Diferència entre les revisions de "PANAVIA Tornado"
| Llínea 6: | Llínea 6: | ||
== Els precedents == | == Els precedents == | ||
| − | El programa Tornado naixque a amijanats dels anys 60 a fi de desenrollar un aparat d'atac en capacitat multimisió. En plena guerra freda una de les principals preocupacions dels comandaments militars de l'OTAN era com conseguir detindre a les onades de carros i infants sovietics que se suposava que atacarien en cas de conflicte. | + | El programa Tornado naixque a amijanats dels anys 60 a fi de desenrollar un aparat d'atac en capacitat multimisió. En plena guerra freda una de les principals preocupacions dels comandaments militars de l'[[OTAN]] era com conseguir detindre a les onades de carros i infants sovietics que se suposava que atacarien en cas de conflicte. |
Per ad aixo se requerien avions que permeteren realisar missions d'atac a baixa, curta i alta velocitat per a sobreviure en un ambient saturat de defenses antiaérees i, al mateix temps, precisos per a optimisar l'efectivitat de les missions. Els estudis en boga en eixe moment se basaven en l'aprofitament de les ales en delta a fi de conseguir velocitats elevades. | Per ad aixo se requerien avions que permeteren realisar missions d'atac a baixa, curta i alta velocitat per a sobreviure en un ambient saturat de defenses antiaérees i, al mateix temps, precisos per a optimisar l'efectivitat de les missions. Els estudis en boga en eixe moment se basaven en l'aprofitament de les ales en delta a fi de conseguir velocitats elevades. | ||
| Llínea 12: | Llínea 12: | ||
L'ala en delta resultava un compromis dificil d'acceptar ya que, a pesar de ser una planta optima per al vol rapit, aumenta considerablement les velocitats de desagafe i aterrisage. Aixo implicava un allargament de les pistas per a que pogueren operar este tipo d'aparats. No obstant les pistes llargues suposavan un blanc major i per lo tant una opcio poc recomanable per ad aerodroms alvançats, imprescindibles per a una resposta rapida a una possible invasio. | L'ala en delta resultava un compromis dificil d'acceptar ya que, a pesar de ser una planta optima per al vol rapit, aumenta considerablement les velocitats de desagafe i aterrisage. Aixo implicava un allargament de les pistas per a que pogueren operar este tipo d'aparats. No obstant les pistes llargues suposavan un blanc major i per lo tant una opcio poc recomanable per ad aerodroms alvançats, imprescindibles per a una resposta rapida a una possible invasio. | ||
| − | En Europa els primers antecedents poden trobar-se en un proyecte conjunt anglo-frances de 1967 denominat AFVG (Anglo French | + | En Europa els primers antecedents poden trobar-se en un proyecte conjunt anglo-frances de 1967 denominat AFVG (Anglo French Variable Geometry – Geometria variable Anglo Frances). Este proyecte fracassà degut al'abando per part de França per a dedicar-se a potenciar els Mirage. No obstant els estudis realisats resultarien molt valiosos en el futur. |
| − | En 1968 Alemanya, Canada, Belgica, Holanda i Italia inicien un proyecte conjunt denominat MRA (Multi Role Aircraft – Avio Multipropósit).L'objectiu del proyecte era substituir als F-104G que prestaven servici en estes forces aerees. Posteriorment s'incorporaria Regne Unit al temps que el proyecte se renomenava com MRCA-75 (s'afegi la C de Combat , i el 75 perque devia estar lliste per a 1975). El programa preveïa que el nou aparat se fabricara en dos versions, una monoplaça i l'atra biplaça. Res mes començar Canada i Belgica se retiraren del programa per diferencies en les funcions assignades al nou avio i en el seu disseny. | + | En 1968 [[Alemanya]], [[Canada]], [[Belgica]], [[Holanda]] i [[Italia]] inicien un proyecte conjunt denominat MRA (Multi Role Aircraft – Avio Multipropósit).L'objectiu del proyecte era substituir als F-104G que prestaven servici en estes forces aerees. Posteriorment s'incorporaria [[Regne Unit]] al temps que el proyecte se renomenava com MRCA-75 (s'afegi la C de Combat , i el 75 perque devia estar lliste per a 1975). El programa preveïa que el nou aparat se fabricara en dos versions, una monoplaça i l'atra biplaça. Res mes començar [[Canada]] i [[Belgica]] se retiraren del programa per diferencies en les funcions assignades al nou avio i en el seu disseny. |
En 1969 Holanda se retira del proyecte al temps que es crea el consorci PANAVIA Aircraft GMBH per les empreses MESSERSCHMITT-BOLKOWBLOHM (MBB) per part alemana, BRITISH AEROSPACE (BAE) per l'anglesa i AERITALIA(AIT) per l'italiana. La participacio era d'un 42,5% per a alemans i anglesos iun 15% per a italians. La fase de definicio del proyecte acabà en 1970 i en1974 se li tornaria a canviar el nom del mateix assignant-li l'actual de Tornado. | En 1969 Holanda se retira del proyecte al temps que es crea el consorci PANAVIA Aircraft GMBH per les empreses MESSERSCHMITT-BOLKOWBLOHM (MBB) per part alemana, BRITISH AEROSPACE (BAE) per l'anglesa i AERITALIA(AIT) per l'italiana. La participacio era d'un 42,5% per a alemans i anglesos iun 15% per a italians. La fase de definicio del proyecte acabà en 1970 i en1974 se li tornaria a canviar el nom del mateix assignant-li l'actual de Tornado. | ||
