Edició de «Història de la Comunitat Valenciana»

Este artícul tracta de l''''història de la Comunitat Valenciana''' des del seu naiximent fins als nostres dies, les civilisacions, els héroes, els fets que nos han format com a poble passant per la fundació i l'història del [[Regne de Valéncia]].  

[[File:Tesoro de Villena.jpg|thumb|right|250px|Tesor de [[Villena]] ]]

Els orígens de la civilisació valenciana en els seus testimonis més antics, des de l'aparició de l'home en les nostres terres, fins la plasmació del seu caràcter artístic en les coves i utensilis.

=== [[Tavernes de la Valldigna]], [[Vilafamés]] i [[Oropesa]] ===

Nos tenim que situar en el Paleolític Inferior (fa uns 300.000 anys) per a trobar les recialles humanes més antigues fins al moment . Estos s'han trobat en la [[Cova de Bolomor]] ([[Tavernes de la Valldigna]]), el [[Tossal de La Font]] ([[Vilafamés]]) i la [[Cova de Borràs]] ([[Oropesa]]).

D'estos habitants se coneix molt poc. Tindríem que consultar obres d'autors especialisats, com ''J. Aparicio Pérez''.

Se supon que, encara que de vegades caçaven de forma rudimentària, eren carronyers. Se menjaven els animals morts que s'anaven trobant pel camí, perque encara no eren capaços de matar-los per ells mateixos.  

Per esta raó, es deduïx que eren principalment vegetarians, pero no agricultors. No tenien cap forma d'activitat agrícola planificada. La seua dieta principal eren fruïts i raïms silvestres.

Si comparem els descobriments d'estes troballes en atres del restant del món, veem que es tractava de “''Pitecàntrops''”,  hominits que ya anaven a peu i també posseïen un semblant humà.

 

[[Comunitat Valenciana|Valéncia]] és terra d'artistes de d'époques prehistòriques. L'investigador ''Fullola Pericot'', afirma que la [[Cultura Valenciana]] d'aquells temps tenia “'''''una personalitat pròpia fortíssima'''''”.

En [[Gandia]] se donà un pas transcendental en lo devindre històric: s'inventà una punta de flecha d'aletes i pedúnculs, en contraposició de l'antiga flecha de puntes de cara plana.

Lo primer art valencià comprén un periodo d'aproximadament 23.000 anys.

 

Inclou:

Els arts [[Art Parpallonenc|Parpallonenc]] i el del [[Art del Mesolític Inicial|Mesolític Inicial]], tenen com a soport peces de pedra chicotetes i de fàcil transport (plaquetes o lloses calcàrees).

 

L'[[Art Rupestre Valencià]] i l'[[Art Esquemàtic]] tenen com a soport parets en coves o abrics rupestres. També ossos i ceràmiques.

==== L'Art Parpallonec====

L'[[Art Parpallonenc]] es correspon en el Paleolític superior.

 

En la [[Cova del Parpalló]] de [[Barig]] (molt prop de [[Gandia]]) és a on s'ha trobat tot el material conegut. 20.000 plaquetes calcàrees, de tonalitats ocre en dibuixos i gravats d'animals.

 

Es creu que els dibuixos en les plaquetes se feen per a simbolisar el triumf dels caçadors. Els macs de la tribu dibuixaven l'animalet que volien atrapar i despuix trencaven la plaqueta en l'intenció simbòlica de representar la seua mort.

Els animals representats són cérvols, cabres, gamuces, bous, cavalls, porcs salvages i aus. S'han trobat plaques sanceres i trencades.

L'[[Art Rupestre Valencià]] mos oferix una documentació excepcional dels antics pobladors d'estes terres. En les roques mos deixaren un llegat que mos obri les portes d'un univers humà fascinant.

Escenes de caçadors, de batalles entre les tribus, desfilades de guerrers, i també testimonis de la famosíssima recolecció de la mel, (única en tota la Prehistòria del planeta), que mos permet conéixer que els nostres antepassats ya aprofitaven els treballs de les abelles.

Ad este art, també se li ha donat un significat religiós, de tipo màgic per a sometre a la Naturalea.

Alguns també l'interpreten com un art històric en el que els humans reflexen els acontenyiments per a, aixina, commemorar-los.

Atres també els donen un valor totèmic o diví, encara que potser foren representacions en fins educatius, iniciàtiques o, simplement, per a diferenciar les classes socials, donant prestigi als que tingueren les coves decorades en estes obres d'art.

Els [[Íbers]] (s. [[sigle VII a. C.|VII]]-[[sigle I a. C.|I a. C.]]) foren els primers en habitar la [[Comunitat Valenciana]]. Se desconeix la seua procedència, s'han sugerit tres teories:

 

*Una teoria sugerix que arribaren a la Península en el periodo [[Neolític]] de les regions mediterrànees situades més a l'est, i la seua arribada se data des del quint mileni adés de Crist al tercer mileni adés de Crist.  

