Monasteri de Sant Miquel dels Reis
El monasteri de Sant Miquel dels Reis situat en la ciutat de Valéncia fon fundat en el sigle XVI damunt un antic monasteri de la Orde del Císter. És una obra fonamental del renaiximent valencià que segons alguns autors pot ser considerat com a precedent del monasteri de L'Escorial, sent com este, monasteri jerònim, foc cultural i iglésia commemorativa de la memòria dels seus fundadors.
Es tracta d'un conjunt arquitectònic alçat segons les noves directrius del Renaiximent i en el mateix van participar importants arquitectes, mestres d'obra i artistes del seu temps.
Construït per la reina Na Germana de Foix i el duc Calabria, abdós estan enterrats en el monasteri. En el sigle passat fon presó i ara es la seu de la AVL.
Resenya històrica
La fundació del monasteri fon deguda a la intenció de la senyora Na Germàn de Foix, segona esposa de Ferrando el Catòlic i després de Fernando d'Aragó, Duc de Calàbria, de ser soterrada, junt en el seu segon marit, en un monasteri jerònim. El pare José de Sigüenza narra que en este propòsit van triar els Ducs un lloc en les proximitats de Valéncia, en el camí real de Morvedre, en el que existia un monasteri de la Orde del Císter que es trobava en decadència espiritual i material. D'este primitiu monasteri només es conserven restes arqueològiques.
El papa va emetre una bula de traspàs de l'antiga propietat, pero en 1535 va morir senyora Germàna, sent el seu cos traslladat al monasteri de la Mare de Deu de Jesús de Valéncia, a causa de l'estat ruïnós d'aquell monasteri.
A fi de complir els desijos de la seua esposa el Duc es va traslladar al monasteri jerònim de Sant Bertomeu en Valladolit, on tenia seu la cort, i va demanar als flares que s'establiren a Valéncia. Per decret de Pau III, a instàncies del Duc, se suprimia l'antic monasteri de Sant Bernat en 1544 que a partir de llavors passava a pertànyer a l'Orde jerònima en el nom de Sant Miquel dels Reis.
El Duc va portar a Valéncia a dos importants arquitectes del moment: Alonso de Covarrubias i Juan de Vidaña. Segons el pare José de Sigüenza van realisar «una bona traça del monasteri i Iglésia, que si totalment s'eixecutara, i el Duc tinguera més llarga vida, fora una de les més valentes coses que tinguérem». La traça va arribar a vore-la Orellana que va declarar que estava firmada per Covarrubias. Este va tornar a Toledo, i l'obra fon començada per Juan de Vidaña.
La primera pedra fon colocada en 1548 pel bisbe i el Duc i portava gravades les armes del seu fundador. La mort del Duc va succeir en 1550 llegant al monasteri els seus diners, joyes i la seua riquíssima biblioteca. Este llegat haguera servit per a la continuació de les obres, pero el seu palau fon saquejat la mateixa nit de la seua mort.
Les obres del monasteri es van continuar vint anys després en menor disposició econòmica. Els flares que fins a este moment no tenien dependències monàstiques pròpies, van considerar oportú substituir la traça del alçat del claustre per un disseny de menys ornament i per a això van prendre com a model el pati dels evangelistes l'Escorial, que van reproduir en mínimes variants i en menor dimensió.
La construcció del monasteri es va prolongar durant el sigle XVII, iniciant-se l'iglésia del monasteri a partir de 1601. En el sigle XVIII es van fer obres en la cripta, en alguns altars i es va promoure l'edificació del claustre del costat del nort de l'iglésia.
El claustre nort no es va arribar a concloure, a pesar dels intents del flare Fra Francisco de Santa Bárbara, qui segons Llaguno «va traçar i va dirigir el nou claustre d'este monasteri, els plans, del qual talls i alçat van aprovar el 8 d'abril de 1763 el seu tio Fr. Josef (Pina), Vicente Gascó i Mauro Minguet». Es va arribar a construir l'ala este, una nova part de la torre nordest, en els seus balcons de la primera planta i la mitat de les fonamentacions de l'ala nort i de les alqueries claustrals. L'obra realisada fon important pero es desconeix el motiu de la seua paralisació.
