Edició de «Miguel de Unamuno»

{{Biografia|
| nom = Miguel de Unamuno Jugo
| image = [[Archiu:Unamuno.jpg|200px|]]
| peu = Miguel de Unamuno
| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]] 
| ocupació = Escritor i filòsof
| data_naix = 29 de setembre de [[1864]] 
| lloc_naix = [[Bilbao]], [[Espanya]]
| data_mort = 31 de decembre de [[1936]]
| lloc_mort = [[Salamanca]], [[Espanya]]
}}
'''Miguel de Unamuno Jugo''' ([[Bilbao]], [[29 de setembre]] de [[1864]] - † [[Salamanca]], [[31 de decembre]] de [[1936]]) fon un escritor i filòsof [[Espanya|espanyol]] pertanyent a la [[generació del 98]]. En la seua obra va cultivar gran varietat de gèneros lliteraris com la novela, ensaig, teatre i poesia. Va ser, aixina mateix, diputat en Corts de [[1931]] a [[1933]] per [[Salamanca]]. Fon nomenat rector de l'[[Universitat de Salamanca]] tres voltes; la primera volta en l'any [[1900]] i l'última en [[1931]] fins a la seua destitució, el [[22 d'octubre]] de [[1936]], per orde de [[Francisco Franco|Franco]].

== Biografia == 

=== Infantea ===

Miguel de Unamuno va nàixer en el número 16 del carrer Ronda de Bilbao, en el barri de ''Siete Calles''. Era el tercer fill i primer varó, despuix de María Felisa, naixcuda en l'any [[1861]], i María Jesusa, fallida en [[1863]], del matrimoni hagut entre el comerciant Félix María de Unamuno Larraza i la seua neboda carnal, María Salomé Crispina Jugo Unamuno, dèsset anys més jove. Més tart varen nàixer Félix Gabriel José, Susana Presentación Felisa i María Mercedes Higinia.

Als pocs mesos de nàixer, els pares de Miguel canvien de domicili i s'instalen en el segon pis dreta del carrer de ''la Cruz'' número 7. En els baixos es troba la chocolateria dels seus tios, que viuen en el primer pis. No ha complit encara els sis anys quan queda orfe de pare. Félix de Unamuno va fallir el [[14 de juliol]] de [[1870]] en el balneari de Urberuaga, en Marquina, de malaltia de tisis pulmonar.

Deprengué les seues primeres lletres en Don Higinio en el colege privat de ''San Nicolás'', situat en una andana del carrer del ''Correo''. En les catequesis preparatòries per a la primera comunió, en l'iglésia de ''San Juan'', va conéixer a qui, en el temps, sería la seua nóvia i esposa: Concepción Lizárraga, Concha.

En acabar els seus primers estudis en el colege de ''San Nicolás'' i a punt d'entrar en l'institut, va assistir com a testic al sege de la seua ciutat durant la [[Tercera Guerra Carlista]], lo que despuix reflectirà en la seua primera novela, ''Paz en la guerra''. Al mando del general Elío, la vila va quedar sitiada per les tropes carlistes des del [[28 de decembre]] de [[1873]]. A partir de febrer de [[1874]], la situació es va agravar en quedar interromput qualsevol abastiment a través de la ria i, per últim, el dia 21 del mateix més va començar el bombardeig de Bilbao. El lloc va finalisar el [[2 de maig]] de [[1874]] en l'entrada de les tropes lliberals al mando del general [[Gutiérrez de la Concha]]. Per als seus biógrafs, esta experiència de la guerra civil va marcar el seu trànsit de l'infantea a l'adolescència.

=== Bachillerat ===

La següent etapa en la vida acadèmica d'Unamuno va començar l'11 de setembre de 1875, data en la que va realisar el seu examen d'ingrés en l'Institut Viscaí per a cursar el [[Bachillerat]], prova en la que va obtindre la calificació de ''Aprovat'', i no es va presentar a l'examen de premi. Tant l'examen d'ingrés com el primer curs va tindre que realisar-los en l'antic colege del carrer del ''Correo'', ya que l'Institut, durant la guerra, havia segut convertit en hospital militar. Santos Barrón va ser el seu professor de [[Llatí]] i [[Castellà]], i Genaro Carreño de Geografia universal. Va obtindre la calificació de notable en les tres assignatures.