 

 

Els íbers construiren ciutats amurallades situades en llocs elevats per a defendre's dels seus enemics. Eixemples són [[Sagunt]], [[Llíria]] o [[Elig]]. També establiren relacions en navegants [[fenicis]] i [[Antiga Grècia|grecs]] que establiren colònies en les seues costes. L'[[idioma íber]] encara no ha segut capaç de traduir-se fins al moment. En l'escultura de [[bronze]] i [[pedra]] nos han deixat grans obres com la [[Dama d'Elig]] o el [[guerrer de Moixent]]. També foren experts en l'art de la [[ceràmica]].

[[File:Hannibal route of invasion-es.svg|thumb|right|200px|Mapa de la ruta seguida per [[Aníbal]] durant la seua invasió.]]

[[Cartago]] era el centre comercial del [[sigle III]] més important del [[Mediterràneu]] occidental. Estava enfrontada en [[Roma]] pel control del Mediterràneu occidental. Per això decidí estratègicament conquistar [[Hispània]] per a despuix entrar en [[Itàlia]]. [[Sagunt]] era la ciutat més próspera i avançada del [[Íbers]] en aliaces i amistat en [[Roma]]. Degut ad açò la ciutat s'opongué a l'avanç cartaginés. Per este motiu, [[Aníbal]] el gran militar cartaginés, sitià la ciutat. En acabant de huit mesos sitiats els saguntins preferiren cremar la seua ciutat i matar-se adés de entregar-se als cartaginesos invasors.

La conquista romana durà tres sigles des del [[sigle III a. C.]] fins al [[sigle I a. C.]]. [[Publio Cornelio Ecipion]] fon el militar [[Antiga Roma|romà]] que derrotà als cartaginesos. Conquistà la franja mediterrànea d'[[Hispània]] incloent les terres valencianes. Els [[íbers]] costaren de sometre lo que no ocorregué fins a 150 anys despuix ([[70 a. C.]]). Els íbers s'enfrontaren junt en [[Sertori]] contra [[Roma]] per lo qual el [[Senat Romà]] envià al general [[Pompeu]]. Ell els destruí i els romanisà per complet.

[[Dècim Juni Brut]] fon el fondador de la ciutat de Valentia hui [[Valéncia]] en l'any [[137 a. C.]]. Els seu primers habitants foren soldats romas que lluitaren en contra de [[Viriat]] un rebel de la [[Lusitània]], als quals entregaren les terres que tancaven els braços del Tyris, el [[riu Túria]].[[File:Sello plaza de la virgen valencia.jpg|thumb|left|150px|Ecut de Valentia]] Fon destruida per [[Pompeu]] en el [[70 a. C.]], sent reconstruida 50 anys més tart en l'any [[20]]. La ciutat se reconstruí com les ciutats romanes d'importància en dos carrers transversals el [[Cardo]] i el [[Decumanus]] que a on se creuaven formaven una gran plaça que era el [[fòrum]]. En el fòrum estaven molts dels edificis principals de la ciutat com el palau de justícia o la seu del govern. També se trobava el [[temple]] principal de la ciutat dedicat a [[Minerva]], [[Júpiter (deu)|Júpiter]] i [[Juno]]. En les afores hi havien grans edificis com l'[[anfiteatre]], lo [[circ]], [[teatre]] o [[termes]]. La ciutat era un autèntic eixemple de Romanisació.

====Les persecucions dels sigles III i IV====

[[File:Cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent Màrtir, València.JPG|thumb|right|190px|Cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent Màrtir en [[Valéncia]].]]

Els [[cristianisme|cristians]] foren perseguits durant els primers sigles. La persecució més forta la feu l'emperador [[Dioclecià]] a finals del [[sigle III]] i principis del [[sigle IV|IV]]. En esta persecució martirisaren a [[Sant Vicent Màrtir]]. Vicent era diaca de [[Sant Valero|Valero]] [[bisbe]] de César Augusta hui [[Saragossa]]. Els dos fugiren a la ciutat de [[Valéncia|Valentia]]. Ací mentres ajudava en els sacraments a atres creents de Valentia fon detengut i per no voler abandonar la seua fe el torturaren i mataren. El tiraren de l'abocador de la ciutat a on anys més tart se construí un temple dedicat ad ell, el qual se convertí en un centre de peregrinació. Mantingué la seua beneració durant tota l'época musulmana, en distints propietaris cristians, prova del gran número de mosàraps valencians. Sant Vicent Màrtir és el patró de la [[Valéncia|ciutat de Valéncia]] entre atres com [[Lisboa]]. La millor herència que nos deixaren el romans fon el [[llatí]].

=== Pobles germànics ===

[[File:Genseric sacking Rome 455.jpg|thumb|left|200px|Saqueig de [[Roma]] ]]

La devilitat romana provocà que en el [[sigle V]] trivus del nort de l'[[Imperi Romà d'occident]] invadiren est imperi. [[Hispània]] fon atacada per [[Sueus]], [[Vàndals]] i [[Alans]]. Els [[Visigots]] eren un poble federat de Roma i els enviaren per a acabar en estos anteriors. Els Sueus foren reduits a [[Galícia]] a on fundaren el seu propi regne. Els Vàndals foren expulsats i anaren al nort d'[[Àfrica]] i els Alans foren derrotat en les terres valencianes desapareguent per a sempre.  

