Eutatus
Eutatus és un gènero extint de la família Chlamyphoridae. Estos armadillos jagants varen habitar en el centre-sur d'Amèrica del Sur des del Pleistoceno inferior (2 Ma) fins al Holoceno primerenc (5000 anys AP).
Distribució
[editar | editar còdic]El registre dels restants fòssils de les seues espècies es llimita al sur i suroest del Uruguay, i al centre-nort i centre-este de la Argentina, en registres per a les províncies de: Buenos Aires, Ciutat Autònoma de Buenos Aires, Còrdova, Entre Rius, Santa Fe, Santiago del Estero, i Tucumán.
Característiques generals i hàbits
[editar | editar còdic]Els restants d'eixemplars d'este gènero són abundants en la regió pampeana, en totes les unitats mamalíferas compreses des del Plioceno tardà (Vorohuense) fins al Holoceno primerenc (Lujanense més superior). Inclús és de les poques espècies ya extintes pero que varen superar en èxit l'extinció general de la megafauna pampeana, sobrevivint fins al començ del Platense, encara que ya en eixos estrats disminuïx moltíssim la seua presència.
Este gènero tenia una apariència similar al vivent tatú carreta, en el que possiblement estava relacionada.
Posseïx un cràneu molt allargat cap a avant, en premaxilares i nassals de gran desenroll, i en un escudete de plaques òssees conegut com escudete cefàlic. Contava en 9 a 10 dents en cada mandíbula, els que li permetien alimentar-se de larves, caragols, ous d'aus, carn en descomposició, i tallos. Dorsalmente estava defés per una robusta coraza dorsal en bandes nucales, un pseudoescudo escapular; dos terços de la mateixa eren coberts per al voltant de 33 bandes mòvils. També presenta un escut pèlvic.[1] Les seues pates eren robustes, curtes, #armada en enormes garres,[2] en les quals cavava grans galeries subterrànees, en àmplies cambres a on paria i alimentava a les seues crío. Els seus grans paleocuevas es varen descobrir en la ciutat de Mar de l'Argent i en la pròxima Sant Eduardo de la Mar.[3][4]
L'únic individu en esquelet complet és l'exhumat en l'any l996 per José Luis Ramírez en les barrancas del riu Bote, el qual posseïx una antiguetat d'al voltant de 60 000 anys AP; s'expon en el Museu de Paleontologia i Arqueologia José F. Bonaparte, de la ciutat de Bot, en la província de Buenos Aires, Argentina.[5]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Eutatus posseïx una sistemàtica complexa. Este gènero va ser descrit originalment en l'any 1867 pel paleontòlec francés François Louis Paul Gervais. L'espècie tipo és Eutatus seguini. Posteriorment, el paleontòlec argentí Florentino Ameghino descriu 4 espècies colectadas pel seu germà Carlos en les barrancas del riu Santa Creu: Eutatus bipunctatus, Eutatus oenophorus, Eutatus distans, i Eutatus lagena.[6]
Al poc temps Ameghino tindria un conflicte en el per llavors director del Museu de l'Argent, Francisco Pascasio Moreno, per #lo que molts dels materials de les espècies tipo varen passar a depositar-se en la Colecció Nacional Ameghino (MACN-A), en el Museu Argentí de Ciències Naturals “Bernardino Rivadavia” (MACN) de Buenos Aires, Argentina.[7] Dos anys despuix, Ameghino publica el seu manumental obra Contribució al coneiximent dels mamífers fòssils de la República Argentina, en la qual va expondre les descripcions ampliades de les espècies d'este gènero creades per ell en 1887, en excepció de Eutatus bipunctatus a la que va passar a la sinonímia de Eutatus oenophorus.[8]
En l'any 1894, Ameghino recombinaría Eutatus oenophorus com Proeutatus oenophorum.[9] Posteriorment crearia noves espècies que les seues característiques diagnòstiques no estaven clarament definides: Eutatus brevis, Eutatus minutus, i Eutatus punctatus, les que els especialistes varen incloure, com les anteriors, en la sinonímia de Eutatus seguini, de la mateixa manera que varen fer en Eutatus ameghinoi, creada pel paleontòlec A. F. Brodes.