Els restants quatre cursos els va realisar en l'institut. En general, li disgustava el método d'aprenentage memorístic que s'aplicava en casi totes les assignatures i li avorrien, en particular, les classes de Llatí, [[Història]], [[Geografia]] i [[Retòrica]]. No va tindre cap problema en l'[[Aritmètica]], la [[Física]], la Geometria o la Trigonometria, i gojava en l'Àlgebra. També li va agradar la Filosofia, que agrupava llavors en quarto curse fonaments de Psicologia, Llògica i [[Ètica]], a pesar de que no apreciava la didàctica del seu professor, el sacerdot Félix Azcuénaga. En eixes classes podia fer gala del seu talent d'orador rivalisant a sovint en el seu companyer, Andrés Oñate. Per últim, en les assignatures impartides per Fernando Mieg, [[Història Natural]], [[Fisiologia]] i [[Higiene]], va conseguir sengles sobreixents, provable conseqüència del sistema pedagògic utilisat pel catedràtic que sabia despertar la curiositat i l'interés dels seus alumnes. Com diu, lliteralment, el seu expedient, ''en data 19 i 21 de juny de 1880 va ser aprovat en els eixercicis del grau de Bachiller en Arts, en 17 d'agost del mateix se li va expedir el títul pel Sr. Rector d'este districte i en 30 del mateix més va rebre el dit títul''.

Bon dibuixant, va estudiar en el taller bilbaí d'Antonio Lecuona, pero, com ell mateixa va confessar, la falta de domini sobre el color li va fer desistir d'una carrera artística.

=== Estudis universitaris ===

En setembre de l'any [[1880]] es trasllada a l'Universitat de Madrit per a estudiar [[Filosofia i Lletres]]. El 21 de juny de [[1883]], als seus dèneu anys, finalisa els seus estudis i realisa l'examen de Grau de dita llicenciatura obtenint la calificació de sobreixent. A l'any següent, el 20 de juny, es doctora en una tesis sobre la llengua vasca: ''Crítica del problema sobre l'orige i prehistòria de la raça vasca''. En ella anticipa la seua idea sobre l'orige dels vascs, idea contrària a la que en els anys següents anirà gestant el nacionalisme vasc, recent fundat pels germans [[Sabino Arana|Arana Goiri]], que propugnarà una raça vasca no contaminada per atres races.

=== Professor ===

En l'any [[1884]] comença a treballar en un colege com a professor de [[llatí]] i psicologia, publica un artícul titulat ''Del elemento alienígena en el idioma vasco'' i un atre costumiste, ''Guernica'', aumentant la seua colaboració en [[1886]] en el ''Noticiero'' de [[Bilbao]].

En l'any [[1888]], oposite en [[Madrit]] a la càtedra de Psicologia, Llògica i Ètica vacant en l'Institut de Bilbao i, mentres es troba en la capital per este motiu, la Diputació de Viscaya convoca una plaça de professor interí de llengua vascongada en el mateix institut en assignació anual de mil cinccentes pessetes. Es presenta a esta última junt en Pedro Alberdi, Eustaquio Madina, [[Sabino Arana]] i el noveliste i folcloriste Resurrección María de Azkue, adjudicant-se la plaça a este últim. El primer informe presentat pel Secretari de la Diputació va fer constar que, dels cinc candidats, solament Unamuno i Azkue contaven en títul professional. El primer, doctor en Filosofia i Lletres i el segon, Bachiller en Teologia. Segons Sabino Arana, l'adjudicació es va deure al ''Diputat Larrazabal, amic de Azkue i amic del meu difunt pare, (que) em va escriure suplicant-me retirara la solicitut, per a que el nomenament recaiguera en Azkue, jove clerc rebujat que tenia que sostindre a la seua mare i germanes i a tal efecte i per a desplegar les seues facultats desijava establir-se en Bilbao''.