Els visigots durant els sigles [[sigle VI|VI]] i [[sigle VII|VII]] practicaven l'hereia [[arrianisme|arriana]] i no podien casar-se en els hispans. Governaven com una aristocràcia militar en les seues pròpies lleis. Llavors els hispans s'organisaren en torn als [[bisbe|bisbes]] i [[monasteri|monasteris]] sèu de la cultura. Valentia fon una de les ciutats més importants, per estar prop de la zona de l'[[Imperi Bizantí]] en el surest de la península per lo que també tingué una àmplia autonomia respecte als visigots. Els visigots abandonaren l'heregia arriana en els [[concilis de Toledo]] gràcies a lo que comensaren a juntar-se en el poble, encara que mai s'uniren per complet. Finalment els visigots conseguiren l'unitat peninsular en un sol regne en el [[regne visigot de Toledo]], ciutat que era la seua capital.

Despuix de la [[batalla de Guadalete]] ([[711]]) els [[musulmà|musulmans]] ocuparen tota la [[península ibèrica]] derrotant als visigots de [[Don Rodrigo]]. Els musulmans ompligueren les terres valencianes en palaus, mesquites, arts, ciències i lletres. De les terres valencianes feren un verger en hortes i jardins que maravellaven al món.

En el [[sigle XI]] en la caiguda del [[Califat de Córdoba]], [[Al-Àndalus]] se disgregà en taifes, en la Comunitat Valenciana se'n crearen dos, la [[Taifa de Valéncia]] (Balansiya) i la [[Taifa de Dénia]] (Dàniyya) que també governava les [[Illes Balears]]. Els reis de [[Regne de Valéncia|Valéncia]] transformaren la ciutat en una de les més boniques d'[[Al-Àndalus]] en muralles, jardins, palaus com el [[Palau Real de Valéncia]], temples i adoquinament dels carrers. El Regne de Valéncia fon conquistat pel [[Cit]] a on creà el seu senyoriu independent de qualsevol atre regne i rei. En [[1099]] en acabant de la seua mort el Regne el conquistà una secta de fanàtics, els [[almoràvits]] i despuix d'estos pels [[almohades]]. Entre ells se reconstruiren les taifes. En la de Valéncia aparegué una figura molt important, entre els mosàraps fon conegut com Llop Martí, el [[Rei Llop]]. Era un oficial de l'eixèrcit almoràvit que procedia d'una família d'orige mosàrap. Conseguí fer-se en el poder i proclamar-se emir. Baix el seu manat totalitari ([[1140]]-[[1170]]) conseguí conquistar els regnes de [[taifa de Múrcia|Múrcia]] i d'[[taifa d'Almeria|Almeria]] per a aixina retindre als almohades. El Rei Llop fon traicionat pel seu sogre el senyor de [[Jaén]]. Els almohades aplegaren fins a les portes de [[Múrcia]] que gràcies ad ell no caigué en els vàrios sitis que li feren. Segons els castellans el manà matar el seu sogre en [[Múrcia]]. Atres fonts diuen que anà a [[Mallorca]] a per reforços pero l'atac almohade li impediren els seus objectius. La ciutat de [[Valéncia]] fon defenguda pel seu fill primogènit que finalment l'entregà als almohades. Este rei feu una resistència heroica front als almohades.

Els [[almohades]] foren derrotats pels castellans en la [[Batalla de les Naus de Tolosa]] lo que permeté als reis cristians iniciar una etapa de grans conquistes. [[Jaume I d'Aragó]] conquistà els regnes de [[Regne de Mallorca|Mallorca]] ([[1229]]), [[Regne de Valéncia|Valéncia]] ([[1241]]), i [[Regne de Múrcia|Múrcia]] ([[1266]]) el qual cedí a [[Castella]]. La reconquista valenciana fon pacífica, gràcies a la política de pactes del rei. En primer lloc pactà en el Senyor de [[Sogorp]] que li rendí vasallage i adoptà la fe [[cristianisme|cristiana]]. Gràcies ad açò aplegà a les portes de la [[Valéncia|capital valenciana]] que sitià en el seu eixèrcit fins conseguir que el seu emir [[Zayyan]] cedira i li rendira vasallage el [[9 d'octubre]] de [[1238]].

Jaume I se dedicà a construir un [[Regne de Valéncia]] cristià. Per a que lo regne tinguera autonomia respecte a qualsevol atre regne o territori de la [[Corona d'Aragó]] i del món, li donà el [[furs]], lleis que organisaven la llivertat política, econòmica i jurídica de Valéncia. Els furs foren escrits en [[Llengua Valenciana|romanç valencià]]. També mos regalà la [[Real Senyera]] única en lo món i diferent de qualsevol atra, única bandera de tots els valencians. Degut a lo pactat en Zayyan, el rei garantí la convivència de cristians, judeus i musulmans. Ad este regne li esperava un esplendorós futur.

===Valéncia una de les primeres potències mundials===

[[Image:interiorllonjadevalencia.jpg|thumb|right|200px|<center>Interior de la [[Llonja de la Seda]].</center>]]

En els sigles [[sigle XIII|XIII]], [[sigle XIV|XIV]] i [[sigle XV|XV]] el [[Regne de Valéncia]] se convertí en una de les majors potències militars, polítiques, econòmiques i culturals del món.  

