Fòc
Es diu fòc a la reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible, en desprendiment de flames, calor, vapor d'aigua i diòxit de carbó. És un procés exotèrmic. Des d'este punt de vista, el fòc és la manifestació visual de la combustió.
Se senyala també com una reacció química d'oxidació ràpida que és produït per la evolució de la energia en forma de llum i calor.
Història[editar | editar còdic]
El fòc ha fascinat a la humanitat durant sigles. A lo millor el ser humà cobrà consciència de la seua superioritat quan dominà el fòc, al que els demés animals tenien por. Els seus primers usos foren el calor i la defensa front a les alimanyes, pero en seguida donà proves de que era alguna cosa més. La simple observació de la punta del pal, en que es removien les brases d'una fogata, se carbonisava i guanyava durea, convertint-lo en arma de caça més eficaç, fon el principi de la seua aplicació com generador de tècniques.
Al seu voltant, i gràcies al seu calor, han vixcut milers de generacions. L'home ha sabut usar l'energia del fòc en el seu profit, per a extraure l'energia dels materials que la proporcionava la naturalea o poder modelar-los al seu gust. Si be la mà és la ferramenta principal de l'home, també el fòc té part en la responsabilitat de la construcció de l'actual cultura.
Una de les consideracions històriques més importants, és l'influència del científic Lavoisier, pare de la química, al descobrir la intervenció dels gasos aéreus, com l'oxigen, en les combustions, substituint la teoria del "flogist". Dita teoria tractava d'explicar la combustió suponent que un cos ardia pel fet de contindre un principi inflamable, denominat flogist, (descendent directe del "sofre dels alquimistes i més remot de l'antic element "fòc" era una substància imponderable, misteriosa, que formava part dels cossos combustibles). Quant més flogist tinguera un cos, millor combustible era. Els processos de combustió suponien la pèrdua del mateix en l'aire. Lo que quedava despuix de la combustió no tenia flogist, i per tant, no podia seguir ardent. L'aire era indispensable per a la combustió, pero en caràcter de mer auxiliar mecànic.
Es tractava d'una teoria subjectiva que se completà científicament per Lavoisier a l'explicar que els cossos ardien en presència d'oxigen, intervenció del mateix o atre comburent, quan apareixia una font de calor que activara la reacció.
Quan el fòc era nou[editar | editar còdic]
Per a que existixca el fòc deu d'existir l'oxigen i este element no sempre ha estat present en la nostra atmòsfera, per lo que el fòc es posterior a la Terra. Contrari a lo que pareix obvi, el Sol no té fòc, sino plasma incandescent.
El fòc és llavors posterior a la presència d'oxigen en l'atmòsfera terrestre i este ademés és degut a la proliferació de vegetals fotosintètics que per mig d'esta funció plenaren l'atmòsfera d'oxigen.
- Les anteriors idees les va expondre Carl Sagan en el seu llibre titulat Sombras de antepasados olvidados (en valencià, Ombres d'antepassats oblidats).
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Fuego de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.