En 1802 es va erigir enfront de la frontera de l'iglésia una porteria a la vora del Camí Real de Morvedre per a rebre, segons resava una làpida commemorativa, la visita de Carles IV i María Luisa de Parma. En 1811 els flares abandonen el monasteri davant de la imminent arribada de les tropes franceses, permaneix deshabitat fins a 1814. L'edifici va quedar una miqueta deteriorat puix es coneix que la comunitat religiosa es va vore obligada a fer algunes reformes després del seu tornada. En una acta capitular de 1814 s'acorda «es derroque el saló vell i la resta d'obres contigües a aquell per amenaçar ruïna».
En 1821 la desamortisació del trieni lliberal va suprimir la comunitat jerònima. L'edifici, segons la Real Orde de 2 de juliol de 1821 es va habilitar com a Casa de Beneficència i Correcció. En 1823 es va produir la tornada dels flares, que realisen algunes obres menors. En 1835 es produïx l'exclaustració definitiva, passant el monasteri i les seues propietats a les mans de l'Estat.
Després de la desamortisació, les obres d'art i llibres que quedaven després d'haver segut objecte de saqueig en la guerra de la Independència, van ser traslladats al Museu de Belles Arts de Valéncia i bona part dels llibres, entre els que es troben els procedents de la valiosa biblioteca del Duc de Calabria, es van destinar a la Biblioteca Universitària.
Impedida la seua demolició per l'Ajuntament en un informe previ de la Acadèmia de Sant Carles, fon destinat a asil i a presó, lo que cosa va motivar la construcció de les ales penitenciàries del pati nort, la galeria carcelària inserta, per demolició interior, en l'ala oest del claustre Sur, la compartimentació i colmatació de celes en tot l'immoble resultant i les garites en la muralla circumdant. La nova porteria es va destinar a cos de guàrdia.
Entre 1997 i 2000 van ser realisades les obres de rehabilitació del conjunt per al seu destí de seu de la Biblioteca Valenciana, integrant la representació arquitectònica de les seues tres etapes més importants: les restes arqueològiques de l'originari convent cistercenc, la configuració predominant del convent jerònim i la complimentació tipològica efectuada en la seua adaptació penal. Van comprendre així mateix delicades actuacions de restauració arquitectònica –Restitució constructiva, espacial i morfològica- centrades, particularment, en els cossos i elements d'edificació de l'antic convent jerònim que havien patit major alteració: el claustre sur, les seues dependències circumdants, les torres originàries i els pabellons que tanquen el front oriental del monument.
Descripció arquitectònica
El monasteri es va alçar sobre el monasteri cistercenc de Sant Bernat de Rascanya del sigle XIV.
Era de planta quadrada, realisat en fàbrica de tàpia i de rajola per al claustre i dependències. La selleria es va utilisar únicament per als arcs del claustre, cantons, arcs, pilastres i nervis de l'iglésia. El claustre tenia dos plantes la inferior en galeria d'arcs apuntats i la superior en pilars de rajola.
Al voltant del claustre es disponien les dependències comunes, mentres que en la planta superior es trobaven les celes. L'iglésia era d'una nau voltada en cinc capelles entre contraforts a cada costat i capçalera recta. Després de la capçalera es trobava un chicotet claustre en la residència de l'abat i la enfermeria.
Covarrubias va contemplar l'ampliació de l'iglésia cistercenca i la construcció d'un nou claustre al sur del conjunt mantenint el claustre nort dins d'un procés de substitució que hauria d'haver conseguit la totalitat. Les traces del monasteri firmades per este consistien en una planta rectangular en una gran iglésia central, i dos claustres laterals en quatre torres angulars en els cantons del conjunt.