====Les conquistes en el Mediterràneu====

El fill de [[Jaume I]], [[Pere III d'Aragó]] natal de [[Valéncia]] inicià l'extensió de la [[Corona d'Aragó|Corona]] pel [[Mediterràneu]]. El seu objectiu era conseguir controlar el comerç en orient que arribava a l'[[Imperi Bizantí]] per la [[Ruta de la Seda]] que replegava les riquees de tota [[Àsia]]. La seua esposa tenia el dret de poseir al [[Regne de Sicília]]. El rei Pere III conquistà este regne clau. [[Jaume II d'Aragó]] també conquistà les illes de [[Còrcega]] i [[Sadenya]] punts estratègics i necesaris per a les rutes marítimes ademés de les [[Província d'Alacant|terres alacantines]]. [[Alfons V d'Aragó]] i [[Fernando II d'Aragó]] conquistaren el [[Regne de Nàpols]], també se conquistaren els ducats d'[[Atenes]] i [[Neopatria]]. Els valencians finaçaren totes estes campanyes, especialment els judeus valencians. També donaren molts hòmens a la causa militar que tant de poder i riquea li conferiren.

En el [[sigle XV]] el [[Regne de Valéncia]] passa a ser el centre d'esta [[Corona d'Aragó|Corona]]. La cort es feu permanent en la Ciutat de [[Valéncia]], els reis revien els seus soldats per a les conquistes del Regne i els valencians finançaren els barcos i l'armament als eixèrcits d'Aragó. Valéncia sempre fon fidel als seus reis que li ho agraïren. Recolçà a [[Alfons V]] en la conquista de Nàpols, a [[Joan II d'Aragó|Joan II]] contra els rebels catalans i al seu fill [[Ferran el Catòlic]] en les empreses que canviaren l'Història de l'Humanitat com la [[Conquista d'Amèrica]], la [[Guerra de Granada]] i les guerres d'[[Europa]] que es dugueren a terme gràcies als valencians, especialment els judeus. Sense Valéncia el món no seria lo que és.

En la primera mitat del [[sigle IV]] s'intentà desfer el [[Regne de Valéncia]] pero ningú fon capaç de conseguir-ho. [[Alfons I de Valéncia]] vullgué impondre els furs d'[[Regne d'Aragó|Aragó]] per a llevar-li la autonomia a Valéncia. Per això feu una consulta en el regne en la que els valencians votaren tots en contra exepte quatre municipis feus de nobles aragonesos. [[Alfons II de Valéncia]] estava casat en [[Leonor de Castella, reina d'Aragó]] la qual demanà la ciutat de [[Castelló]] i la seua comarca com a propietat del seu fill [[Infant Ferrando d'Aragó|Ferrando]]. El rei volgué saber l'opinió de les [[corts valencianes|corts de Valéncia]]. En elles parlà [[Francesc de Vinatea]] que sabé mostrar que els valencians jamai acceptarien pedre els privilegis que el rei en [[Jaume I|Jaume]] els havia concedit. Al contrari que en [[Corona de Castella|Castella]] els reis aragonesos no governaven com dictadors sino que d'una forma molt més democràtica.

Sant Vicent Ferrer ([[1350]]-[[1419]]) fon u dels personages més detacats del seu temps. Naixqué en [[Valéncia]] el [[23 de giner]] de [[1350]]. En [[1367]] entrà en lo convet dels Domenecs de Valéncia. Vicent estudià en diferents universitats de fora de Valéncia i en [[1411]] fundà l'[[Universitat de Valéncia]]. Fon un gran predicador, teòlec i diplomàtic. Sant Vicent Ferrer realisà numerosos milacres motiu pel que el feren Sant anys més tart. Viajà per països de l'Europa occidental i l'Europa central predicant l'austeritat i l'oració seguit de grans multitus parlant en [[lengua valenciana]] ya que parlant en valencià allà a on anava tots l'entenien.  

Sant Vicent Ferrer fon clau en els acontenyiments polítics importants de l'época. Fon designat compromisari en lo [[Compromís de Casp]], junt en son germà [[Bonifaci Ferrer]], dos dels represents del [[Regne de Valéncia]]. Sant Vicent va ser l'home clau del compromís per a la designació de [[Ferran d'Antequera]] d'orige [[Corona de Castella|Castellà]] com a rei d'Aragó iniciant aixina la dinastia [[Trastàmara]] en la Corona. Sense Sant Vicent Ferrer hui [[Espanya]] no seria una realitat. Atra molt important intervenció fon en el [[Cisma d'Occident]] en el que tres papes lluitaven pel poder. Sant Vicent Ferrer decidí qui seria el [[Papa de Roma]]. Li digué al Rei Fernando que firmara en favor de [[Papa Martí V|Martí V]] enfrontat en el seu amic aragonés [[Benet XIII]] el Papa Lluna que se retirà a [[Peníscola]]. Ell conseguí resoldre el conflicte de manera imparcial en el qual se decidia el futur del món. Sant Vicent Ferrer és el patró de la [[Comunitat Valenciana]].

