Anar al contingut

Dolichotis patagonum centricola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


La mara dels plans (Dolichotis patagonum centricola), també denominada comunament llebre dels plans, és una de les subespecies en que es dividix la espècie de rosegador cávido D. patagonum. Habita en planures àrides i semiáridas baix climes templat-càlits en el centre del Con Sur de Sudamérica.

Taxonomia

[editar | editar còdic]
Descripció original

Esta subespecie va ser descrita originalment en l'any 1902 pel mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas, en el nom científic de Dolichotis magellanicus centricola.

Localitat tipo

La localitat tipo referida és: “Cruz de l'Eix (en el departament homònim), província de Còrdova, Argentina”.

Holotip

L'eixemplar holotip designat és el catalogat com: B.M. número 2.2. 5.21 (número original: 1721); es tracta d'una femella vella que va ser capturada el 2 de decembre de 1901 per Perry O. Simons. Les seues dimensions corporals varen ser: cap i cos 740 mm; coa 45 mm; orella 107 mm. Les seues mides craneals varen ser: major llongitut 138 mm; llongitut basilar 108,5 mm; major amplitut 66 mm. Va ser depositada en el Museu Britànic, hui Museu d'Història Natural, de Londres.

Etimologia

Etimológicamente, el terme genèric Dolichotis es construïx en paraules en el idioma grec, en a on: dolichos significa ‘llarc’ i ōt, ous, otos, és ‘orelles’. L'epítet específic patagonum és un topònim que referix a la regió a on la subespecie típica habita: la Patagonia argentina.[1][2] L'epítet subespecífico centralis possiblement referix a la distribució d'esta subespecie septentrional, en la província argentina de Còrdova, la que s'ubica en el centre del país, sent que la típica s'escampa per la regió sur del mateix.

Història taxonómica

[editar | editar còdic]

La descripció d'este tàxon va començar a aclarir la polèmica que havia sorgit entre els hòmens de ciència de fins de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

respecte de la validea de l'espècie que havia segut descrita per Carlos Germán Burmeister, la coneguda com a conill de pal (Dolichotis salinicola),[3] ya que per a ell els eixemplars hui considerats D. p. centricola eren el fenotip adult dels supostament jovenils D. salinicola —que inclús vivien en la mateixa regió—, #lo que ho va induir a creure que este últim era solament una raça geogràfica[4] o una fase de color de la mara de la Patagonia,[5][6] lo que para Carlos Berg era casi un caprig de Burmeister més que la seua real convicció científica.[7]

Característiques

[editar | editar còdic]

Posseïx un tamany gran (en promijos de 7 a 8 kg),[8] excepcionalment fins a 16kg; el cap és voluminós i redonejada, els ulls són grans, les orelles prou llargues, la molt curta coa d'àpiç calp queda amagada pels pèls de la grupa. Les extremitats conten en grosses almohadillas palmares i plantares, sent les davanteres terminades en 4 dits curts, armats d'ungles en forma de garres; les atrasseres exhibixen 3 dits, els que conten en ungles en forma de piteu.[9] La coloració presenta tonalitats que varien en extensió i intensitat entre els eixemplars. El pelaje de l'esquena —des del hocico fins a la grupa— és grisáceo a pardo-grisáceo, en pèls entremesclats de color blanc, negre i agutí; en les parts inferiors és groguenc-acanelado, en tons més canelles en l'àrea des de la boca fins al pit —a voltes també fins a les orelles—, aixina com en els costats de la pancha i, en especial, en la part atrassera de la base dels seus membres posteriors; cap a la regió abdominal, genital i anal pansa a blancuzco, de la mateixa manera que en la part interna de les pates, a on també pot prendre un to davant, sent ocre pàlit en les cares externes i sombreadas de negruzco en els extrems i dits. La densitat i llongitut del pelaje disminuïx molt en els membres. Les seues pates són prou llargues —en tarsos ben desenrollats—, adaptades per a fugir veloç a la carrera, mentres que el galop és a bots, com els lepóridos, encara que per apariència i forma de córrer tenen més aspecte d'un menut cérvol o antílop que d'un rosegador.[10][11][12][13][6]

L'apariència corporal no presenta dimorfisme sexual. En l'àrea entre la part inferior de la base de la coa i l'ano posseïxen glándulas adanales, les que complixen una funció en la marcació territorial i individual. La femella presenta dos parells de mames, situades en una posició molt lateral, un parell es troba en les aixelles mentres que el restant s'ubica junt a les cuixes.

