Holochilus lagigliai
Holochilus lagigliai és una espècie poc coneguda de rosegador cricétido del gènero Holochilus,[1][2] els integrants del qual són denominats comunament rates aquàtiques, rates d'aigua o rates de banyat.[3][4] Habitaria en chapulls del centre-oest de la Argentina.
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 2013 pels zoólogos i arqueòlecs Ulyses F. J. Pardiñas, Pablo Teta, Damián Voglino i Fernando J. Fernández.[5]
- Etimologia
Etimológicamente, el terme específic lagigliai és un epónimo que referix al llinage de la persona a qui va ser dedicada, el antropòlec, arqueòlec i naturalista argentí Humberto Antonio Lagiglia qui va anar el fundador i director (fins al seu decés) del Museu Municipal d'Història Natural de Sant Rafael, sent qui va rebre l'espècimen que després s'ampraria com a tipo del tàxon, ademés d'haver recolectat el material adicional corresponent a les peces fòssils del lloc arqueològic Gruta de l'Indi.[5]
- Localitat tipo
La localitat tipo (el lloc precís a on va ser coleccionat l'holotip) es desconeix en exactitut, ya que l'etiqueta acompanyant al mateix solament referix escuetamente: "El Nihuil, San Rafael, Província de Mendoza, Arg". Hauria segut atrapada prop de la marge del llac El Nihuil, generat en l'any 1947 per una represa construïda sobre el curs mig del riu Atuel, en les coordenades: 35°04′S 68°43′W i ubicada a una altitut de 1300 m s. n. m., a uns 60 quilómetros al suroest de la ciutat de Sant Rafael.[5]
- Holotip
El holotip designat és el catalogat com: MHNSR 564; consta d'un cràneu d'un espècimen adult en el costat dret parcialment danyat, regió del pterigoideo esclafada i abdós mandíbules en les puntes dels incisius i processos angulars desapareguts. L'holotip és acompanyat per la pell (mal preparada) del mateix individu (en la patada davantera dreta desapareguda) i l'esquelet cabal conservat en el seu interior (archivat com: MHNSR 558); no es va conservar el restant de l'esquelet. El seu sexe i medicions externes no varen ser registrats quan l'animal encara estava fresc. Va ser capturat per un caçador (Felipe Faliti) el 15 de giner de 1955; ell mateixa ho va dur al Museu Municipal d'Història Natural de Sant Rafael (Mendoza) a on es troba depositat. El seu enorme valor recent va eixir a la llum 57 anys despuix, en ser trobat per un dels autors de l'espècie (Fernando J. Fernández).[5]
- Material adicional
Ademés de l'eixemplar tipo, es varen estudiar 3 mandíbules dretes en incisius trencats i M1-3 en posició (catalogades com: MHNSR 231, 650 i 674).[5] Varen ser colectadas per H. Lagiglia en giner de 1974 a nivell superficial en l'interior de la Gruta de l'Indi (en les coordenades: 34°45′S 68°22′W, a una altitut de 660 m s. n. m.) un lloc arqueològic i paleontológico del Holoceno tardà ubicat en el parage Racó del Atuel, a 28 km al surest de la ciutat de Sant Rafael (Mendoza) en la marge sur del riu Atuel.[6]
Característiques
[editar | editar còdic]Holochilus lagigliai és una espècie de rosegador de gran tamany dins del gènero, es caracterisa per la seua coa curta, per presentar una àmplia caixa craneana en placa zigomàtica antero-superior gran i redonejada, paladar òsseu sense excrescències, ampli mesolofostilo en els primers molar superiors i tercer molar superior complex més curt que el segon, els que carixen de hypoflexus. Les seues traces morfològiques combinen característiques observades en Holochilus brasiliensis, H. chacarius i H. sciureus, junt en atres únics d'esta espècie, no presents en els restants integrants del gènero, per eixemple, l'absència de hypoflexus.[5]
La coa curta es correspon a un menor número de vèrtebres cabals, en un reconte en l'holotip de 21 ± 1; en eixemplars del grup H. brasiliensis, eixe número varia entre 25 i 35 i en els de el grup H. chacarius la sifra va des de 29 a 32.[5]