Polemisà en Arana, que iniciava la seua activitat nacionalista, ya que considerava a Unamuno com a vasc pero ''espanyoliste'' degut a que Unamuno, que ya havia escrit algunes obres en vasc, considerava que eixe idioma estava pròxim a desaparéixer.

En [[1889]] prepara atres oposicions i viaja a [[Suïssa]], [[Itàlia]] i [[França]], a on se celebra l'Exposició Universal i s'inaugura la [[torre Eiffel]].

El [[31 de giner]] de [[1891]] es casà en Concha Lizárraga, de la que estava enamorat des de chiquet i en qui va tindre nou fills: Fernando, Pablo, Raimundo, Salomé, Felisa, José, María, Rafael i Ramón. Salomé es va casar més tart en el poeta José María Quiroga Plá. Unamuno passa els mesos hivernals d'eixe any dedicat a la preparació de les oposicions per a una càtedra de [[grec]] en l'[[Universitat de Salamanca]], una matèria menys controvertida, la qual obté. En motiu d'estes oposicions, entaula amistat en el granadí Ángel Ganivet, amistat que s'anirà intensificant fins al suïcidi d'aquell en [[1898]].

L'[[11 d'octubre]] de [[1894]] ingressa en l'Agrupació Socialista de Bilbao i colabora en el semanari ''Lucha de clases'' d'esta ciutat, abandonant el partit socialiste en [[1897]] i sofrint una gran depressió.

Des dels inicis de la seua estància en [[Salamanca]], va participar activament en la seua vida cultural, i es va fer habitual la seua presència en la terraça del Café lliterari ''Novelty'', al costat de l'ajuntament, costum que va mantindre fins a [[1936]]. Des d'aquell café, quan a Unamuno, referint-se a la Plaça Major de Salamanca, li preguntaven si era un quadrat perfecte o no, ell afirmava: ''És un quadrilàter. Irregular, pero admirablement harmònic''.

En l'any [[1900]] va ser nomenat, en sols trentassís anys d'edat, rector de l'Universitat de Salamanca per primera volta, càrrec que va aplegar a ostentar tres voltes.

=== Monarquia d'Alfons XIII fins a la caiguda de Primo de Rivera ===

En l'any [[1914]] el ministre d'Instrucció Pública el destituïx del rectorat per raons polítiques. En l'any [[1920]] és elegit pels seus companyers decà de la Facultat de Filosofia i Lletres. És condenat a setze anys de presó per injúries al rei, pero la sentència no va aplegar a complir-se. En [[1921]] fon nomenat vicerrector. Els seus constants atacs al rei i al dictador [[Primo de Rivera]] fan que este el destituïxca novament i el desterre a [[Fuerteventura]] en febrer de [[1924]]. El [[9 de juliol]] és indultat, pero es desterra voluntàriament a [[França]]; primer a [[París]] i, al poc de temps, a [[Hendaya]]. Quedant-se fins a l'any [[1930]], any en el que cau el règim de Primo de Rivera. Al seu regrés a [[Salamanca]], tornà a la ciutat sent rebut de forma apoteòsica.

=== La República ===

Miguel de Unamuno es presenta candidat a regidor per la conjunció republicà-socialista per a les eleccions del 12 d'abril de [[1931]], sent elegit. Unamuno proclama el [[14 d'abril]] la República en Salamanca. Des del balcó de l'ajuntament, el filòsof declara que ''comença una nova era i acaba una dinastia que nos ha empobrit, envilit i enbadocat''. La República li repon en el càrrec de rector de l'Universitat salmantina. Es presenta a les eleccions a les Corts i és elegit diputat com a independent per la candidatura de la conjunció republicà-socialista en Salamanca, eixercint el seu càrrec entre el 12 de juliol de 1931 i el 9 d'octubre de [[1933]]. No obstant, l'escritor i intelectual, que en 1931 havia dit que ell havia contribuït més que cap atre espanyol —en la seua ploma, en la seua oposició al rei i al dictador, en el seu exili...— a l'adveniment de la República, comença a desencantar-se. L'any [1933 decidix no presentar-se a la reelecció. A l'any següent es jubila de la seua activitat docent i és nomenat Rector vitalici, a títul honorífic, de l'Universitat de Salamanca, que crea una càtedra en el seu nom. En [[1935]] és nomenat ciutadà d'honor de la República. Frut del seu desencant, expressa públicament les seues crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i a [[Manuel Azaña]].

