Estatut d'Autonomia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 15:56 18 set 2016 per 188.244.80.133 (Discussió) (Pàgina nova, en el contingut: « El '''Estatut d'Autonomia''' és la norma institucional bàsica espanyola d'una comunitat o d'una ciutat autònoma, reconeguda per...»)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

El Estatut d'Autonomia és la norma institucional bàsica espanyola d'una comunitat o d'una ciutat autònoma, reconeguda per la Constitució espanyola de 1978 en el seu artícul 147 i l'aprovació del qual es porta a terme per mig de Llei Orgànica, tipo de norma que requerix el vot favorable de la majoria absoluta del Congrés dels Diputats en una votació final sobre el conjunt del proyecte. En ell s'arrepleguen, a lo manco, la denominació de la Comunitat, la delimitació territorial, la denominació, organisació i sèu de les institucions autònomes, les competències assumides i, si és procedent, els principis del règim llingüístic.

Dins dels térmens de la present Constitució, els Estatuts seran la norma institucional bàsica de cada Comunitat Autònoma i l'Estat els reconeixerà i ampararà com partix integrant del seu ordenament jurídic.

Els Estatuts d'Autonomia formen part de l'ordenament jurídic de l'Estat pero el seu règim d'elaboració i aprovació és distint del restant de les lleis.

Antecedents

Els furs locals, furs municipals o furs eren els estatuts jurídics aplicables en un determinat regne medieval o a determinades localitats, depenent del cas, la finalitat del qual era regular la vida local, establint un conjunt de normes, drets i privilegis, otorgats pel rei, el senyor de la terra o el propi *concejo, és dir, les lleis pròpies d'un lloc. Va ser un sistema de dret local utilisat en la Península Ibèrica a partir de la Edat Mija i va constituir la font més important del Dret altomedieval espanyol. L'historiografia ha establit "famílies de furs" en funció de l'identitat i adaptació del seu contingut al d'un "tronc" que va ser estenent-se a moltes atres localitats, en cadascun dels regnes medievals peninsulars:[1]

Règims autonòmics

Hi ha tres formes d'accedir a l'autonomia.

  • Via Llenta. Per mig de l'artícul 143 de la Constitució Espanyola, s'accedix a l'autonomia "reduïda" que va ser pensada per a les comunitats "no històriques", és dir, totes aquelles que no havien plebiscitat afirmativament Estatuts d'Autonomia durant la II República.
Poden accedir a ella totes les províncies limítrofes que tinguen elements històrics, culturals i territorials comuns (artícul 143). També es pot formar una comunitat autònoma, quan aixina ho expresse l'interés nacional, que ve determinat per les Corts Generals, cas de Madrit (artícul 144).

L'iniciativa del procés la tenen les diputacions provincials o cabildos insulars i les 2/3 parts dels municipis la població dels quals represente a lo manco, la majoria del cens electoral de cada província o illa. Estos requisits deuen ser complits en el determini de 6 mesos des del primer acort adoptat al respecte. Esta iniciativa en el cas de no prosperar, podrà reiterar-se passats cinc anys.




  1. La enumeración es de Miguel Artola Diccionario Temático en Enciclopedia de Historia de España Alianza Editorial, pg. 538
  2. http://www.maderuelo.com/historia_y_arte/historia/h_media_fuero.html