El [[Regne de Valéncia]] viu, durant el seu maravellós [[sigle XV]], el renaiximent de les lletres valencianes, la pintura i l'escultura que fon el primer de la Península, antecessor del [[Sigle d'Or Castellà]], i u dels primers del món paralel a l'[[Sigle d'Or Italià|italià]]. Este renaiximent s'escrigué en [[llengua valenciana]] tal i com sempre admeteren tots i cada u dels escritors puix era la llengua de major prestigi de l'época.  

[[Ausias March]] viajà en [[Alfons V el Magnànim]] a conquistar [[Regne de Nàpols|Nàpols]] a on conegué a l'[[humanisme]] [[Itàlia|italià]] del que s'inspirà. Ell fon un gran poeta que gastà com a novetat la llengua valenciana. Al nou moviment renaixentiste iniciat per ell, el seguiren [[Jordi de Sant Jordi]], [[Roiç de Corella]] també grans poetes valencians. Junt en estos tres grans poetes valencians, els  atres, a pesar de ser bons, queden en un segon pla. Aixina podem mencionar a [[Francesc Ferrer]]  i [[Lluís de Vilarasa]] que varen seguir a l'escola d'Ausias o [[Dionís Guiot]] que s'ajustava més a l'estil d'[[Andreu Febrer]]. El primer llibre imprés en [[Espanya]] fon un llibre del major certamen de poesia valenciana, imprés en [[Valéncia]], i titulat "Els trobes de lahors de la Verge Maria".

En la prosa, [[Joanot Martorell]] fon el major escritor valencià de tots els temps, comparable en [[Cervantes]] o [[Shakespeare]], en la seua gran obra, "[[Tirant lo Blanch]]". Atre gran personage del Sigle d'Or és [[Sor Isabel de Villena]], dòna valenciana, abadesa de les [[clarises]] de [[Valéncia]], que escrigué sobre lliteratura religiosa destacant la "[[Vita Christi]]" una visió personal de la vida de [[Crist]]. Isabel conseguí estar en igual en tots els escritors de l'época i passar a formar part de la [[lliteratura universal]]. Isabel inspirà tota la posterior mística espanyola. [[Jaume Roig]] escrigué una crítica de les costums de l'época i la seua obra més important és "[[L'Espill]]". També s'inclou en este sigle a [[Sant Vicent Ferrer]], anteriorment expost, i a son germà [[Bonifaci Ferrer]] autor de la [[Bíblia Valenciana|Bíblia en llengua valenciana]] la tercera en llengua moderna del món.  

El teatre valencià del Sigle d'Or se desenrolla en l'àmbit religiós principalment. Entre totes les representacions destacarem els Misteris, celebrats dins dels temples, sent el més conegut el [[Misteri d'Elig]].

[[Image:Escut pontific de Sa santitat calixte III.png|thumb|left|170px|Escut pontífex de ''Sa Santitat'' el Papa [[Calixt III]] en les armes dels Borja.]]

La supremacia valenciana mos deixà l'existència de dos pontífexs valencians, [[Calixt III]] i [[Aleixandre VI]], que governaren la Cristantat durant el [[sigle XV]], els dos de la família valenciana d'[[Els Borja]] una de les més poderoses de l'història.  

Calixt III ([[1378]]-[[1458]]) que naixqué en la [[Torre de Canals]] en lo nom d'Alfons de Borja i Cavanilles. Des de jove demostrà tindre una gran inteligència i ser molt treballador i ademés tingué els apoyos de [[Sant Vicent Ferrer]] que el guià per a que se dedicara a la vida religiosa i [[Alfons V el Magnànim]] que l'ajudà a arribar al [[Vaticà]] com Sant Vicent havia profetisat. Calixt III organisà una creuada contra els [[Imperi Otomà|turcs]] que conseguí la victòria en [[Belgrat]]. També canonisà a Sant Vicent Ferrer en més de 800 milacres i molts testics tal i com ell també havia profetisat.

També arribà a ser Papa [[Aleixandre VI]] que naixqué en [[Xàtiva]] en lo nom de Rodèric Borja i nebot de Calixt III que l'ajudà en el seu ascens en el Vaticà. Com a Papa tingué un inmens poder i intervingué en molts confictes en [[Itàlia]]. Tenia tant de poder que podia unir a tot lo món cristià en una Nació, idea que ya duya son tio, pero la negativa de la Cúria i famílies reals li ho impediren.

[[Image:germanies.jpg|right|thumb|left|250px|<center>''La pau de les Germanies'', per [[Marcelino de Unceta]].</center>]]

A principis del [[sigle XVI]] els gremis de la ciutat de [[Valéncia]] i els agricultors s'uniten en una protesta armada contra la noblea abusiva que provocà una guerra. L'emperador [[Carles I de Valéncia]] encara que en un principi recolçà a les classes mijes i gremis, se passà al costat de la noblea per por de les consequències. Els valencians estaven comandats pel seu llíder [[Joan Llorens]] independisaren el Regne proclamant la República Valenciana, com les repúbliques italianes. Al principi la guerra fon favorable als agermanats pero despuix de l'arribada de l'eixèrcit imperial des de [[Corona de Castella|Castella]] se sumaren les derrotes fins a ser derrotats finalment en [[Sagunt]]. Tots els caps valencians foren ejecutats, i perderen totes les seues pertenències. En acabant d'açò se produí atre alçament en [[Xàtiva]] que acabà en fracàs. També en lo [[Regne de Mallorca]] se produiren alçaments que acabaren reprimits. El resultat de la guerra dugué un atac a totes les característiques genuïnes del [[Regne de Valéncia]], llengua tradicions i cultura pròpies.