És possible diferenciar-la de la subespecie típica (Dolichotis patagonum patagonum) per la coloració del pelaje. Segons el seu descriptor, el color dorsal és d'un to més clar i azulado, el leonado de les galtes, els costats i les cuixes és més pàlit i groguenc, els pèls de les orelles són ros rojosos, menys negres, les garres són prou més quilladas i comprimides i, per últim i principalment, es distinguix perque el color dorsal grisáceo, si be pot enfosquir-se llaugerament en la grupa, no termina en un àrea negra abans de trobar el blanc de la franja horisontal, que exhibix en la base dels seus membres posteriors i que creua sobre la base de la coa. En la subespecie austral, abans de la franja blanca hi ha un ampli sector molt obscur, sent decididament negre junt a la vora blanca —en fort contrast—.[6] La franja blanca apareix recent quan l'eixemplar alcança la madurea sexual; és una senyal visual per al seguiment del macho a la femella i per a marcar l'alerta en cas de perill.[9]

Hàbits de vida

[editar | editar còdic]

Este rosegador té una dieta estrictament herbívora, consumint preferentment fulls, complementant-les en flors, llavors, raïls, corfes i fruts; pot pasturar en el cos tirat, recolzat solament en les pates atrasseres o parat sobre les quatre pates, com els ungulats. Ingerix les seues pròpies heces per a extraure els nutrients que estes encara retenen, aprofitant al màxim l'escàs aliment. És un animal monógamo pero d'hàbits socials, que viu en colónies estructurades en #jerarquia. S'alimenta en superfície i busca refugi en el seu cau, a la que excava en les ungles dels seus membres davanters, encara que preferix utilisar les coves abandonades per atres espècies, acondicionant-les prèviament. En repòs, se senta de la forma en que ho fa un gos, o es tiren recolzant el pit en el pis, en els membres anteriors estesos cap a avant i els posteriors cap a un costat. Davant el perill, no dubten en fugir a la carrera (recolzant en fer-ho solament els dits de les seues pates), estimant-se en que estarien tal volta entre els rosegadors vivents més veloços, si be, posseïxen l'energia a penes suficient per a alcançar les seues coves, ya que pronte es cansen. No hiberna, mantenint tot l'any una activitat diürna o crepuscular.[14][12][13][15]

Pare dos voltes a l'any. La gestació dura poc més de 90 dies i la ventrada està composta normalment por entre 1 i 3 crío, sent excepcionals les de 4[16] o 5.[9] Les crío ya naixen en els ulls oberts i pelaje dens; a les poques hores poden córrer i prendre aliments sòlits, encara que són alletades durant vàries semanes, 3 voltes per dia. En cada colónia, les crío de vàries parelles són mantingudes todos juntos en una mateixa cova (les primeres 3 semanes), no obstant, al moment d'alletar, cada menut ho fa en la seua mare corresponent. Recent a les 11 semanes de vida es produïx el desmame mentres que als 8 mesos alcancen la madurea sexual.[13][9][15]

Les crío solen ser assuts habituals de mamífers carnívors —com mustélidos, rabosots i felinos en general— aixina com per aus d'assut, mentres que els adults són caçats, entre uns atres, pel puma (Puma concolor), la boa de les vizcacheras (Boa constrictor occidentalis) i, antigament, també el yaguareté (Panthera onca). En cas d'estar acorralada, com a mig de defensa llança cap al rostre de l'amenaçant una menuda chorrada d'orina, pero esta no és corroent ni posseïx una olor repugnant, per #lo que és un arma endeble, evolucionada per a ser amprada durant les disputes entre machos i les interrelacions de parella.[12][13][9]

En part de la seua distribució conviu en una atra espècie del gènero Dolichotis, el conill de pal (D. salinicola), de menor tamany i preferències ambientals alguna cosa distintes, ya que habita en àrees més forestades.

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

Dolichotis patagonum centricola és endèmica del centre de la Argentina, posseint poblacions en les províncies de: Catamarca, este de La Rioja, suroest de Santiago del Estero i noroest i nort de Còrdova.[12][9] Cap al sur d'esta distribució es produïx un àrea de integradación en la subespecie austral. Les poblacions més septentrionals són les que habiten en l'àrit bolsón de Pipanaco, en l'àrea central catamarqueña.