| Llínea 20: | Llínea 20: | ||
Les necessitats dels tres països eren les següents: | Les necessitats dels tres països eren les següents: | ||
| − | * Alemanya necessitava substituir als FIAT G-91R i | + | * Alemanya necessitava substituir als [[FIAT G-91R]] i els [[F-104G]] que li quedaven (havien tingut una taxa d'accidents molt alta) i que s'encarregaven de missions d'atac al sol i reconeiximent per a la Luftwaffe i als [[F-104G]] que realisaven l'atac antibuc en missils Kormoran per a la Marineflieger. |
| − | * Italia necessitava substituir als FIAT G-91Y i alguns F-104G per a les mateixes missions d'atac, reconeiximent i antibuc que els alemans. | + | * Italia necessitava substituir als [[FIAT G-91Y]] i alguns [[F-104G]] per a les mateixes missions d'atac, reconeiximent i antibuc que els alemans. |
| − | * Regne Unit era la que tenia les necessitats mes compleixes, posat que devia substituir als Buccaner en les seues missions d'ataci antibuc en missils Sea Eagle i als | + | * Regne Unit era la que tenia les necessitats mes compleixes, posat que devia substituir als Buccaner en les seues missions d'ataci antibuc en missils Sea Eagle i als [[F4 Phantom ]]de les missions d'atac i interceptació, i complementar en futur als [[SEPECAT Jaguar]] (que finalisava el seu desenroll eneixe moment) en missions d'interdiccio. |
| − | La majoria d'objectius eren prou similars exceptuant elrol d'interceptació que necessitava cobrir Anglaterra. Un unic aparat que cobrira totes les possibilitats hauria resultat massa compleix per lo que finalment se decidi crear una plataforma conjunta solament per a les missions d'atac i reconeiximent, mentres que Anglaterra solicitaria un variant de la mateixa optimisada per a missions de superioritat aerea. El disseny definitiu se designà Tornado IDS (Interdiction Strike – Incursions d'Interdicció) | + | La majoria d'objectius eren prou similars exceptuant elrol d'interceptació que necessitava cobrir [[Anglaterra]]. Un unic aparat que cobrira totes les possibilitats hauria resultat massa compleix per lo que finalment se decidi crear una plataforma conjunta solament per a les missions d'atac i reconeiximent, mentres que Anglaterra solicitaria un variant de la mateixa optimisada per a missions de superioritat aerea. El disseny definitiu se designà Tornado IDS (Interdiction Strike – Incursions d'Interdicció) |
==L'avió== | ==L'avió== | ||
Revisió de 23:39 27 oct 2012
Es una familia d'avions de combat bimotor, desenrollat conjuntament per Regne Unit, Alemanya i Italia, per mig del consorci PANAVIA Aircraft GMBH format per British Aerospace (posteriorment British Aircraft Corporation),MBB i Alenia Aeronautica. Se desenrollaren tres versions principals: el caçabombarder Tornado IDS (interdictor/strike), la versio per a la supressio de defenses aerees enemigues Tornado ECR (electronic combat/reconnaissance) i l'interceptor Tornado ADV (air defence variant).
El primer vol d'un Tornado fon el 14 d'agost de 1974 i ha entrat en combat durant la Guerra del Golf baix bandera britanica i italiana. Despres de l'entrada en servici de l'avio, la colaboracio s'ha mantingut en la posada en marcha d'una unitat d'entrenament i evaluacio trinacional (Tri-NationalTornado Training Establishment) en la base militar anglesa de Cottesmore. Incloent totes les versions fabricades per als tres socis del programa i la compra d'Arabia Saudí, s'han fabricat 992 aparats.
Els precedents
El programa Tornado naixque a amijanats dels anys 60 a fi de desenrollar un aparat d'atac en capacitat multimisió. En plena guerra freda una de les principals preocupacions dels comandaments militars de l'OTAN era com conseguir detindre a les onades de carros i infants sovietics que se suposava que atacarien en cas de conflicte.
Per ad aixo se requerien avions que permeteren realisar missions d'atac a baixa, curta i alta velocitat per a sobreviure en un ambient saturat de defenses antiaérees i, al mateix temps, precisos per a optimisar l'efectivitat de les missions. Els estudis en boga en eixe moment se basaven en l'aprofitament de les ales en delta a fi de conseguir velocitats elevades.
L'ala en delta resultava un compromis dificil d'acceptar ya que, a pesar de ser una planta optima per al vol rapit, aumenta considerablement les velocitats de desagafe i aterrisage. Aixo implicava un allargament de les pistas per a que pogueren operar este tipo d'aparats. No obstant les pistes llargues suposavan un blanc major i per lo tant una opcio poc recomanable per ad aerodroms alvançats, imprescindibles per a una resposta rapida a una possible invasio.