Despuix de les germanies durant els sigles [[sigle XVI|XVI]] i [[sigle XVII|XVII]] se produí la castellanisació de la [[cultura valenciana]] degut a la repressió de [[Germana Di Foix]] vireina designada per l'emperador [[Carles I de Valéncia]] que promové l'abandó de lo valencià. Llavors es produí un gran moviment d'escritors en [[espanyol]] del que destaca [[Guillem de Castro]]. També aparegueren els "[[Nocturns]]" nobles valencians que difonien la cultura i foren els precursors de les acadèmies. En la pintura també se produí un gran desenroll en l'época.

L'[[humanisme]] és una corrent filosòfica que pretenia en l'época convinar la [[Catolicisme|tradició catòlica]] en lo nou pensament lliveral [[protestantisme|protestant]]. L'humanisme tingué a u dels seus majors representants en el valencià [[Lluís Vives]] junt en [[Erasme de Rotterdam]] i [[Sant Tomàs de Moro]] que foren els majors del seu temps. Lluís Vives ([[1492]]-[[1540]]) naixqué en la ciutat de [[Valéncia]] procedent d'una família de judeus conversos. Estudià humanitats en l'[[Universitat de Valéncia]] pero degut a l'[[Inquisició]] hagué d'abandonar [[Espanya]] per a establir-se finalment en la ciutat [[Holanda|holandesa]] de [[Bruixes]], ciutat en prou d'autonomia i d'una pujant burgesia a on també se casà en [[Margarita Valldaura]]. També treballà donat classes per a la monarquia [[Anglaterra|anglesa]] d'[[Enric VIII]] i en [[Oxford]]. Escrigué mig centenar d'obres, didàctiques, morals, econòmiques, socials i polítiques. A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna pel seu tractac ''De anima et vita'', a on establix que la font de la vida és el cor, sense cor no hi ha vida.

A principis del [[sigle XVII]] el [[valencians|Poble Valencià]] vixqué la tragèdia de l'[[Expulsió dels moriscs]]. [[Felip III d'Espanya|Felip III d'Espannya i Valéncia]] ordenà l'expulsió dels [[morisc|moriscs]] en tot el [[Espanya|territori espanyol]] als [[musulmà|musulmans]] que temps arrere s'havien convertit al [[cristianisme]]. Açò supongué una inmensa pèrdua econòmica per a Valéncia i Espanya. Els nobles valencians foren acallats prometent-los que rebrien nova població castellana. Aixina els llevaren totes les seues propietats i patiren furts mentres anaven de camí als barcos que els debien portar a [[Àfrica]] pero molts d'ells foren assessinats o víctimes dels pirates per a llevar-los lo que tenien. En total desaparegué un terç de la població valenciana passant més de cent anys per a que fora substituïda.

===Guerra de Successió ===

En la mort de [[Carles II d'Espanya|Carles II]] a principis del [[sigle XVIII]] lo Regne de Valéncia es veu immers en la guerra civil entre els dos candidats als tro. U dels dos que tenien dret era [[Felip V d'Espanya|Felip V]] de la dinastia dels [[Borbons]] net de [[Lluís XVI de França]] i l'atre era el germà de l'emperador d'[[Àustria]] l'[[Archiduc Carles d'Àustria]]. El primer era recolçat per [[França]] i el segon per [[Anglaterra]] i [[Holanda]] degut a que no volien que França tinguera tant de poder.

En lo Regne, les classes altes d'aristócrates i burgessos apoyaren al Borbó i foren nomenats [[Botiflers]] imitadors de la [[cultura francesa]]. Les classes més humilts apoyaren al Austríac i foren nomenats [[Maulets]]. Als Maulets se'ls prometiren les terres dels nobles pero despuix de lluitar per ell l'Archiduc no complí la seua promesa aixina que se revelaren per lo que els seus dirigents foren assessinats. Despuix d'açò se retiraren de la guerra.

La [[Batalla d'Almansa]] la guanyaren els francesos que derrotaren a anglesos i holandesos la qual decidí la guerra. Les potències firmaren el [[Tractat d'Utrecht]] pel qual reconegueren a Felip rei d'Espanya a canvi de territoris i drets espanyols.

Com a conseqüència el nou rei reformà la distribució de poder en els [[Decrets de Nova Planta]]. [[Els Furs]] valencians, entre atres, foren derogats deixant al Regne sense una autonomia i un reconiximent que feya molts sigles que ya tenia. En el seu lloc s'impongueren els [[Furs de Castella]] que s'acostaven als absolutistes francesos que eren els que tots volien imitar. Les institucions valencianes li reclamaren a [[Felip V d'Espanya|Felip V]] que tornara Els Furs com havia fet en atres parts i el rei estava dispost a fer-ho perque no trencaven en l'unitat d'[[Espanya]] i reconeixien la personalitat valenciana. Pero l'aristocàcia i la noblea es negaren perque preferien els Furs de Castella als que ya s'havien adaptat.

