Macrotis leucura

bilbi menor (Macrotis leucura)

El bilbi menor (Macrotis leucura) és una espècie extinta de marsupial peramelemorfo de la família Peramelidae. Era similar al conill i vivia en els deserts d'Austràlia Central. Des de les décades de 1950 i 1960, està extint.

Descripció

El bilbi menor era un marsupial de tamany gran en una massa corporal de 300 a 450 grams (11 a 16 onces). El seu color de pell va des de marró groguenc pàlit a gris-marró en pèl blanc pàlit o blanc groguenc en la pancha, en les extremitats i la coa blanca. La coa d'este animal era llarga, aproximadament el 70 % del total de la seua llongitut cap-cos.

Distribució i hàbitat

Molt poc se sap sobre la seua antiga àrea de distribució, ya que l'espècie va ser recolectada solament sis voltes en l'història moderna, en el primer eixemplar procedent d'una regió desconeguda. En temps moderns esta espècie era endèmica del desert de Gibson i de Gran Desert Arenenc de l'àrit centre d'Austràlia i al noreste d'Austràlia Meridional i a l'adjacent cap al surest Territori del Nort en la mitat nort de la Conca del Llac Eyre.

Va preferir viure en els deserts arenencs i limosos, planures d'arena i dunes cobertes de Spinifex, Acacia aneura, Zygochloa i/o pastura Tussok, aixina com en pasturages de Triodia en escassos arbres baixos i arbustos.

Ecologia i comportament

El bilbi menor, de la mateixa manera que els seus familiars supervivents, era un animal estrictament nocturn. Tenia una alimentació omnívora a pur de formigues, termites, raïls, llavors, etc.; ademés, caçaven i s'alimentaven de rosegadors natius.

Feyen el seu cau en les dunes d'arena, la construcció de caus de 2-3 metros (6 peus 7-9 peus 10 pulg) de profunditat i tancaven l'entrada en arena solta pel dia. Se sugerix que va poder haver criat no estacionalmente i els parts gemelares eren la norma per a esta espècie.

A diferència del seu parent vixc el bilbi major, el bilbi menor va ser descrit com a agressiu i tenaz. Finlayson va escriure que este animal era "feroç i intractable, i va rebujar els intents més delicats de subjectar-los en mordiscos repetits i forts bufidos".

Extinció

El paisage cobert de Spinifex del desert de Gibson va ser l'hàbitat natural de la bilby menor. Des del seu descobriment en 1887, l'espècie va ser vista o caçada poques voltes i es va mantindre relativament desconeguda per a la ciència. En 1931, Finlayson va trobar molts d'ells prop de l'estació de Cooncherie, arreplegant 12 #espècimen vius. Encara que d'acort en Finlayson este animal era abundant en eixa zona, estos varen ser els últims Bilbies menors que varen poder agarrar-se en vida. L'últim eixemplar que s'ha trobat va ser un cràneu arreplegat baix d'un niu d'àguila audaç en 1967 en Gap Steele en el desert de Simpson, North West Territory. Els ossos es va estimar que dataven de feya menys de 15 anys.

El descens en el número de la bilby menor i en última instància la seua extinció s'atribuïx a varis factors diferents. La tradició oral indígena australiana sugerix que esta espècie possiblement va sobreviure fins a la década de 1960.

L'introducció de depredadors foràneus, com el gat i el rabosot, la caça com a aliment pels aborigen australians, la competència en els conills pels aliments, els canvis en el règim d'incendis i la degradació de l'hàbitat, han segut culpats de l'extinció d'esta espècie. No obstant, Jane Thornback i Jenkins Martin sugerixen en el seu llibre que la vegetació en la part principal de la seua àrea de distribució es va mantindre intacta, en poca evidència de ganado de pastoreig o de conills i apunta als gats i els rabosots com la causa més provable de l'extinció de la bilby menor.

Vejau també

• Anex:Mamífers extints