=== La Guerra Civil ===

En iniciar-se la [[Guerra civil espanyola|guerra civil]], recolza inicialment als rebels. Unamuno va voler vore en els militars alçats a un conjunt de regeneracionistes autoritaris disposts a canalisar la deriva del país. Quan el [[19 de juliol]] la pràctica totalitat del consistori salmantí és destituïda per les noves autoritats i substituïda per persones adeptes, Unamuno accepta l'acta de regidor que li oferix el nou alcalde, el comandant Del Valle. En l'[[estiu]] de [[1936]] fa una crida als intelectuals europeus per a que recolzen als sublevats, declarant que representaven la defensa de la civilisació occidental i de la tradició cristiana, lo que causa tristea i horror en el món, segons l'historiador [[Fernando García de Cortázar]]. Azaña el destituïx, pero el govern de [[Burgos]] li repon de nou en el càrrec. No obstant, l'entusiasme per la sublevació pronte es torna en decepció, especialment davant el caire que pren la repressió en Salamanca. En les seues bojaques s'amontonen les cartes de dònes d'amics, coneguts i desconeguts, que li demanen que intercedixca pels seus marits encarcerats, torturats i fusilats. A finals de [[juliol]], els seus amics salmantins, Prieto Carrasco, alcalde republicà de Salamanca i José Andrés y Manso, diputat socialiste, havien segut assessinats, i el seu alumne predilecte i rector de l'Universitat de Granada, Salvador Vila Hernández, detengut el [[7 d'octubre]]. En la presó es trobaven també reclosos els seus íntims amics el doctor Filiberto Villalobos i el periodiste José Sánchez Gómez, este a l'espera de ser fusilat. El seu també amic, el pastor de l'Iglésia anglicana i francmaçó Atilano Coco, estava amenaçat de mort i de fet va ser fusilat en [[decembre]] de 1936. A principis d'octubre, Unamuno va visitar a [[Francisco Franco|Franco]] en el palau episcopal per a suplicar inútilment clemència per als seus amics presos. Salvador Vila va ser eixecutat el [[22 d'octubre]].

=== L'incident en l'Universitat de Salamanca ===

Miguel de Unamuno també es va arrepenedir públicament del seu respal a la sublevació. El [[12 d'octubre]] de 1936, en el paraninf de l'[[Universitat de Salamanca]], durant l'acte d'obertura del curs acadèmic que se celebrava tradicionalment en la mateixa data que el [[Dia de la Raça]], el rector es va enfrontar públicament al general [[José Millán-Astray|Millán-Astray]], que havia pronunciat unes soflames contra l'inteligència i exaltadores de la mort. Posteriorment es va atribuir a Unamuno un discurs lapidari que hauria inclós la seua famosa frase:

{{Cita|Vencereu, pero no convencereu. Vencereu perque teniu sobrada força bruta, pero no convencereu perque convéncer significa persuadir. I per a persuadir necessiteu alguna cosa que vos falta en esta lluita, raó i dret. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya.}}

=== Els últims dies ===

== Obra ==

Unamuno nos deixà joyes com:

* ''Niebla'' (1914)
* ''La tía Tula'' (1921)
* ''Andanzas y visiones españolas'' (1922), llibre de viages. Artículs publicats en els periòdics ''[[La Nación]]'' i ''[[El Imparcial]]''.
* ''San Manuel Bueno Mártir'' (1930)
* ''Por tierras de Portugal y España'' (1911)
* ''La agonía del cristianismo'' (1864-1936)

I obres teatrals com:

* ''La esfinge'' (1898)
* ''La venda'' (1899)
* ''Fedra'' (1910)
* ''Soledad'' (1921)