En el [[sigle XVIII]] se produí en la [[Comunitat Valenciana]] aixina com en molts atres llocs del món l'[[Iustració]]. Els adinerats se preocuparen pel saber i sustenten el moviment. Els intelectuals busquen el saber i la raó i realisen investigacions i avanços per al món. En Valéncia, l'[[Universitat de Valéncia]] fon la major promotora de l'Ilustració sent una de les millors d'Espanya. En camps com la botànica, medicina, anatomia o economia brillaren valencians.

Entre [[1808]] i [[1814]] [[Espanya]] se veé invadida per l'eixèrcit napoleònic [[França|francés]]. En Valéncia hi hagueren dos héroes contra els francesos, u fon [[Viçent Doménech]] qui declarà la rebeldia als francesos i l'atre [[Josep Romeu]] héroe de guerrilles. Finalment triunfaren els espanyols i se redactà la [[Constitució de 1812]] tercera del món. El regnat de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]] supongué el retorn a l'[[absolutisme]], el rebuig a la Constitució i la percecució dels lliverals. A la seua mort vingueren les [[Guerres Carlistes]] [[1833]]-[[1840]] entre sa filla [[Isabel II d'Espanya]] recolçada pels lliverals i [[Carles de Borbó]] pels absolutistes. Triunfadora Isabel II, Espanya i Valéncia reviuen en la [[revolució industrial]] en l'aparició de l'indústria, banca moderna, barcos de vapor, ferrocarril... En [[1868]] els generals [[General Prim|Prim]], [[General Serrano|Serrano]] i l'[[almirant Topete]] llideraren una revolució per a llevar-li poder a la monarca i donar-li'l al poble que feu que la reina haguera d'abandonar Espanya anant-se'n a França. La revolució apoyà pels valencians triunfà i el general Prim ordenà que entregaren les armes pero els valencians se negaren. Fialment despuix d'un enfrontament armat s'entregaren a canvi de que els que defenien la llivertat no patiren cap perjuit. De [[1870]] a [[1873]] regnà [[Amadeo I de Saboya]] apoyat per Prim al qual assessinaren, pero degut a la seua condició d'estranger no fon acceptat pels espanyols. En això en [[1873]] se proclamà la [[Primera República Espanyola]]. En este periodo se produïren unes atres guerres, les [[Guerres Cantonals]]. En la república els cantons vullgueren tindre la seua autonomia. El [[Cantó de Valéncia]] també lluità per la seua autonomia. Com en el restant de llocs, s'envià a l'[[eixèrcit]] i en acabant de casi dos semanes de siti i bombardejos a [[Valéncia]] se rendiren. El valencià [[Cristòfol Sorní]] abolí l'esclavitut en Espanya. En l'any [[1874]] se restaurà la monarquia en [[Alfons XII d'Espanya|Alfons XII]], seguit pel seu fill [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]].

Entre [[1870]] i [[1930]] el [[Regne de Valéncia]] viu un periodo d'esplendor soles comparable en el [[Sigle d'Or]] en el qual se recuperaren les senyes d'identitat valencianes que en estos sigles li havien intentat llevar.  

El moviment naix en la [[Provença]] i [[Constantí Llombart]] el portà a Valéncia. Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de Constantí Llombart va ser u dels escritors més representatius en [[llengua valenciana]] que destacà per la seua activitat política republicana, pel seu [[valencianisme]] i per la varietat dels seus escrits. En la burgesia valenciana estava l'escritor i periodiste [[Teodor Llorente]] també valencianiste que fundà el diari [[Las Provincias]] i aplegà a ser diputat en les [[Corts d'Espanya]]. Atre important personage fon [[Feliu Pizcueta]], que dirigí la rebolució en Valéncia en els lliverals progresistes contra [[Isabel I d'Espanya|Isabel II]] pero en la Restauració tornà de [[Madrit]] a [[Valéncia]] quan participà en la Renaixença en les seues poesies obres de teatre i artículs periodistics. També contactà en [[Constantí Llombart]] i [[Teodor Llorente]]. Els tres pensaments defensors de la Valenciania s'uniren en [[Lo Rat Penat]] fundat per Constantí Llombart i del qual tots foren presidents. L'institució seguix hui en dia recuperant les Senyes d'Identitat Valencianes sent una institució clau de la [[cultura valenciana]]. També se fundà en [[1915]] la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) que junt en Lo Rat Penat són institucions eixos de la cultura i llengua valenciana.