Viu baix climes subtropicales a templat-càlits, en les ecorregiones terrestres del mont de serres i bolsones i chaco àrit. Li la troba en especial en paisages oberts, en arbustos, xares i arbres espinosos, en regions àrides o semiáridas[17][18][19][20] i en altituts des de propenques al nivell de la mar fins a més de 1500 m s. n. m.. Es troba en general en valls i bolsones, a on preferix llocs plans en vegetació raleada, #lo que permet una bona visibilitat a distància de qualsevol perill.[12][13][9]

Relacions en l'home i conservació

[editar | editar còdic]

Este animal sol ser capturat pel ser humà, des dels temps prehispánicos[21][22][23][24] i fins al dia de hui, no solament com a peça de caça deportiva, també per a fer us del seu cuiro i de la seua carn, si be esta última no és comercialisada donat la seua població dispersa[25] i tal volta també per les característiques a les que va apuntar Charles Darwin: “una volta cuita, és molt blanca, no obstant, és moixa i seca”.[26] La seua pell és utilisada per a la confecció de #artesania[25] i guants, ya que el pèl és caedizo.[27] La caça es realisa per mig d'armes de fòc i llaços d'aram.[9]

Les maras que habitualment són criades en zoològics de tot lo món no solen pertànyer a esta subespecie, sino a la típica. La població salvage de Dolichotis patagonum centricola es troba en disminució, sospitant-se que les causes es relacionen en la caça per pobladors locals, ademés de la competència en espècies introduïdes, tant selvades —llebre europea (Lepus europaeus)— com a domèstiques —guanyat—.[28] De la mateixa manera, desapareix quan el seu hàbitat és transformat productivament en terres de cultiu o pastoreig, sobrevivint solament en les àrees que mantenen característiques selvades i baixa població humana.[9]

