Elephas maximus

Archiu:Elephas maximus (Bandipur).jpg

elefant asiàtic (Elephas maximus)

El elefant asiàtic (Elephas maximus) és una espècie de mamífer proboscídeo de la família Elephantidae. És el major mamífer del continent asiàtic. La seua distribució original s'estén des del sur de China i Indonèsia occidental fins a les costes del golf Pèrsic i el sur de Mesopotamia, a on va desaparéixer ya en el Neolític. En l'actualitat se circumscriu a Sri Lanka, sur i noreste de la Índia, Bangladés, Indochina, Malaca, Sumatra i noreste de Borneo. Es troba tant en estat salvage com a domèstic i és molt freqüent en zoos i circs. Està considerat com una espècie en perill d'extinció.

Descripció

Com el seu parent el elefant africà (Loxodonta africana), l'elefant asiàtic està proveït de gran cap, trompa llarga i musculosa, coll curt casi inexistent, cos gran en forma de barril i pates en forma de columna. Les diferències entre abdós espècies són abundants: per a escomençar, els elefants asiàtics són més menuts, en 2,0-3,5 m d'altura front als 2,7-4,0 m que alcancen els elefants africans (des dels elefants asiàtics de Borneo fins als de Sri Lanka per part dels asiàtics, i des dels elefants de la selva fins als de la sabana per part dels africans), de cap abombat, orelles més menudes i redonejades que no cobrixen els muscles, esquena estovada i coa proporcionalment més llarga, encara que també coronada per un penacho de pèls negres, els únics de llongitut considerable en la seua pell dura, grossa i correosa. Al contrari que els elefants africans, no tots els elefants indis presenten claus (que no són caninos, sino incisius allargats); són llarcs i de tamany considerable en la majoria dels machos, pero les femelles en freqüència carixen d'ells. De llongitut en el cap i el cos medixen de 5,5 a 6,4 m, la coa alcança d'1,2 a 1,5 m. Sobre les atres dents, posseïxen quatre grans molarés de dimensions i tongada similar al elefant africà, encara que de morfologia alguna cosa diferent. Els peus de les pates davanteres tenen cinc dits en forma de piteu, i els de les pates atrasseres, quatre. L'extrem de la trompa només presenta un lòbul.

A pesar de les seues cinc tonellades de pes, els elefants indis es mouen en relativa agilitat i de forma prou segura, inclús en terrenys montanyosos. La velocitat promig de la marcha és de 5-6 km per hora, encara que poden córrer a més de 40 km/h si s'esglayen o enfaden. Són bons i resistents nadadors, qualitat que en el passat els va permetre colonisar algunes illes d'Indonèsia a les que no es podia aplegar anant, ni tan sols durant la baixada de les mars típica del Pleistoceno.

Un elefant pot orinar aproximadament entre 150 i 160 litros per dia. Este volum es distribuïx en vàries micciones a lo llarc del dia, en una mija de 20-30 segons per micción.

Els individus salvages viuen en els boscs tropicals asiàtics, a on s'alimenten d'una àmplia gama de fulls i frutes, en manades compostes per femelles (entre les que es troba una més vella, la matriarca, que dirigix el grup), les seues crío i a sovint un macho vell, acompanyat ocasionalment d'un atre jove. La majoria dels machos, no obstant, abandonen el grup quan apleguen a l'adolescència i porten a terme una vida solitària, acostant-se solament a les manades de femelles quan perceben per infrasonidos que una d'elles desija reproduir-se. Llavors els machos competixen entre sí, i el que resulte vencedor es aparea en la femella en cas que ella ho accepte (cosa que tampoc succeïx a sovint). Despuix de vintidós mesos naix una única crío que mama, en ocasions, fins als cinc anys, encara que pot seguir a la manada als tres o quatre dies de nàixer i cap als sis mesos ya comença a ingerir matèria vegetal. Les crío són vulnerables als atacs dels lleoparts i especialment dels tigres, per #lo que els integrants de la manada cooperen per a no perdre de vista als més menuts.