De caràcter universal fon l'escritor i polític republicà valencià [[Vicente Blasco Ibáñez]]. Naixqué en Valéncia en [[1867]] a on estudià dret, carrera que apenes eixercí. Fon discípul de Constantí Llombart qui el convencé per a que escriguera en valencià les primeres noveles encara que la major part de la seua obra està escrita en [[castellà]]. Vicent Blasco Ibànyez fundà el seu partit republicà en [[1898]]. També fundà el seu diari, [[El Pueblo]] ([[1893]]) a on difonia el seu ideal [[blasquisme|blasquiste]]. [[Realisme|Realiste]] i [[Naturalisme|naturaliste]] les seues noveles foren les més llegides del món. Entre elles estan "[[Arroz y tartana]]" ([[1894]]), "[[Cañas y barro (novela)|Cañas y barro]]" ([[1902]]), "[[La barraca (novela)|La barraca]]" ([[1898]]) o "[[Entre Naranjos]]" [[1900]] entre unes atres, es poden considerar noveles regionals, llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: "[[Mare Nostrum]]", "[[El caballero de la Virgen]]", "[[Los cuatro jinetes del Apocalípsis]]" ([[1916]]) que va captivar al públic nortamericà o "[[El Papa del Mar]]", com també autobiogràfics com "[[La Maja Desnuda]]" o "[[Los Argonautas]]" i socials com "[[El Intruso]]" o "[[La Catedral]]". Vicente Blasco Ibáñez muigué en [[Menton]] ([[França]]) en [[1928]] i fon enterrat en Valéncia durant la [[Segona República Espanyola]]. També foren grans escritors valencians [[Azorín]] i [[Miguel Hernández|Miquel Hernàndez]].

 

En el teatre valencià sobreixqué el [[sainet|sainetiste]] [[Eduart Escalante]].

També hi hagué un gran desenroll valencià en la  [[música]]. Molts músics hi hagueren com el [[Mestre Serrano]] compositor de l'[[Himne de la Comunitat Valenciana]] ([[1909]]) en lletra de [[Maximilià Thous]] estrenat davant del rei [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]] durant l'inaguració de l'[[Exposició Regional Valenciana|Exposició Regional]] celebrada en [[Valéncia]].

En l'any [[1931]] se proclamà la [[Segona República Espanyola]] exiliant-se lo rei [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]]. Durant ella es redactaren diverses propostes d'un Estatut d'Autonomia, encara que cap arribà a aprovar-se. El [[17 de juliol|17]] i [[18 de juliol]] se realisà un colp d'estat que donà lloc a la [[Guerra Civil Espanyola]]. El govern de la República es traslladà a [[Valéncia]], convertint-se fins casi un any més tart en la [[capital]] d'[[Espanya]]. La [[Comunitat Valenciana]] permaneixqué republicana durant tota la guerra fins que els [[Franquisme|franquistes]] conquistaren [[Vinaròs]] i avançaren fins que conquistaren les tres províncies sent [[Província de Valéncia|Valéncia]] i [[Província d'Alacant|Alacant]] junt en [[Cartagena]] els seus últims reductes. La guerra acabà l'[[1 d'abril]] de [[1939]] en la victòria de [[Franco]].

En acabant de la política [[autarquia|autàrtica]] fins a [[1959]], la societat i economia valencianes se desenrollaren durant el tardofranquisme. El [[turisme]] i l'[[indústria]] superen a l'[[agricultura]]. El creiximent demogràfic també fon molt notable en les terres valencianes.

===La Batalla de Valéncia===

[[Image:Nomosfareucatalans.gif|thumb|right|181px|<center>Pegatina de '''No mos fareu catalans'''.</center>]]

L'enfrontament sobre la consideració del [[valencià]] com a llengua o a dialecte ha portat a un conficte que dura hui en dia. El valencià sempre s'ha considerat a si mateix com a llengua singular sent de les més importants del món. En [[1915]] se fundà a la [[RACV]] defensora del valencià com a llengua en normativa pròpia junt en moltes atres institucions com [[Lo Rat Penat]] o el [[GAV]]. També en [[1932]] els partidaris dels [[Països Catalans]] crearen una normativa que preten assimilar al valencià sense respectar la seua singularitat que són les [[Normes de Castelló]]. En acabar la dictadura la RACV oferí unes normes respetuoses en el genuí valencià, l'història i l'actualitat que són les [[Normes d'El Puig]]. Estes normes foren oficials en els primers anys de la democràcia, baix elles se redactà l'Estatut d'Autonomia i s'ensenyaren en les escoles. Pero en l'arribada del [[PSPV]] la Generalitat apartà les Normes d'El Puig en favor de les Normes de Castelló per a introduir el principi del pancatalanisme d'una nació, una llengua. En l'arribada del [[PPCV]] se produí el [[Pacte de Reus]]. Ací [[Jordi Pujol]] pactà en [[Eduardo Zaplana|Zaplana]] i [[Francisco Camps|Camps]] la creació de la [[AVL]] a canvi de recolçar a [[José María Aznar|Aznar]] com a [[President d'Espanya]]. La AVL té la funció de catalanisar i adoctrinar als valencians en els coleges i universitats valencianes per a treballar en favor del catalanisme. En [[2006]] en la reforma de l'Estatut, Camps l'introdiú com a reguladora de l'idioma valencià que des del principi ha intentat destruir. Encara aixina hui en dia les Normes d'El Puig seguixen utilisant-se per algunes editorials, institucions culturals, partits polítics valencianistes, asociacions... que defenen a la llengua valenciana.

*http://www.turisvalencia.es/es/sugerencia-vlc/ruta-de-la-seda-en-valencia

*http://www.culturvalencia.com/cultural/menoresvalencia/torredecanals/index.htm

*Les Arrels de l'Història de Valéncia - Ed. Lo Rat Penat (2015)