Hammurabi
Hammurabi (en amorrita Ammurapi, el Pare que cura) va ser rei de Babilònia, el sext de la I dinastia, vers 1793 a 1750 aC segons la cronologia més acceptada. És famós per haver elaborat el còdic de lleis que porta el seu nom. És un dels reculls llegals més antics que es conserven. En esta obra es poden llegir més de 200 normes per regir la vida quotidiana de Mesopotàmia i dels assunts de govern i va ser un model per als juristes posteriors. El còdic fon escrit en una estela que al segle XII aC fon botí de guerra dels elamites i va ser portada a Susa on es va trobar el 1901; hui és al Museu del Louvre.
Va nàixer el 1810 aC i va succeir a Sin-Muballit, supostament el seu pare. Va tenir uns anys pacífics al començament però vers el 1764 aC es va posar davant d'una coalició en Elam, Assur (Assíria), els Gutis, Eshunna i Malgium que el 1763 aC va sitiar i rendir Larsa.[1] Després es va girar contra els seus aliats i va conquerir la regió del Tigris fins Ekallatum que pertanyia a Assur. El 1759 aC va ocupar Mari i Malgium, i probablement Eshunna. Va entrar en guerra en Assíria que en general fou victoriosa per a Hammurabi, i vers el 1750 aC, quan Hammurabi va morir, controlava com a vassalls els estats següents: Eridu, Ur, Lagash, Girsu, Zabalam, Larsa, Uruk, Adab, Isin, Nippur, Keshi, Dilbat, Borsippa, Kish, Malgium, Maskhamshapir, Kutha, Sippar, Eshunna, Mari, Tittul, Assur i Ninive (a part dels estats menors).
Com a llegats del seu regnat estén les millores en el sistema d'irrigació.