El musth

Un dels aspectes més intrigants dels elefants asiàtics és un estat que s'abat en ocasions sobre els machos d'esta espècie, conegut en l'Índia com musth. Es tracta d'una espècie de "locada" que pot afectar-los en qualsevol época de l'any i sense raó alguna aparent. Durant un temps variable (sempre inferior a un més), l'elefant es torna perillós i ataca a casi qualsevol cosa que se li acoste. També expulsa una secreció oleaginosa de color ocre que li esvara per les galtes i té una major gana sexual, encara que sembla que les femelles solen evitar als machos en estat de musth i rara volta accedixen a aparearse en ells, preferint als individus no afectats. Els elefants afectats també orinen i defecan en més freqüència, marquen els arbres que troben en els claus i es fan respectar pels machos no afectats.

Domesticació i relació en l'home

L'elefant indi ha segut domesticat des de temps molt antics en el surest asiàtic en la finalitat de dur càrregues, ajudar en la construcció (normalment carregant i alçant voltons) o transportar persones. En temps de guerra se li ha usat també per a dur armes i peces d'artilleria (cosa que han fet inclús durant el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

) i combatre, dotant-li a sovint d'armadura i posant-li pinchos en les pates i "espases" en els claus, aixina com carregant arqueros sobre la seua esquena. Els elefants asiàtics han format part de les tropes de Ciro el Gran, Alejandro Magne i Pirro de Epiro, entre atres reis de l'antiguetat. En l'actualitat són els reis dels espectàculs circenses i una de les atraccions turístiques més solicitades en el surest asiàtic, a on carreguen als visitants sobre la seua esquena mentres donen una passejada per la selva.

Els elefants es reproduïxen rara volta en captivitat, per #lo que la gran majoria dels individus domèstics han segut capturats ya adults en estat salvage. El método tradicional per a fer-ho és el kedah, d'orige indi, en el que els hòmens rodegen una manada i la van espentant cap a un redil de fusta, a on separen els individus més interessants i tornen el restant a la selva. Els individus triats són encadenats a un arbre i aïllats mentres s'habituen a la gent. Uns dies despuix reben la visita del cornaca o mahout, assentat inicialment sobre un atre elefant domesticat, que comença el seu adestrament. Passarà un temps ans que els elefants permeten al mahout assentar-se sobre el seu llom i posteriorment sobre el seu coll, moment a partir del com ya són totalment dòcils i creguts.

Per la seua utilitat des de temps antics, els elefants indis són profundament respectats en Orient i formen a sovint partix dels relats religiosos. Aixina, per eixemple, el deu Ganesh del hinduismo té cap d'elefant; Este respecte s'ha vist acreixcut pel fet de que els elefants indis poden captar infrasonidos i vibracions del sol, #lo que els permet alertar d'un dels freqüents terremots que s'abaten sobre la seua zona de distribució ans que els humans sospiten siquiera que vaja a produir-se. Per eixemple, ans que el gran tsunami de les nadalés de 2004 s'estrelara contra les costes de Tailàndia, els elefants que formaven part d'una excursió turística "varen plorar" segons els seus cuidadors i, agarrant als turistes en la trompa els varen pujar un a un sobre el seu llom per a despuix fugir terra adins, salvant-los la vida.

Els elefants indis són caçats per furtivos molt més rarament que els elefants africans, puix la facilitat en que es captura individus salvages vius (als que se sol tallar els claus) fa que el seu marfil no siga un ben excessivament difícil de conseguir. De tots modos, la destrucció de la seua hàbitat natural per a deixar pas a l'agricultura i el fet de que els animals domesticats casi no es reproduïxquen han situat a l'espècie igualment a la vora de l'extinció.

Subespecies

Actualment, segons autors, es diferencien tres o quatre subespecies d'elefants asiàtics:

• Elephas maximus maximus - elefant de Sri Lanka
• Elephas maximus indicus - elefant indi
• Elephas maximus sumatranus - elefant de Sumatra
• Elephas maximus borneensis - elefant de Borneo

Wilson & Reeder no reconeixen als elefants de Borneo com subespecie i els consideren com a elefants indis.

Per una atra part, és possible que les poblacions presents en Oriente Pròxim i China, hui extintes, pertanygueren a subespecies diferents a les mencionades dalt. La primera, Elephas maximus asurus, era de gran tamany, més gran encara que la subespecie de Sri Lanka d'acort en les fonts clàssiques i s'usava en freqüència en la guerra; va desaparéixer cap a l'any 100 a. C. Sobre la segona, li la coneix com Elephas maximus rubridens i és descrit en fonts chinenques com de color molt obscur i claus d'un color llaugerament rosat; es va extinguir en el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

.

Enllaços externs

• Elephas maximus en l'ITIS.
• Elephas maximus en Catalogue of Life.