Ara autocthones
El guacamayo de Saint Croix o guacamayo portorriqueny,(Llaura autocthones) és una espècie extinta de guacamayo que era endèmica de l'illa de Saint Croix en les Illes Vérgens. Els únics restants coneguts són uns fòssils trobats en Concòrdia, prop de Southwest Cape.[1][2]
Va ser descrit en 1937 basat en un os de la cama tibiotarsus desenterrado d'un femer de cuina en un lloc precolombino en St. Croix. Un segon espècimen que consta de varis ossos d'un lloc similar en Puerto Rico es va descriure en 2008, mentres que un coracoide de Montserrat pot pertànyer a esta o una atra espècie extinta de guacamayo. El guacamayo de St. Croix és una de les 13 espècies extintes de guacamayos que s'ha propost que varen viure en les illes del Carib. Els guacamayos varen ser transportats en freqüència a llargues distàncies per humans en temps prehistòrics i històrics, per #lo que és impossible saber si les espècies conegudes solament per ossos o relats eren natives o importades.
Com solament es coneix pels ossos, no es coneix el color del guacamayo de St. Croix. Els guacamayos existents generalment es poden agrupar en grups de tamany de cos gran o de cos menut. No obstant, els ossos del guacamayo de St. Croix són de tamany intermig entre els dos, i era una miqueta més gran que l'extint guacamayo cubà (Llaura tricolor). Solament el guacamayo de gola blava (Llaura glaucogularis) i el guacamayo de Lear (Anodorhynchus leari) són de tamany similar. Es diferenciava d'atres guacamayos en varis detalls esquelètics i compartia vàries característiques solament en el gènero Llaura. Com atres espècies de guacamayos en el Carib, es creu que el guacamayo de St. Croix va ser dut a l'extinció pels humàs, com ho indica el fet de que els seus restants es varen trobar en femers de cuina.
Taxonomia
[editar | editar còdic]En 1934 el arqueòlec Lewis J. Korn (que treballa per al Museu de l'Indi Americà) va excavar un femer de cuina (un abocador de rebujos domèstics) en un lloc prop de Concòrdia en la costa suroest de St. Croix, una de les Illes Vérgens del mar Carib. El basural estava ubicat a 370 m (400 yardas) terra adins de la plaja, i la seua profunditat era d'al voltant de 76 cm (30 polzades). Es varen obtindre ossos de mamífers, aus, tortugues i peixos del fondo del depòsit, i els ossos d'aus es varen concentrar en el nivell mig. No es va poder determinar l'edat exacta del material, pero com no es varen trobar objectes d'orige europeu en el depòsit, es va assumir que era precolombino, entre 500 i 800 anys. 23 espècies d'aus estaven representades entre els ossos ben conservats, algunes de les quals estaven extintes. En 1937, el ornitólogo Alexander Wetmore va identificar vàries espècies entre estos ossos, inclós un tibiotarsus esquerre (os de la part inferior de la cama) d'un guacamayo inmaduro, la qual cosa va ser inesperat ya que no es coneixien tals aus en St. Croix.
Wetmore va fer del tibiotarsus l'espècimen holotip d'una nova espècie de guacamayo, que va colocar en el gènero Llaura, com Llaura autocthones. El nom específic prové del grec antic αὐτόχθων (autòcton), que significa natiu o aborigen. L'holotip es troba junt en els atres ossos trobats en el Museu Nacional d'Història Natural de EE. UU., Catalogat com USNM 483530. Encara que s'havien descrit molts atres guacamayos ara extints del Carib basant-se únicament en relats antics, les úniques atres espècies descrites en base en Els restants físics de l'época eren el guacamayo cubà (Llaura tricolor), que es coneixia per les pells. Encara que Wetmore va admetre que hi havia moltes incertituts entorn a l'os, especialment sobre les seues afinitats en atres guacamayos del Carib, va considerar apropiat designar-ho com una nova espècie.[3]