== Cites ==

{{Cita|''En las rimas de éste... hay unas pocas en catalán. En catalán, ¿eh?, no en valenciano; en el catalán literario que restauraron Aribau y Rubio y Orts, no en el valenciano que se hablaba en la Valencia de Querol, no en la lengua de la casa de éste, no en aquella lengua de que el mismo poeta, en una de sus mejores poesías, en que canta a su Valencia, decía: Canción de amor en el materno idioma (...) Cuando Querol quiso cantar al amor... lo hizo en castellano y no en valenciano, y mucho menos en catalán (...) Cuando Cambó, el 'leader catalanista', fue a Valencia a una sociedad popular y se puso a hablar en ella en catalán, le silbaron sin dejarle continuar. No les hablaba en valenciano, sino en catalán.''|''Andanzas y visiones españolas'', per Miguel de Unamuno, febrer 1922. Citat en el llibre ''Historias del Idioma Valenciano'', per [[Ricart Garcia Moya]] (Valéncia, 2003)}} 

== Enllaços externs ==

* [https://es.wikipedia.org/wiki/Miguel_de_Unamuno Miguel de Unamuno en Wikipedia]
* [http://unamuno.usal.es/autor.html Biografia de Miguel de Unamuno - Universitat de Salamanca]

[[Categoria:Biografies]]
[[Categoria:Escritors]]
[[Categoria:Filòsofs]]
@@ Llínea 73: / Llínea 73: @@
 === Els últims dies ===
-Els últims dies de sa vida (d'octubre a decembre de 1936) els va passar baix arrest domiciliari en la seua casa, en un estat, en paraules de [[Fernando García de Cortázar]], de resignada desolació, desesperació i soletat. El 20 o 21 d'octubre, en una entrevista mantinguda en el periodiste francés Jérôme Tharaud (comú i erròneament atribuïda a l'escritor Nikos Kazantzakis) va declarar:
-{{Cita|''Tan pronto como se produjo el movimiento salvador que acaudilla el general Franco, me he unido a él diciendo que lo que hay que salvar en España es la civilización occidental cristiana y con ella la independencia nacional, ya que se está aquí, en territorio nacional, ventilando una guerra internacional. (...) En tanto me iban horrorizando los caracteres que tomaba esta tremenda guerra civil sin cuartel debida a una verdadera enfermedad mental colectiva, a una epidemia de locura con cierto substrato patológico-corporal. Las inauditas salvajadas de las hordas marxistas, rojas, exceden toda descripción y he de ahorrarme retórica barata. Y dan el tono no socialistas, ni comunistas, ni sindicalistas, ni anarquistas, sino bandas de malhechores degenerados, excriminales natos sin ideología alguna que van a satisfacer feroces pasiones atávicas sin ideología alguna. Y la natural reacción a esto toma también muchas veces, desgraciadamente, caracteres frenopáticos. Es el régimen del terror. España está espantada de sí misma. Y si no se contiene a tiempo llegará al borde del suicidio moral. Si el miserable gobierno de Madrid no ha podido, ni ha querido resistir la presión del salvajismo apelado marxista, debemos tener la esperanza de que el gobierno de Burgos tendrá el valor de oponerse a aquellos que quieren establecer otro régimen de terror. (...) Insisto en que el sagrado deber del movimiento que gloriosamente encabeza el general Franco es salvar la civilización occidental cristiana y la independencia nacional, ya que España no debe estar al dictado de Rusia ni de otra potencia extranjera cualquiera, puesto que aquí se está librando, en territorio nacional, una guerra internacional. Y es deber también traer una paz de convencimiento y de conversión y lograr la unión moral de todos los españoles para restablecer la patria que se está ensangrentando, desangrándose, envenenándose y entonteciéndose. Y para ello impedir que los reaccionarios se vayan en su reacción más allá de la justicia y hasta de la humanidad, como a las veces tratan. Que no es camino el que se pretenda formar sindicatos nacionales compulsivos, por fuerza y por amenaza, obligando por el terror a que se alisten en ellos, ni a los convencidos ni convertidos. Triste cosa sería que el bárbaro, anti-civil e inhumano régimen bolchevístico se quisiera sustituir con un bárbaro, anti-civil e inhumano régimen de servidumbre totalitaria. Ni lo uno ni lo otro, que en el fondo son lo mismo.''}}
 == Obra ==