nostre eixemple sabem que carrasca forma part del sintagma

[Els boscs valencians de pi i carrasca]

perque no introduïx un especificador propi que marque un sintagmaindependent, com passaria en l’eixemple

[Els boscs valencians de pi] [i la carrasca],

en el que tenim dos sintagmes diferents. Com el sintagma nominal conforma una unitat sintàctica, pot ser substituït per un pronom personal:

—¿Vols alguna bresquilla del mercat? —Sí que en vullc, dus-me’n dos.

Els especificadors

Els especificadors permeten actualisar el substantiu, convertint-lo en una expressió dotada de referència en una situació concreta. Per eixemple, en:

Estos chiquets vingueren a la meua paradeta

la presència del demostratiu estos, que funciona com a especificador, permet concretar la referència dels chiquets, identificant-los entre tots els menuts possibles.

Depenent de l’oració, els especificadors poden ser opcionals, com en Ahir caigueren (estes) pedres i llançaren a perdre la collita o obligatoris, com ara en Un home entrà ahir en ma casa.

Els especificadors concorden en gènero i número en el substantiu, al qual precedixen normalment. Dos classes sintàctiques realisen la funció especificadora en el sintagma nominal: els determinants, que ajuden a identificar el referent, i els quantificadors, que marquen l’extensió del sintagma nominal en una determinada situació i, per tant, també l’actualisen.

Els determinants inclouen els artículs (La marraixa), els demostratius (Aquella época) i els possessius (Son llinage), mentres que els quantificadors comprenen els numerals (Tres jopetins) i els indefinits (Algun cicliste).

Bibliografia

[[1]]