Edició de «Sant Vicent Ferrer»

Desconegut també pels valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en [[Vannes]], [[França]], en el delirium mortis, s'alçà del llit i s'en volgue anar a [[Valéncia]] a morir, volia morir en la terra on va nàixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre per a Valéncia i els [[valencians]]. Demanà als valencians que anaven en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador [[Josep Sanchis Sivera]], foren estes: "Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de més oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc a on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar és el morir llunt del lloc d'a on vaig nàixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, també fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que [[Deu]] m'encomanà. ¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valéncia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai més. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los mon últim sospir." D'esta manera digue adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d'ells, de tots els temps.

==Cites==

{{Cita|''establecieron treinta y cinco; que traducidas fielmente de la lengua Valenciana, en que se hallan ordenadas, son las siguientes''|''La Celda Santa del Glorioso Padre y Apóstol Valenciano San Vicente Ferrer'' (Valéncia, 1699), Lluís de Blanes, O.P.}}

{{Cita|Sant Vicent Ferrer o, com li diem els valencians en eixe dolcíssim nom de tendror infinita, el nostre Pare Vicent Ferrer, és molt gran i ho és tot per a nosatros. Tot bon valencià quant sent este nom tan suau i tan nostre s´emociona i se li omplin de llàgrimes els ulls.|[[Revista Renou]], editada per l'[[Associació Cultural Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]]}}

{{Cita|''... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...''|Francisco Diago. ''Libro Primero de la Historia de S. Vicente'', Barcelona, 1600, pag. 109. Citat en el llibre ''Historias del Idioma Valenciano'' (Valéncia, 2003) [[Ricart García Moya]]}}

{{Cita|''San Vicente Ferrer siempre hablaba en su lengua valenciana allí donde se encontraba. Y todos le entendían, aragoneses, leridanos..., catalanes, franceses del sur... No era un milagro. Los romances de todos estos lugares eran parecidos.''|''[[Antes y después de la conquista de Valencia]]'' (Valéncia, 1991) per [[Francisco Lliso i Genovés]]}}