En 1978 el ornitólogo Storrs L. Olson (utilisant l'ortografia autòctona) va acordar que l'os pertanyia a un guacamayo no asignable a cap espècie coneguda, pero va senyalar que pot no haver segut natiu de St. Croix, ya que se sap que els indígenes caribenys tenen guacamayos mantinguts i comercialisats a llargues distàncies. En 1983, va indicar que si el guacamayo realment haguera segut transportat, el nom específic seria inapropiat. La zoóloga Elizabeth S. Wing va estar d'acort en 1989 que el guacamayo podria haver segut comercialisat, pero els ornitólogos Matthew I. Williams i David W. Steadman varen declarar en 2001 que, donada l'evidència de l'existència d'atres guacamayos en la regió, hi havia cap raó per la que St. Croix no va poder haver tingut una espècie autòctona.[4] [5][6][7]
En 1987 el ornitólogo Edgar J. Máiz López va trobar varis oss associats d'un sol pardal (catalogat com USNM 44834) en el lloc arqueològic Hernández Colón en la ribera oriental del riu Cerrillos-Bucaná en el centre sur de Puerto Rico. El lloc arqueològic representa un llogaret precolombina saladoide-ostionoide d'al voltant de 15.000 m² (3,7 acres) de tamany, situada en un terrat aluvial. Es varen excavar restants tant culturals com de fauna, i els restants de guacamayos es varen trobar en un depòsit de femer de cuina que data d'al voltant del 300 d. C. La mostra consta d'ossos parcials que inclouen el coracoides esquerre (falta una porció de la "cap" de l'os), abdós extrems de l'húmer esquerre, l'extrem superior del radi dret, el carpometacarpo esquerre (falta un metacarpiano), el fèmur esquerre ( sense l'extrem inferior), el tibiotarsus dret (que carix de part de la superfície articular superior), les porcions superior i inferior del tibiotarsus esquerre, aixina com elements no identificats. En 2008, Olson i Máiz López varen assignar l'espècimen a Llaura autoctones (havia segut assignat a Llaura sp. En 2004, #lo que indica una classificació incerta dins del gènero Llaura), ya que el seu tibiotarsus és idèntic en tamany a l'holotip.[8]
[9]
Olson i Máiz López varen considerar provable que Llaura autocthones fora endèmic de la regió antillana en lloc d'una espècie transportada des del continent pels natius americans, ya que és molt més provable que una espècie restringida a les illes s'haguera extinguit. Ya que varen trobar poc provable que l'au ocorreguera naturalment en St. Croix i varen qüestionar si podria haver ocorregut de forma natural en Puerto Rico, varen considerar que el nom de autoctones era "provablement una de les pijors opcions possibles" per a l'espècie. Encara que s'han trobat fòssils dels gèneros de loros Amazona i Aratinga en llocs prehumanos en Puerto Rico, no s'ha trobat cap que pertanyga als guacamayos. Olson i Máiz López varen admetre que és poc provable que es troben guacamayos en depòsits de coves i varen senyalar que els fòssils de guacamayos cubans s'havien trobat en depòsits aquàtics. També varen senyalar que vàries espècies animals varen ser transportades i mantingudes en captiveri pels natius americans, per eixemple, la jutía portorriquenya (Isolobodon portoricensis, un rosegador extint) i el rálido de la cova de les Antilles (Nesotrochis debooyi, un rálido no volador extint) varen ser transportats a St. Croix i trobat en femers de cuina. El ornitólogo Joseph M. Forshaw va argumentar en 2017 que este últim era un nom més apropiat ya que li va semblar més plausible que ocorreguera naturalment en Puerto Rico i haguera segut transportat a les Illes Vérgens.
S'ha sugerit que fins a 13 espècies de guacamayos ara extintes han vixcut en les illes del Carib. Aixina i tot, molts d'estos es varen basar en descripcions o dibuixos antics i representaven només espècies hipotètiques.] Ademés del guacamayo de St. Croix, només es coneixen atres dos espècies endèmiques de guacamayos del Carib a partir de restants físics; el guacamayo cubà es coneix a partir de 19 pells i subfósiles de museu, i el guacamayo de les Antilles Menors possiblement es coneix a partir de subfósiles. Se sap que els guacamayos varen ser transportats entre les illes del Carib i des del continent d'Amèrica del Sur fins al Carib, tant en temps prehistòrics pels paleoamericanos i en temps històrics per europeus i natius. Els loros eren importants en la cultura dels natius caribenys i es trobaven entre els obsequios oferits a l'explorador Cristóbal Colón quan va aplegar a les Bahames en 1492. Els registres històrics de guacamayos en estes illes, per lo tant, poden no haver representat espècies endèmiques distintes; També és possible que estos guacamayos foren aus fugitives o salvages que hagueren segut transportades a les illes des d'atres llocs. És provable que l'identitat i distribució dels guacamayos indígenes en el Carib es resolga solament per mig de descobriments paleontológicos i l'examen d'informes i obres d'art contemporàneus.[10]
