Edició de «Nacionalisme espanyol»

[[Image:La batalla de Tetuán (1894).jpg|thumb|300px|''La [[Batalla de Tetuán]]'' de [[Dionisio Fierros Álvarez]], [[1894]]. La batalla, que va tindre lloc en [[1860]], durant la [[Guerra d'Àfrica]], va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general [[Leopoldo O'Donnell|O'Donnell]].]]
[[Image:La Rendición de Bailén (Casado del Alisal).jpg|thumb|300px|''[[Batalla de Bailén|La rendició de Bailén]]'', de [[José Casado del Alisal]]. Clarament inspirada en el quadre de [[Velázquez]] ''[[La rendició de Breda]]'', ilustra la batalla de [[1808]] que el [[general Castanys]] va derrotar a l'eixèrcit francés del [[general Dupont]].]]
[[Image:Obelisco Dos de mayo (Madrid) 01.jpg|thumb|Obelisc commemoratiu del [[Alçament del 2 de maig]] en Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en ''honor als que varen donar la seua vida per Espanya'' i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània en Espanya, seguix tenint una gran força: la [[Comunitat de Madrid]], juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario<ref>M. Oliver[http://www.abc.es/20071122/madrid-madrid/medio-millon-estudiantes-recibiran_200711220327.html ''Medio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo''], ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2  d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vegeu [http://www.fundaciondosdemayo.es/index.cfm su página web]. El seu director és l'historiador [[Fernando García de Cortázar]], i el patronat que la reix està presidit per [[Esperanza Aguirre]], presidenta  de la Comunitat de Madrid.</ref>.]]

El '''nacionalisme espanyol''' és el [[moviment social]], [[moviment polític|polític]] i [[ideològic]] que va conformar des del [[segle XIX]] la [[identitat nacional]] de [[Espanya]].

No és pròpiament un [[nacionalisme]] [[irredentista]]: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat [[Gibraltar]] (des del [[segle XVIII]]); el restant de les reivindicacions territorials han segut històricament les ''colonials'' o ''[[Imperi espanyol|imperials]]'' (durant el segle XIX contra la [[independència d'Hispanoamèrica]] i en el [[segle XX]] sobre el [[Magrib]]). Tampoc ha segut un [[nacionalisme centrípet]] (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de [[nacionalismes perifèrics]] que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments [[nacionalisme centrífuc|nacionalistes centrífucs]] (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

Com en les atres [[nacions-estat]] de [[Europa Occidental]] ([[Portugal]], [[França]] i [[Anglaterra]]), la conformació d'una [[monarquia autoritària]] des de [[Baixa Edat Mija|finals de l'Edat Mija]] va produir el desenroll secular paralel del [[Estat]] i la [[Nació]] en Espanya, baix les successives conformacions territorials de la [[Monarquia Hispànica]]. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que [[Institucions espanyoles de l'Antic Règim|les institucions]] varen respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el [[Antic Règim]]. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de [[cristià vell]]. Al final del periodo (segle XVIII) es va accentuar el factor d'identificació llingüístic entorn del [[idioma espanyol|castellà o espanyol]], en noves institucions com la [[Real Acadèmia Espanyola]].

Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el [[lliberalisme]] i en la [[Guerra d'Independència Espanyola|guerra contra  Napoleó]].

{{cita|A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores van aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el mètodo va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de [[José Bonaparte]], mentres que no espanyols ([[afrancesat]]s). Els lliberals espanyols van recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià [[Agustín Argüelles Álvarez|Agustín Argüelles]] en presentar la [[Constitució de 1812]], «espanyols, ya teniu pàtria».|[[José Álvarez Junco]]}}

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant la unió amb [[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de  defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut després de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destinació en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]].  La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg|thumb|right|300px|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]

La [[transició espanyola|transició política]] que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va gestar des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual ([[Constitució de 1978]] i [[estatuts d'autonomia]]), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics varen adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en [[Catalunya]] ([[CIU]], [[Esquerra Republicana de Catalunya|ERC]]) i el [[País Vasc]] ([[PNB]], [[Eusko Alkartasuna|EA]] i la trucada [[esquerra abertzale]]); i substancialment menor en [[Navarra]] ([[NaBai]]) i [[Galícia]] ([[BNG]]). [[Canàries]] ([[Coalició Canària|CC]]), [[Andalusia]] ([[Partit Andalucista|PA]]) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com [[Regionalisme i nacionalisme a Espanya|regionalismes]]), basats en [[fet diferencial|fets diferencials]] de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.

Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de '''nacionalisme espanyol''' o '''espanyolisme''' com a equivalent a [[centralisme]], normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la [[extrema dreta]] nostàlgica del règim de Franco o en una presunta ''opressió de l'Estat'' sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en [[ETA]]) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com ''[[lluita armada]]'' encaminada al ''lliberament nacional''. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per  tal denominació de '''espanyolistes''' o '''nacionalistes espanyols''', s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió ''no nacionalistes'' per designar-se a si mateixos enfront dels ''nacionalistes'', que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".

Des d'una perspectiva més majoritària en termes socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del [[patriotisme constitucional]] o [[nacionalisme cívic]], que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, ''incloent'' i ''no excloent'', conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris ([[PSOE]] i [[PP]]) o minoritaris ([[Esquerra Unida (Espanya)|IU]], atres partits regionalistes o nacionalistes a vegades denominats ''moderats''), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes a vegades expressades de forma molt crispada.<ref>[[José Luis Rodríguez Zapatero]], en l'última fase del seu primer mandat, va intensificar les referències a Espanya {{cita|Hui parlar de la bandera espanyola i de la nostra pàtria és parlar de llibertat, drets i ciutadania, que és la millor manera d'expressar-se en patriotisme.|Citat per Luis Ayllón: ''Zapatero s'abrigalla en la bandera en els seus mítins d'Uruguai i Argentina'', en ABC 12 de novembre de 2007}}fins i tot s'ha inclòs en els mensages publicitaris l'expressió "Govern d'Espanya", que abans no s'utilisava, per referir-se al govern central o de l'Estat.</ref>
== Referències ==
<references/>

[[Categoria:Nacionalisme espanyol]]
[[Categoria:Ciència política]]
[[Categoria:Moviments polítics d'Espanya]]