Edició de «Palau dels Borja»

[[Image:Les Corts del País Valencià 1.jpg|thumb|250px|Entrada principal al Palau dels Borja]]
El '''Palau de Benicarló''' o '''Palau dels Borja''' és la sèu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat en el núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Se tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[sigle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Se va construir sobre un edifici anterior, a on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de l'any [[1408]].

== Història de l'edifici ==
El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en l'any [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa en la ciutat de Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tengut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en l'any [[1411]] per a instalar les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs en Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] ad esta propietat atres cases a fi de conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort en [[Itàlia]] en l'any [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

En l'any [[1494]] encara estava per acabar, segons el viager alemà [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que al seu pas per Valéncia escrigué: ''"Valéncia té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, [[Aleixandre VI]], no acabada encara"''.

El Palau no va quedar conclòs fins a l'any [[1520]], quan se celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Juan Escolano|Gaspar Escolano]]).

A finals del [[sigle XVI]], el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], en el  [[sigle XVIII]], extinta la llínea masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). En [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven en la ciutat. És en esta época ([[1768]]-[[1774]]) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions se construí un teatre en llonges i pati en la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en l'any [[1799]] per establir-hi la sèu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el [[Palau del Real]].

Quasi mig sigle despuix, en l'any [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establida en [[Valéncia]] cap a [[1830]], per 11.000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el proyecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] en l'any [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i teixits de [[seda]]. 

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a l'[[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] ([[1862]]) i [[Constantí Llombart]] ([[1887]]). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a sa filla morta jove ([[1838]]-[[1856]]), sos pares i la seua dona. En l'any [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut en [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en [[1860]] es casà en Assumpció Pujals i Perellada. Ad esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau ([[1884]]).

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu se decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser eixecutada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] ([[1852]]-[[1926]]) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Esta reforma es realisà a mitan dels anys huitanta, abans de la mort en [[1890]] de Joan Fontanals.

[[Archiu:Corts val.jpg|thumb|[[Palau dels Borja]], sèu de les Corts.]]
El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, encara que no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada en [[1898]] en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

Pocs anys despuix, en l'any [[1905]], els arriba l'ennobliment ad esta parella de la mà d'[[Alfons XIII]] en recompensa per la construcció del port de [[Benicarló]]; Joan Pérez de Sanmillán ara és ''Marqués de Benicarló'', nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'[[Alfons XIII]], una en l'any [[1917]] per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre en [[1923]] per la coronació de la [[Verge dels Desamparats]].

La [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i en l'any [[1937]] estajaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].

Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador [[Franco]] durant les seues visites a [[Valéncia]].

En l'any [[1973]] el palau va ser venut a l'Estat, que tenia l'intenció d'instalar la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Se preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi varen fer obres.

En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. En l'any [[1977]] se pensa en instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del [[Consell del País Valencià]], el govern pre-autonòmic, s'utilisà com a sèu de la presidència, i més tart com a sèu de diverses conselleries. Per fi, en l'any [[1983]] se planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura sèu de les [[Corts Valencianes]]. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per [[Carlos Salvadores]], en [[1988]] se'ls encarregà als arquitectes [[Manuel Portaceli]] i [[Carles Salvadores]] la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El [[29 de setembre]] de [[1990]] s'inaugurà la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de [[1992]] fins a l'any [[1994]] s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del [[sigle XIX]]), aixina com l'escala modernista i es varen restaurar les pintures de [[Ignacio Pinazo]] que actualment decoren la Sala dels Pinazo.

Finalment el conjunt d'edificis (entre els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les [[Corts Valencianes]], és inaugurat el [[17 de novembre]] de [[1994]].

== Vore també ==
* [[Corts Valencianes]]

== Referències ==
{{referències}}

==Enllaços externs==
*[http://www.lasprovincias.es/valencia/20090621/valencia/palau-dels-borja-20090621.html Palau dels Borja en Valéncia]
*[http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=1204&tit=La%20mentira%20de%20la%20suposta%20catalanitat%20dels%20Borja%20(I) La mentira de la suposta catalanitat dels Borja-I (Cardona Vives)]
*[http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=1224&tit=La%20mentira%20de%20la%20suposta%20catalanitat%20dels%20Borja%20(i%20II) La mentira de la suposta catalanitat dels Borja-II (Cardona Vives)]

== Referencies ==
{{Traduït de|es|Palacio_de_los_Borja_(Valencia)}}
{{Monuments de Valéncia}}
[[Categoria:Arquitectura valenciana]]
[[Categoria:Monuments del Regne de Valéncia]]
[[Categoria:Monuments de la ciutat de Valéncia]]
[[Categoria:Palaus de la Comunitat Valenciana]]
[[Categoria:Palaus de la ciutat de Valéncia]]