Descripció
[editar | editar còdic]Erro: l'image no és vàlida o no existix
Ya que solament es coneixen ossos del guacamayo de St. Croix, no es pot dir res sobre el seu coloració. Si ben l'holotip tibiotarsus sembla pertànyer a un individu completament desenrollat, el fet de que l'os siga llaugerament esponjoso en els extrems indica que era inmaduro. Este tibiotarsus esquerre té 77,7 mm (3,06 polzades) de llongitut total, 9,4 mm (0,37 polzades) d'ample de costat a costat a través de l'extrem inferior, i l'ample més menut de costat a costat de l'eix és de 3,9 mm (0,15 polzades). Encara que és similar al mateix os en el guacamayo cubà, és més ample de costat a costat (les comparacions entre els extrems inferiors del seu tibiotarsi indiquen que era un au una miqueta més gran). És prim en comparació als dels guacamayos més grans. L'holotip tibiotarsus és de tamany intermig entre els grans guacamayos com el guacamayo escarlata (Llaura macao) i el guacamayo militar (Llaura militaris), i el guacamayo menut front castany (Llaura severus). En comparació al tibiotarsi dels guacamayos existents, l'os és més prim i té un desenroll posterior llaugerament major de l'extrem superior. Aparte d'açò, la seua única traça distintiva és que les seues dimensions no cauen dins de les d'atres espècies conegudes. Les proporcions primes de l'os i les crestes més allargades al voltant de l'extrem superior mostren que és un guacamayo i ho distinguix dels loros amazónicos com la gran amazona imperial (Amazona imperialis).
El tibiotarsus de l'espècimen assignat és essencialment idèntic en tamany a l'holotip. Es troba a 74,5 mm (2,93 polzades) de la superfície articular superior, 47,2 mm (1,86 polzades) des de l'extrem inferior de la cresta del peroné fins al còndil extern (les #prominència redones en l'extrem d'un os), 11,4 mm (0,45 polzades) de profunditat a través de la cresta cnemial interna (una cresta en la part frontal del cap), 5.2 per 4.0 mm (0.20 per 0.16 in) d'ample i profunt en l'eix mig, i 10.1 mm (0.40 in) d'ample en l'extrem inferior. La llongitut estimada de la coracoides és de 43,5 mm (1,71 polzades) des del seu cap fins al cantó intern de la faceta esternal, 26,5 mm (1,04 polzades) des de la base de la apófisis procoracoides fins al cantó intern de la faceta esternal, la faceta glenoidea medix 10,5 per 6,1 mm (0,41 per 0,24 polzades) d'ample i profunditat, l'eix medix 5,2 per 4,4 mm (0,20 per 0,17 polzades) d'ample i profunt en el punt mig, i la faceta esternal medix 10,5 mm (0,41 polzades) d'ample. L'ample superior de l'húmer és de 19,9 mm (0,78 in), la profunditat a través de la seua tuberosidad externa és de 12,8 mm (0,50 in), la profunditat del seu cap és de 6,2 mm (0,24 in), l'ample de l'extrem inferior és d'aproximadament 15,5 mm (0,61 pulg.), i l'altura i l'ample del còndil radial és de 7,4 per 5,0 mm (0,29 per 0,20 pulg.). El carpometacarpo medix 55,8 mm (2,20 polzades) de llarc, la seua profunditat superior és de 14,3 mm (0,56 polzades), la tróclea (una estructura ranurada a on s'unixen els ossos) medix 5,7 mm (0,22 polzades) d'ample i el cos medix 4,5 per 5,0 mm ( 0,18 per 0,20 polzades) en el punt mig. La part superior del radi és de 6,0 mm (0,24 polzades) en el seu diàmetro major. La llongitut estimada del fèmur és de 51,5 mm (2,03 polzades), el seu ample superior és de 12,5 mm (0,49 polzades), la profunditat a través del seu trocànter és de 8,2 mm (0,32 polzades), el cap és de 6,2 mm (0,24 polzades) de profunditat i l'eix té 4,9 per 5,4 mm (0,19 per 0,21 polzades) d'ample i profunditat en el seu punt mig.
