Sarier
Sarier era la denominació d'un ofici que consistia en el treball de les fibres d'espart en la finalitat de crear cistelles o cabaços que servien per a transportar o almagasenar productes agrícoles. El terme prové del valencià sària, recipient d'espart. Els sariers es dedicaven a recolectar, secar, trenar i cosir l'espart per a elaborar diversos objectes, com alforjas, serones, estores, capells, etc. Era un ofici molt estés en les zones rurals d'Espanya, especialment en Valéncia, Múrcia, Andalusia i Castella-la Mancha. Els sariers solien treballar a l'aire lliure, aprofitant la llum del sol, i venien els seus productes en els mercats locals o els intercanviaven per atres bens.
Història[editar | editar còdic]
L'us de l'espart com a material per a la fabricació d'objectes útils es remonta a la Prehistòria, sent un dels primers recursos vegetals empleats pel ser humà. Els restants arqueològics més antics d'objectes de espart daten del Neolític, fa uns 7000 anys. El espart s'utilisava per a fer cordes, rets, cestos, estores, calcer, vestimenta i atres utensilis. També s'amprava com a combustible, forraje i abonament.
L'ofici de sarier es va desenrollar especialment durant l'Edat Mija i l'Edat Moderna, quan l'espart era un material molt demandat per la seua resistència, durabilitat i baix cost. Els sariers formaven part del gremi dels esparters, que agrupava a tots els que treballaven en l'espart. Els sariers es diferenciaven dels esparters en que estos últims es dedicaven també a la fabricació de sogues i cordelería.
Els sariers eren majoritàriament hòmens, encara que també hi havia dònes que es dedicaven a este ofici. Els sariers deprenien l'ofici des de chiquets, seguint l'eixemple i les ensenyances dels seus pares o familiars. El treball dels sariers era dur i laboriós, ya que requeria una gran destrea manual i una bona visió. Ademés, l'espart era un material asprós i tallant, que podia produir ferides i irritació en les mans.
Els sariers solien treballar en grup, formant colles o collas. Cada colla tenia un cap o capataç, que organisava el treball i repartia els guanys. Els sariers es desplaçaven pels camps en busca d'espart, que tallaven en hoces o navaixes. Despuix el duyen a les seues cases o a llocs adequats per a secar-ho al sol durant varis dies. Una volta sec, l'espart se sometia a un procés de neteja i selecció, eliminant les parts brutes o danyades. Despuix es trenava o cosir l'espart per a donar-li forma als objectes desijats.
Els productes dels sariers tenien una gran varietat de formes i tamanys, segons la seua funció i el gust del client. Alguns eixemples són:
- Alforjes: Bosses grans i allargades que es colocaven sobre el llom de les cavalleries per a transportar mercaderies o recaptes.
- Sàries: Cestos grans i rectangulars que es colocaven sobre les cavalleries o sobre carros per a transportar productes agrícoles o industrials.
- Estors: Tapissos plans i flexibles que s'usaven per a cobrir el sol, les parets o els llits.
- Capells: Gorros de forma cònica o redona que s'usaven per a protegir-se del sol o de la fredor.
- Cabaços: Cistelles chicotetes i redones que s'usaven per a arreplegar o guardar frutes, verdures, ous, etc.
Els sariers venien els seus productes en els mercats locals o els intercanviaven per atres bens, com a aliments, roba, ferramentes, etc. Els sariers també podien rebre encàrrecs especials de clients particulars, com a terratinents, comerciants o artesans. Els sariers cobraven segons la calitat, el tamany i la dificultat dels objectes que fabricaven.
Decliu i desaparició[editar | editar còdic]
L'ofici de sarier va entrar en decadència a partir del sigle XIX, per varis factors:
- L'introducció de nous materials, com el plàstic, el metal o el cartó, que eren més barats, llaugers i fàcils de treballar que el espart.
- La mecanisació i l'industrialisació de la producció d'objectes de espart, que va reduir la demanda de treball artesanal i manual.
- La pèrdua de superfície i calitat de les zones de cultiu de espart, per la sobreexplotació, l'erosió i l'abandó del camp.
- L'emigració dels sariers a les ciutats o a atres països, en busca de millors oportunitats laborals i econòmiques.
L'ofici de sarier pràcticament va desaparéixer a mitan del sigle XX, quedant solament alguns eixemples aïllats i testimonials. Actualment, l'espart se seguix utilisant per a fins decoratius, artístics o culturals, pero no com un recurs econòmic important. L'ofici de sarier es considera una part del patrimoni cultural i de la memòria històrica de les zones rurals a on es practicava.