Lleis de Newton

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 10:29 16 dec 2024 per Jose2 (Discussió | contribucions)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
La primera i segona llei de Newton, en llatí, en l'edició original de la seua obra Principia Mathematica

Les lleis de Newton, també conegudes com a lleis del moviment de Newton,[1] són tres principis a partir dels quals s'expliquen una gran part dels problemes plantejats en mecànica clàssica, en particular aquells relatius al moviment dels cossos, que varen revolucionar els conceptes bàsics de la física i el moviment dels cossos en l'univers.

Constituïxen els fonaments no solament de la dinàmica clàssica sino també de la física clàssica en general. Encara que inclouen certes definicions i en cert sentit poden vore's com a axioma, Newton va afirmar que estaven basades en observacions i experiments quantitatius; certament no poden derivar-se a partir d'atres relacions més bàsiques. La demostració de la seua validea radica en les seues prediccions...

La validea d'eixes prediccions va ser verificada en tots i cadascun dels casos durant més de dos sigles.

En concret, la relevància de estas leyes radica en dos aspectos: per un costat són, junt en la transformació de Galileo, la base de la mecánica clásica, i per atre, en combinar estes lleis en la llei de la gravitació universal, es poden deduir i explicar les lleis de Kepler sobre el moviment planetari. Aixina, les lleis de Newton permeten explicar, per eixemple, tant el moviment dels astres com els moviments dels proyectils artificials creats pel ser humà i tota la mecànica de funcionament de les màquinas. La seua formulació matemàtica fon publicada per Isaac Newton en l'any 1687 en su obra Philosophiæ naturalis principia mathematica. Existix, ademés, una versió prèvia en un fragment manuscrit de l'any 1684 que porta com a títul De motu corporum in mediis regulariter cedentibus. Per un atre costat, en eixe mateix text queda clar que, originalment, Newton havia propost cinc lleis, de les quals la quarta era el principi de relativitat de Galileo.

La dinàmica de Newton, també nomenada dinàmica clàssica, solament es complix en els sistemes de referència inercials (que es mouen a velocitat constant; la Terra, encara que gire i rote, es tracta com a tal a efectes de molts experiments pràctics). Solament és aplicable a cossos la velocitat dels quals dista considerablement de la velocitat de la llum; quan la velocitat del cos es va aproximant als 300.000km/s (lo que ocorreria en els sistemes de referència no-inercials) apareixen una série de fenomens denominats efectes relativistes. L'estudi d'estos efectes (aument de la massa i contracció de la llongitut, fonamentalment) correspon a la teoria de la relativitat especial, enunciada per Albert Einstein en l'any 1905.

Història[editar | editar còdic]

La dinàmica és la part de la física que estudia les relacions entre els moviments dels cossos i les causes que els provoquen, en concret les forces que actuen sobre ells. La dinàmica, des del punt de vista de la mecànica clàssica, és apropiada per a l'estudi dinàmic de sistemes grans en comparació als àtoms i que es mouen a velocitats molt menors que les de la llum.<ref name="MEDINA">.Per a entendre estos fenomens, el punt de partida és l'observació del món quotidià. Si es desija canviar la posició d'un cos en repòs és necessari espentar-ho o alçar-ho, és dir, eixercir una acció sobre ell.

Referències[editar | editar còdic]

  1. Pickover, 2009, pp. 132-170.
  • Dugas, Rene; Costabel, Pierre (2008). «La escuela inglesa desde Descartes hasta Newton». Newton. Vida, pensamiento y obra: 116-131
  • Fernández Rañanada, A. Dinámica clásica, pp. 131-133; 102-109, 366-375
  • Rada García, Eloy (trad.) (2003). «Principios matemáticos de la filosofía natural». apud. Newton. Vida, pensamiento y obra, p. 199. A hombros de gigantes. Las grandes obras de la física y la Astronomía (Barcelona: Crítica)
  • Williams, Dudley y Spangler, John. Physics for Science and Engineering, ápud Pickover (2009, pp. 133)

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Alonso, Marcelo; Finn, Edward J. (1998). Física 1. Madrid. ISBN 9789684442238
  • Bell, Eric T. (1986). On the Seashore: Newton (en anglés). ISBN 978-0671628185
  • Christianson, Gale E. (1985). In the Presence of the Creator: Isaac Newton and His Times (en anglés). ISBN 978-0029051900.
  • Da Costa Andrade, Edward N. (1979). Sir Isaac Newton (en anglés). ISBN 978-0313220227
  • De Juana, José María (2003). Física General 1. Pearson Prentice Hall. ISBN 84-205-3342-4
  • Ortega Girón, Manuel R. (1989-2010). Lecciones de Física (4 volúmenes). Monytex. ISBN 84-404-4290-4
  • Pickover, Clifford A. (2009). De Arquímedes a Hawking. Las leyes de la ciencia y sus descubridores. Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-003-1
  • Sears, W.; Zemansky, M.W.; Young, H.D.; Freedman, F. (1999). Física Universitaria 1. Addison-Wesley-Longman. ISBN 968-444-277-7
  • Tipler, Paul Allen; Mosca, Gene (2006). Física para la ciencia y la tecnología 2. Reverté. ISBN 8429144129
  • Tippens, Paul E. (2007). Física Concepto y aplicaciones. México: McGraw-Hill. ISBN 9789701062609