Olson i Máiz López varen afirmar que els guacamayos existents es dividixen en dos grups de tamany, que representen espècies grans i menudes. En contrast, el guacamayo de St. Croix es diferenciava per ser intermig entre els dos grups, i solament el guacamayo de gola blava (Llaura glaucogularis) i el guacamayo de Lear (Anodorhynchus Leari) eren similars en tamany. Varen observar que l'inserció pectoral en l'húmer està menys excavada en comparació a eixos dos guacamayos. En contrast, la regata de la capital (una regata que separa dos parts del cap de l'húmer) és més ample. El cap del fèmur és més massiça i, vista des d'arrere, està més excavada baix del cap, el coll i el trocànter. En contrast, l'eix més robust del fèmur és similar al de Llaura pero diferent al d'Anodorhynchus. El tibiotarsus és més robust en una extremitat inferior eixamplada. La llongitut del tibiotarsus és més curta que en el guacamayo de gola blava pero més llarga que en el guacamayo de Lear. En contrast, les llongituts del coracoides, carpometacarpo i fèmur són més menudes que en abdós.
Olson i Máiz López varen afirmar que els guacamayos existents es dividixen en dos grups de tamany, que representen espècies grans i menudes. En contrast, el guacamayo de St. Croix es diferenciava per ser intermig entre els dos grups, i solament el guacamayo de gola blava (Llaura glaucogularis) i el guacamayo de Lear (Anodorhynchus Leari) eren similars en tamany. Varen observar que l'inserció pectoral en l'húmer està menys excavada en comparació a eixos dos guacamayos. En contrast, la regata de la capital (una regata que separa dos parts del cap de l'húmer) és més ample. El cap del fèmur és més massiça i, vista des d'arrere, està més excavada baix del cap, el coll i el trocànter. En contrast, l'eix més robust del fèmur és similar al de Llaura pero diferent al de Anodorhynchus. El tibiotarsus és més robust en una extremitat inferior eixamplada. La llongitut del tibiotarsus és més curta que en el guacamayo de gola blava pero més llarga que en el guacamayo de Lear. En contrast, les llongituts del coracoides, carpometacarpo i fèmur són més menudes que en abdós.
Extinció
[editar | editar còdic]Tots els guacamayos endèmics del Carib provablement varen ser conduïts a la extinció pels humans (en temps prehistòrics i històrics), encara que els huracans i les malalties poden haver contribuït. Els caribenys natius caçaven guacamayos i els mantenien captius per al seu us posterior com a aliment, pero també com a mascotes. Ya que es coneixen de depòsits de #fem de cuina, els guacamayos de Puerto Rico i St. Croix evidentment també es varen utilisar per a la subsistència. És provable que el guacamayo de St. Croix s'extinguira per estos factors, pero es desconeix la data en que va succeir.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 131(5)
- 1–105.
- ↑ Forshaw, Joseph M. (1981). Parrots of the World, corrected second edition edició, David & Charles, Newton Abbot, London. ISBN 0-7153-7698-5.
- ↑ The Helm Dictionary of Scientific Bird Names [electronic resource: from AALGE to ZUSII], London: Christopher Helm, p. 63. ISBN 978-1408133262.
- ↑ “A paleontological perspective of West Indian birds and mammals” (1978). Zoogeography in the Caribbean. "Special Publication 13"
- ↑ “Biological archeology in the West Indies” . Florida Anthropologist 35 (4).
- ↑ Wing, I. S. (1989). «Human exploitation of animal resources in the Caribbean», Woods, C. A. (ed.). Biogeography of the West Indies: Past, Present, and Future, 1st edició, Gainesville: Sandhill Crane Press, pp. 137–152. ISBN 978-1-877743-03-0.
- ↑ Williams, M. I. (2001). «The historic and prehistoric distribution of parrots (Psittacidae) in the West Indies», Woods, C. A. (ed.). Biogeography of the West Indies: Patterns and Perspectives, 2nd edició, Boca Raton: CRC Press, pp. 180. ISBN 978-0-8493-2001-9.
- ↑ Olson, S. L. (2008). “New evidence of Llaura autochthones from an archeological site in Puerto Rico: a valid species of West Indian macaw of unknown geographical origin (Aus: Psittacidae)” (PDF). Caribbean Journal of Science 44 (2): 215–222. doi:.
- ↑ “Status and conservation of the family Psittacidae in the West Indies” (PDF) . Journal of Caribbean Ornithology 17 (1). ISSN 1544-4953.
- ↑ “The extinct macaws of the West Indies, with special reference to Cuban Macaw Llaura tricolor” (2013). Bulletin of the British Ornithologists' Club 133: 130–131, 137–145, 149–151.
- ↑ Nicholls, S. (2009). Paradise Found: Nature in America at the Clave of Discovery, Chicago: University of Chicago Press, pp. 262–263. ISBN 978-0-226-58340-2.