En Europa els primers antecedents poden trobar-se en un proyecte conjunt anglo-frances de 1967 denominat AFVG (Anglo French Variable Geometry – Geometria variable Anglo Frances). Este proyecte fracassà degut al'abando per part de França per a dedicar-se a potenciar els Mirage. No obstant els estudis realisats resultarien molt valiosos en el futur.
En 1968 Alemanya, Canada, Belgica, Holanda i Italia inicien un proyecte conjunt denominat MRA (Multi Role Aircraft – Avio Multipropósit).L'objectiu del proyecte era substituir als F-104G que prestaven servici en estes forces aerees. Posteriorment s'incorporaria Regne Unit al temps que el proyecte se renomenava com MRCA-75 (s'afegi la C de Combat , i el 75 perque devia estar lliste per a 1975). El programa preveïa que el nou aparat se fabricara en dos versions, una monoplaça i l'atra biplaça. Res mes començar Canada i Belgica se retiraren del programa per diferencies en les funcions assignades al nou avio i en el seu disseny.
En 1969 Holanda se retira del proyecte al temps que es crea el consorci PANAVIA Aircraft GMBH per les empreses MESSERSCHMITT-BOLKOWBLOHM (MBB) per part alemana, BRITISH AEROSPACE (BAE) per l'anglesa i AERITALIA(AIT) per l'italiana. La participacio era d'un 42,5% per a alemans i anglesos iun 15% per a italians. La fase de definicio del proyecte acabà en 1970 i en1974 se li tornaria a canviar el nom del mateix assignant-li l'actual de Tornado.
Les necessitats dels tres països eren les següents:
- Alemanya necessitava substituir als FIAT G-91R i els F-104G que li quedaven (havien tingut una taxa d'accidents molt alta) i que s'encarregaven de missions d'atac al sol i reconeiximent per a la Luftwaffe i als F-104G que realisaven l'atac antibuc en missils Kormoran per a la Marineflieger.
- Italia necessitava substituir als FIAT G-91Y i alguns F-104G per a les mateixes missions d'atac, reconeiximent i antibuc que els alemans.
- Regne Unit era la que tenia les necessitats mes compleixes, posat que devia substituir als Buccaner en les seues missions d'ataci antibuc en missils Sea Eagle i als F4 Phantom de les missions d'atac i interceptació, i complementar en futur als SEPECAT Jaguar (que finalisava el seu desenroll eneixe moment) en missions d'interdiccio.
La majoria d'objectius eren prou similars exceptuant elrol d'interceptació que necessitava cobrir Anglaterra. Un unic aparat que cobrira totes les possibilitats hauria resultat massa compleix per lo que finalment se decidi crear una plataforma conjunta solament per a les missions d'atac i reconeiximent, mentres que Anglaterra solicitaria un variant de la mateixa optimisada per a missions de superioritat aerea. El disseny definitiu se designà Tornado IDS (Interdiction Strike – Incursions d'Interdicció)
L'avió
L'aparat resultant devia respondre a cinc criteris operatius:
Desagafar i aterrisar en distancies molt curtes, per ad operar des de pistas alvançades i/o danyades. Volar a gran velocitat a baixa cota i llarga distancia,sense escessiva fatiga per a la tripulacio. Poder efectuar penetracio en rasant, diürna o nocturna,independentment de les condicions meteorologiques. Atacar en precisio en una pesada carrega belica en una unica passada. Volar a velocitats supersoniques a gran altura. Per a poder complir en estos objectius el disseny se defini com un avio de gran tamany , per a poder almagasenar molt combustible i carrega ofensiva, portar dos tripulants a fi de disminuir la carrega de treball, ala de geometria variable per a reduir la velocitat en desagafe i aterrisage i permetre vol supersonic de forma eficient, motors de gran espente i poc consum, inversors de fluix en la tovera per a reduir la llongitut d'aterrisage, sistemes de navegacio precisos i vol automatic a baixa cota en seguiment del terreny.
Una missio tipica per a la que se dissenyà era l'interdicció profunda d'aerodroms per mig del vol a menys de 1000 peus, en velocitat supersonica, atacant la base de forma paralela a la pista en bombes d'escampada i de proposit general de forma que s'inhabilitara la pista, se destruiren aparats en les plataformes, o s'aillaran estes de la pista principal i se destruiren els centres de mandament, tot aixo en una sola passada.
L'aparat resultant es un biplaça, bimotor, monoderiva, en ales de geometria variable. La tripulacio està composta pel pilot i l'oficial d'armes i sistemes. Per a l'entrenament existixen versions de doble comandament que mantenen totes les capacitats de les senzilles.
L'estructura
El fuselage està constituit per una forta estructura de titani, soldada electricament. Els alvéols centrals estagen els sistemes de control, els motors i els gots d'aire per al sistema de climatisació. En la part superior trassera del fuselage hi ha dos grans aerofrens, un a cada costat de la deriva.