La coa, en un gènero de rates d'hàbits amfibis com és Holochilus, s'utilisa per a canviar de direcció durant la natació; ademés, recolzant la seua superfície inferior, els servix com a punt d'equilibre en posició de descans.[7] De la mateixa manera que la coa, la pata atrassera és també més curta.[5]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Abdós localitats a on varen ser colectados eixemplars o els seus restants (el embasse El Nihuil i la Gruta de l'Indi), se situen en la part mija de la conca del riu Atuel. Junt a abdós màrgens de dit curs fluvial creix una estreta llonja de vegetació hidrófila gràcies als sols limosos i la major humitat de la seua menuda vall fluvial, en vegetació subclimáxica dins del #clímax regional, corresponent al districte fitogeográfico del mont de planures i replanells pertanyent a la província fitogeográfica del mont.[8] La zona s'inclou en la macrorregión cridada “Diagonal àrida suramericana”.[9]
Les poblacions vivents del gènero Holochilus més pròximes a H. lagigliai es troben a uns 500 km cap a l'est (H. brasiliensis en la província de Buenos Aires) i 850 km cap al nort (H. chacarius en la província de Tucumán).[10]
Conservació
[editar | editar còdic]La població d'este únic i molt rar rosegador estaria aparentment aïllada. Qualsevol evaluació del seu estat de conservació de Holochilus lagigliai és difícil; es desconeix si encara sobreviu en la zona del riu Atuel, encara que els autors de la mateixa varen afirmar que no posseïxen cap evidència per a creure que no siga aixina,[5] ya que una àmplia regió de la província de Mendoza (en la qual està inclosa la vall mija del riu Atuel), ha segut mal prospectada des del punt de vista de la seua biodiversitat de mamífers.[11]
Es necessiten noves coleccions i intensos relevamientos en els hàbitats adequats remanentes per a obtindre evidències complementàries, especialment el seu cariotip i seqüències del seu ADN.[5]
Fernández i colaboradors en 2017 varen publicar un treball científic sobre conservació i biogeografía d'esta espècie de rata amfíbia, per mig de l'us de models de distribució potencial, a on argumenten que H. lagigliai va poder extinguir-se a causa de l'impacte humà sobre els chapulls de Mendoza.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Duff, A. and A. Lawson (2004). Mammals of the World: A checklist. New Haven: A & C Black, 312 pp. ISBN 0-7136-6021-X.
- ↑ Musser, G. G. and M. D. Carleton (2005). Superfamily Muroidea. pp. 894–1531 in Mammal Species of the World a Taxonomic and Geographic Reference. D. I. Wilson and D. M. Reeder eds. Johns Hopkins University Press, Baltimore.
- ↑ Cabrera, A. (1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia 4: 309-732.
- ↑ Cabrera, A. (1958). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals "Bernardino Rivadavia". Ciències Zoológicas, 4(1):iv + 308 pp.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 Pardiñas, O. F. J.; P. Teta, D. Voglino and F. J. Fernández (2013). Enlarging rodent diversity in west-central Argentina: a new species of the genus Holochilus (Cricetidae, Sigmodontinae). Journal of Mammalogy 94: 231-240.
- ↑ Semper J. & H. Lagiglia (1962–1968). Excavacions arqueològiques en el Racó del Atuel (Gruta de l'Indi). Revista Científica d'Investigacions 1:89–158.
- ↑ Serra de Soriano B. (1969). Alguns caràcters externs de cricétidos i la seua relació en el grau d'adaptació a la vida aquàtica (Rodentia). Physis 28:471–486.
- ↑ Cabrera, A. L. (1976). Les Regions Fitogeográficas Argentines. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura, Jardineria i Horticultura.
- ↑ Abraham I., et al. (2009). Overview of geography of the Mont Desert Biome (Argentina). Journal of Arid Environments 73:144–153.
- ↑ Massoia I. (1976). Mammalia. Pp. 1–128 in Fauna d'aigua dolça de la República Argentina (Ringuelet R., ed.). Fundació Editorial Ciència i Cultura, Buenos Aires, Argentina.
- ↑ Pardinas, O. F. J., P. Teta and D. Udrizar Sauthier (2008). Mammalia, Didelphimorpia and Rodentia, southwest of the province of Mendoza, Argentina. Check List 4:218–225.