En l'any 2004, els paleontòlecs C. M. Krmpotic, A. A. Carlini, i Gustavo Juan Scillato-Yané realisen la revisió del gènero Eutatus, la qual dona per resultat que Eutatus punctatus era una bona espècie, per #lo que és revalidada.[10] En l'any 2009, este mateix equip de paleontòlecs descriuen una nova espècie: Eutatus pascuali.[11][12]
Va ser assignat a Dasypodidae pel paleontòlec nortamericà Robert L. Carroll en 1988.[13]
Espècies
[editar | editar còdic]Este gènero es subdivide en tres espècies:
- Eutatus seguini Gervais (1867)
- Eutatus pascuali Krmpotic et al., 2009
- Eutatus crispianii Brambilla & Ibarra, 2017
Extinció
[editar | editar còdic]En relació en la seua extinció, els amerindios primitius, denominats «paleoindios», segurament varen jugar un paper destacat. Els seus restants varen ser exhumats de llocs arqueològics dels primers poblaments humans de la regió pampeana, per eixemple en la «Cova Tixi», en la serra de la Vigilància, vora oriental del conjunt serrà del sistema de Tandilia, acompanyats per atres espècies faunísticas que compartien el seu hàbitat i que també eren consumides: Ozotoceros bezoarticus, Llepe guanicoe, Myocastor coypus, Lagostomus maximus, Dasypus hybridus, Chaetophractus villosus, Zaedyus pichiy, i Rhea americana.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vizcaíno, S. F.; M. S. Bargo & J. L. Ramírez (2000). Un endoesqueleto complet de Eutatus seguini (Mammalia: Dasypodidae). Consideracions paleobiológicas. XVI Jornades Argentines de Paleontologia de Vertebrats. Sant Luis. 15-17 de maig de 2000.
- ↑ Vizcaíno, S. F., Milne, N. and Bargo, M. S. (2003). Limb reconstruction of Eutatus seguini (Mammalia, Dasypodidae). Paleobiological implications. Ameghiniana 40(1): 89-101.
- ↑ Vizcaíno, S. F.; M. Zárate, M. S. Bargo and A. Dondas (2001). Pleistocene burrows in the Mar de l'Argent area (Buenos Aires Province, Argentina) and their provable builders. Special Issue Biomechanics and Paleobiology of Vertebrates (S.F.Vizcaíno, R.A.Fariña & C.Janis eds.). Acta Paleontologica Polonica, 46 (2): 157-169.
- ↑ Scillato-Yané, G. J.; Carlini, A. A.; Vizcaíno, S. F.; & Ortiz Jaureguizar, I. (1995). Els Xenarthros. In Evolució biològica i climàtica de la regió pampeana durant els últims cinc millons d'anys. Un ensaig de correlació en el Mediterràneu occidental (Alberdi, M.T.; Leone, G.; Tonni, I.P.; editors). Museu de Ciències Naturals, Consell d'Investigacions, Monografies, p. 183-209. Madrit.
- ↑ . Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 25 d'abril de 2013.
- ↑ Ameghino, F. (1887). Enumeració sistemàtica de les espècies de mamífers fòssils coleccionats per Carlos Ameghino en els terrenys eocenos de Patagonia Austral i depositats en el Museu de l'Argent. Bolletí del Museu de l'Argent 1-26.
- ↑ Fernicola, J. C. (2011). Implicancias del conflicte Ameghino-Moreno sobre la colecció de mamífers fòssils realisada per Carlos Ameghino en la seua primera exploració al riu Santa Creu, Argentina. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals, 13(1), 41-57.
- ↑ Ameghino, F. (1889). Contribució al coneiximent dels mamífers fòssils de la República Argentina. Actes de l'Acadèmia Nacional de Ciències 6: 1-1027, Còrdova.
- ↑ Ameghino. F. (1894). Enumeration Synoptique dones especes de mammiferes fossiles dones formations Eocenes de Patagonie. Boletin de l'Acadèmia Nacional de Ciències en Cordoba (Republica Argentina) 13:259-452.
- ↑ Krmpotic, C., Carlini, A. A., & Scillato-Yané, G. J. (2004). Eutatus punctatus Ameghino (Xenarthra Dasypodidae), una espècie vàlida. Reunió Anual de Comunicacions de l'Associació Paleontológica Argentina (Diamant). Ameghiniana Suplement Resums, 41, 14R.
- ↑ Krmpotic, C. M., Carlini, A. A., Scillato-Yané, G. J. (2009). The species of Eutatus (Mammalia, Xenarthra): Assessment morphology and climate: Quaternary International, 210(1-2), 66-75.
- ↑ Krmpotic, C. M. (2009). Els Eutatini (Xenarthra, Dasypodidae) del Neógeno Tardà del Con Sur d'Amèrica del Sur (Argentina I Uruguay). Filogenia, diversitat i història biogeográfica. L'Argent, Argentina, Universitat Nacional de l'Argent, tesis doctoral, 427 pp.
- ↑ Carroll, R. L. (1988). Vertebrate Paleontology and Evolution. W.H. Freeman and Company.