Encara no s'ha desenrollat una categorisació de conservació llimitada solament a esta subespecie, per #lo que, fins a tant s'indague el seu particular nivell d'amenaça, li correspon les adjudicades a l'espècie en la seua totalitat. Per a l'Argentina (a on l'espècie és endèmica) la seua categoria és “Vulnerable (VU)”; a nivell internacional era de “Risc baix, Preocupació menor” (LC),[29] pero ha segut elevada a “Casi amenaçada” (NT).[30][31]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ von Zimmermann, I. A. W. (1780). Geographische Geschichte dones Menschen, und der allgemein verbreiteten vierfüssigen Thiere: nebst einer hieher gehörigen zoologischen Weltcharte (Vol. 1). in der Weygandschen Buchhandlung.
  2. ↑ Mouchard, Alex (2011). Significat i orige dels noms científics dels mamífers d'Argentina. Buenos Aires.
  3. ↑ Burmeister, H. (1876). Additional notes on Dolichotis salinicola. Proceedings of the Zoological Society of London, pp. 461-462.
  4. ↑ Trouessart, Édouard-Louis (1880). Bulletin de la Société d'Études scientifiques d'Angers, pp. 58-212.
  5. ↑ Burmeister, H. (1879). Description physique de la République Argentine d'aprés dones observations personnelles et étrangeres, 3, 1 part; Buenos Aires.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Cabrera, A. (1953). Els rosegadors argentins de la família Caviidae. Publicacions de l'Escola Veterinària, Universitat de Buenos Aires 6:1-93.
  7. ↑ Berg, C. (1898). Dolichotis salinicola Burm. est bona species, en Comunie. Mus. Nac. de Buenos Aires, 1, ps. 23-24; Buenos Aires.
  8. ↑ Vaughan, Terry A.; Ryan, James Michael; and Czaplewski, Nicholas J. (2011). «Part II: Mammalian diversity». En Steinbach, Molly; Stone, Donen. Mammalogy. Sudbury, Estats Units: Jones and Bartlett Publishers. p. 228.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Palermo, M. A. –Ed.– (1983). Fauna Argentina. La mara. Buenos Aires: CEAL.
  10. ↑ Woods, C. A. (1993). Suborder Hystricognathi. Pp. 771806. En: Mammal species of the World. A taxonomic and geographic reference (D.I. Wilson i D.A.M. Reeder, eds.). Segona edició, Smithsonian Institution Press, Washington, 1001 pp.
  11. ↑ James L. Patton, Ulyses F. J. Pardiñas, and Guillermo D’Elía (2015). Mammals of South America, Volume 2: Rodents. University of Chicago Press, 1392 pp.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Parera, A. (2002). Els mamífers de l'Argentina i la regió austral de Sudamérica. L'Ateneu, Buenos Aires.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Chebez, J. C., Pardiñas, O. F., & Teta, P. (2014). Mamífers terrestres Patagonia: sur d'Argentina i Chile. FHN, Fundació d'Història Natural Félix de Azara.
  14. ↑ Cabrera, A. (1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia 4: 309-732.
  15. ↑ 15,0 15,1 Claudia M. Campos, Marcelo F. Tognelli, and Ricardo A. Ojeda (2001). Dolichotis patagonum. Mammalian species No. 652, pp. 1-5, 3 figs., BioOne, American Society of Mammalogists.
  16. ↑ Holmberg, I. L. (1893). La llebre patagónica o marra. Rei. del Jardí Zoològic de Buenos Aires, 1, p. 352; Buenos Aires.
  17. ↑ Mars, M. A. (1975). South American mammal zoogeography: Evidence from convergent evolution of desert rodents. Proceedings of the National Academy of Sciences, USA, 72:17021706.
  18. ↑ Mars, M. A., and A. C. Hulse (1977). Patterns of some vertebrate communities in creosote bush deserts. Pp. 209-226, in Creosote bush: Biology and chemistry of Larrea in New World deserts (T.J. Mabry, J.H. Hunziker, and D.R. DiFeo, Jr., eds.). Dowden, Hutchinson & Ross, Inc., Stroudsburg, Pennsylvania, 284 pp.
  19. ↑ Mars, M. A., W. F. Blair, F. A. Enders, D. H. Greegor, J. Hunt, A. C. Hulse, D. Otte, R. Sage, and C. Tomoff (1977). The strategies and community patterns of desert animals. Chap. 5, pp. 107-163, in Convergent evolution in warm deserts (G.H. Orians and O.T. Solbrig, eds.). Dowden, Hutchison & Ross, Inc., Stroudsburg, Pennsylvania, 333 pp.
  20. ↑ Mars, M. A., F. Enders, J. Kingsolver, J. Neff, and B. B. Simpson (1977). Prosopis as a niche component. Pp. 123-149, in Mesquite: lts biology in two desert ecosystems (B.B. Simpson, ed.). Dowden, Hutchison & Ross, Inc., Stroudsburg, Pennsylvania, 250 pp.
  21. ↑ Del Papa, Luis, & Togo, José (2015). Estratègies de subsistència de l'etapa agroalfarera en la conca mija del riu Dolç (província de Santiago del Estero, Argentina). Quaderns de l'Institut Nacional d'Antropologia i Pensament Llatinoamericà–Séries Especials, 2(4).
  22. ↑ Papa, L. M. D., De Santis, L. J. M., & Togo, J. (2010). Consum de rosegadors en el lloc Vila la Punta: agro-alfarero enjorn de la regió Chaco-Santiagueña. Interseccions en Antropologia. Vol 11 (1).
  23. ↑ Del Papa, L. M., De Santis, L., & Togo, J. (2012). Zooarqueología santiagueña. Despertant de la sesta. Temes d'Arqueologia 3: Estudis tafonómicos i zooarqueológicos (II), 1-24.
  24. ↑ Laguens, A. (1998). Valor calòric net final i àrees d'aprovisionament efectives en la vall de Copacabana, Còrdova (Argentina). Relacions de la Societat Argentina d'Antropologia, 22.
  25. ↑ 25,0 25,1 Mars, M. A., Ojeda, R. A., Braun, J. K., and Barquez, R. M. (1997). Systematics, distribution, and ecology of the mammals of Catamarca Province, Argentina. Life among the muses: papers in honor of James S. Findley (TL Yates, WL Gannon i DE Wilson, eds.). The Museum of Southwestern Biology, The University of New Mexico, Albuquerque, 89-141.
  26. ↑ Darwin, C. (1839). Narrative of the surveving voyages of Bis Majesty's ships Adventure and Beagle, between the years 1826 and 1836, 3; London.
  27. ↑ Saint-Loup, Remy (1895). Histoire Naturelle et Acclimatation du Mara Dolichotis Patagonica (Desmarest). Revue dones Sciences Naturelles Appliquées. Société Nationale d'Acclimatation de France. Paris.
  28. ↑ Ricardo A. Ojeda, Verónica Chille & Gabriela B. Diaz Isenrath -Editors- (2012). Llibre Rojo de Mamífers Amenaçats de l'Argentina. SAREM.
  29. ↑ Chebez, J. C, B. Gasparri, M. Hansen Cier, N. A. Nigro & L. Rodríguez (2011). Estat de conservació dels tetrápodos de l'Argentina. En: Porini, G. i D. Ramadori (eds.). Maneig de Fauna Selvada en Argentina. Conservació d'espècies amenaçades. Fundació d'Història Natural “Félix de Azara”. Buenos Aires.
  30. ↑ Roach, N. (2016). Dolichotis patagonum. The IUCN Ret List of Threatened Species 2016: i.T6785A22190337. Consultat el 19 de juliol de 2019.
  31. ↑ Ricardo A. Ojeda, Verónica Chille & Gabriela B. Diaz Isenrath -Editors- (2012). Llibre Rojo de Mamífers Amenaçats de l'Argentina. SAREM.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dolichotis_patagonum_centricola&oldid=498870»