Els claustres estaven units per una escala imperial. La paralisació de l'obra fins a 1571 va supondre el canvi de l'ubicació de la capella dels Reis i el canvi del disseny del claustre prenent com a eixemple el claustre dels Evangelistes del l'Escorial.
En 1600 Juan Cambra alça l'escala imperial als peus del temple i acaba la capella dels Reis i les alqueries del costat oest i nort del claustre. El claustre està dividit en dos plantes, en la sur es trobaven les dependències comuns com ara: la sala capitular a l'est, la llibreria al sur i l'aula per a llegir i capella dels Reis en el costat oest. En la planta principal i en la superior es trobaven les celes. La cela del prior es trobava situada en el primer pis de la torre sur-est.
La nova església fon començada en 1623 aprofitant l'anterior construcció cistercenca, pel mestre pedrapiquer Pedro d'Ambuesa . L'iglésia és de planta de creu llatina en capelles entre contraforts en cor alt als peus i una cúpula sobre el creuer. Està coberta en volta de canó realisada en selleria. En l'interior utilisa pilastres toscanes d'orde jagant en fust acanalat i el terç inferior en una estria diferent. En l'intersecció de la nau en el creuer s'alça, a manera de cimbori, una cúpula sobre un alt tenor perforat per finestres i la coberta del qual arrematada en una llanterna –Cegada ya en el moment d'abordar la seua construcció– Es cobrix en teula vidriada blava.
La portada de l'iglésia està orientada a oest sobre la frontera principal del conjunt, que dona a l'anteplaça junt en el camí real de Morvedre, i es va concebre en les seues dos torres bessones, quadrades. Estes torres estan realisades en sellars, dividides en tres cossos per cornises. Aixina en el cos inferior s'obri un va rectangular, mentres que en l'intermig s'obren dos vans. En el cos superior de les dos es troba el cos de campanes arrematat en piràmides i boles. La part central es dividix en tres cossos, en l'inferior s'obri la portada allindada d'accés en tres columnes dòriques a cada costat sobre pedestals. En el cos superior hi ha sis columnes jòniques, també elevades per pedestals que flanquegen la caseta central en que es troba l'image de Sant Miquel. El cos superior va haver de realisar-se posteriorment a l'incorporar columnes salomòniques deixant en el centre un va rectangular.
El retaule de l'iglésia fon realisat per José Cavaller en marbre de diversos colors. A fra Atanacio de Sant Jeroni es deu l'enllosat, la balustrada, els fronts de les grades i tres retaules per a les capelles laterals.
En 1756 es va decidir derrocar el claustre nort de l'originari convent cistercenc a causa del seu mal estat. La construcció dels pabellons del nou claustre nort seguint les traces renaixentistes fon començada en 1763, i desenrollada en tal llentitut, que en 1768 encara es disponien a cobrir el cos de llevant. En algun moment a finals de sigle o principis del següent es van paralisar les obres per falta de mijos, deixant sense eixecutar les corresponents arqueries.
En les obres de condicionament del monasteri per a presidi es va completar geomètricament el fallit claustre nort dels jerònims i es van derrocar les escasses restes del monasteri cistercenc.
Durant els anys que va funcionar com a presidi es van efectuar algunes obres que van provocar la desaparició d'elements significatius del claustre sur. Entre elles la demolició de les voltes del sobreclaustre i de les celes del costat meridional.
Excavacions
Les últimes investigacions van traure a la llum una monumental tomba, on descansen el Duc de Calàbria i senyora Na Germana de Foix en el monasteri de Sant Miquel dels Reis.
Referencias
- Bienes.info|BOE|61|12 de març de 2007
- Los restos de Germana y el duque de Calabria
- El monasterio de San Miguel de los Reyes abre al público la tumba de Germana de Foix
- La corte valenciana de Germana de Foix
Referencies
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Monasterio_de_San_Miguel_de_los_Reyes de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.