L'alta edat mijana és una de les divisions convencionals de la historiografia europea que fa referència al periodo entre la caiguda de l'imperi romà fins l'any 1000.

Des del segle III, la unitat política de l'imperi romà es va fragmentar. En debilitar-se l'autoritat romana, els territoris imperials van ser invadits per onades successives de confederacions barbàriques algunes de les quals van rebujar la cultura clàssica de Roma mentres que atres, com ara els gots, l'admiraven i emulaven. Dels pobles prominents que van entrar al territori romà van ser els huns, els búlgars, els àvars, i els magiars, juntament en un gran número de pobles germànics i eslaus. Algunes incursions es van realisar en l'aprovació dels romans: s'assignava a les tribus germàniques terres per llaurar i assentar-se si lluitaven en els romans com a aliats. Pel segle V les institucions de l'imperi Romà d'Occident s'havien colapsat sota la pressió d'estes incursions. Encara que van sobreviure algunes característiques de l'organisació governamental romana, es van formar diversos governs dèbils i locals o van sorgir comandants militars regionals que es van enfortir per l'absència d'una autoritat centralisada. Pero a la regió oriental de l'imperi, molt més desenrollada, les institucions de govern romanes centralisades van continuar en operació, a la invencible ciutat de Costantinoble. L'imperi Bizantí, és a dir, l'Imperi Romà d'Orient, va ser una continuació de l'Imperi Romà cristià de l'antiguetat.

Vínculs externs