En Pelayo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 19:19 30 abr 2015 per Sempreval (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'després' a 'despuix')
Anar a la navegació Anar a la busca
Estàtua de Don Pelayo en Covadonga, Astúries

Pelayo I ( v 690 - 737 ), és el caudill asturià que va protagonisar una rebelió contra el govern musulmà i va fundar el Regne d'Astúries del qual en fon el primer rei (722-737 ).

El problema de les fonts

A l'escassejar les fonts i ser estes tardanes (les cristianes són del sigle X), s'ha teixit una llegenda sobre esta figura. Pero tant si era un representant de l'aristocràcia local asturiana i no un fugitiu got, de suposta estirp règia procedent de la facció vençuda dels seguidors de l'últim reis gots Roderic, com si és tractava, lo que és més provable, d'un individu d'orige got que gojava de respecte i influència entre els asturians, sembla fora de tot dubte l'existència del personage històric que confirmen les Cròniques d'Alfons II com les també cròniques musulmanes, que pretenen menysprear la figura política i militar del caudill asturià.

La llegenda

Pelayo I, noble visigot, fill d'un Duc també visigot nomenat Fàvila i net del rei Recesvint. És desconeix el seu lloc de naiximent, pero diverses fonts li atribuïxen un orige gallec, asturià, càntabre o fins i tot cordovés, totes elles en notable intenció de justificació política.

A causa de les intrigues entre la noblea visigoda, el rei Vítisa va conspirar per a assessinar a son pare. Pelayo va fugir al Astúries, a on tenia amics o família i posteriorment, sentint-se insegur a la Península, va marchar com a pelegrí a Jerusalem, encara que este últim extrem algunes fonts ho desmentiren. Allí va permanéixer fins a la mort de Vítiza (710) i l'ascens de Roderic, de qui era partidari. En este va formar part de la guàrdia del rei i com a tal va combatre a la batalla de Guadalete a l'abril i maig de l'any 711.

Després de la batalla és va refugiar en Toledo, i a la caiguda de la ciutat en el 714, mentres uns atres escapaven a França, ell va tornar a la seua terra natal, Astúries, supostament custodiant el tesor del rei visigot.

Les primeres incursions àraps en el nort van ser les de Musa ibn Nusair en 716 que va prendre les ciutats de Lucus Asturum (Lugo de Llanera) i Gijón, on va deixar a càrrec al governador Munuza. Les famílies dominants de el restant de ciutats asturianes van capitular i provablement també la família de Pelayo.

En 718 va tindre lloc una primera revolta encapçalada per Pelayo que va fracassar. La causa fon que Munuza s'havia casat per la força en la seua germana Adosinda. Pelai fon detingut i enviat a Córdova. No obstant això, va conseguir escapar i tornar a Astúries a on va encapçalar una segona revolta i és va refugiar en les montanyes.

Munuza va enviar al general al Qama a sometre als rebels. Este va entrar pel port de Tarna, va remontar el riu Nalón i va arribar a Lucus Asturum. Des d'allí va anar a la vall de Ceps, on estaven els cristians i el 722, va tindre lloc la Batalla de Covadonga, a on fon derrotat per Pelayo.


Conseqüències

En la derrota, Munuza va abandonar Gijón i va intentar eixir d'Astúries, sent derrotat en Olalíes. En esta fugida Pelayo va poder entrar a Gijón sense esforç.

Pelayo I, va establir el seu govern en Ceps d'Onís.

La revolta de Pelai de l'any 722 mai hauria triumfat sola, ya que l'eixercit àrap era molt mes poderós, pero despuix de rebre els noticies de Covadonga, Pere de Cantàbria és va unir a la lluita en totes les forçes del seu ducat. També molts nobles visigots i població cristiana de la Hispània somesa van emigrar al nort per a unir-se a la revolució de Pelayo.

Núpcies i descendents

És va casar en Gaudiosa . d'este matrimoni va naixer:

Mort de Pelai

Va morir en Ceps d'Onís, on tenia la seua cort, l'any 737. Va ser sepultat en l'iglésia de Santa Eulàlia d'Abamia, pròxima a Covadonga, que ell havia fundat. Posteriorment les seues restes van ser traslladades per Alfons X de Castella a Covadonga.