Convent del Desert de les Palmes
El Convent del Desert de les Palmes, Convent Carmelità o Monasteri dels Pares Carmelites del Desert de les Palmes està situat en el terme municipal de Benicàssim, en la província de Castelló. L'elecció d'este lloc privilegiat en el Parc Natural del Desert de les Palmes com a lloc d'assentament d'un dels “Deserts” de l'Orde dels Carmelites Descalços o Carmelo Teresià, ha donat lloc a un dels més bells i interessants, ademés d'únic, conjunt històric de caràcter religiós de la Comunitat Valenciana.
Els Deserts eren llocs deshabitats i idòneus per als carmelites, que pretenien tornar al carisma original de l'Orde, la vida cenobítica acompanyada d'un esperit eremític renovat per la Contrarreforma.
Història
Antecedents
L'orige de l'Orde es remonta als eremites establits en el mont Carmelo de Jerusalem en el sigle XII. Segons la tradició, este mont estava santificat per Sant Elíes i Sant Elíseu.
La fòrmula de vida fon donada entre 1206 i 1214 per Sant Albert, patriarca de Jerusalem, en una regla de tradició eremítica a on resaltava la soletat, el silenci, el dejuni, l'abstinència de carn, i la vida retirada i contemplativa encara que no exenta de treball.
Despuix de conseguir del papa Inocenci IV la confirmació de l'Orde, els monges emigren a Europa a on comença una proliferació de centres carmelites. En Espanya entren els carmelites a Aragó des de França. El rei En Jaume va otorgar Carta de Protecció a l'Orde.
En els sigles XIV i XV, l'Orde del Carme seguirà les vicissituts de les atres Órdens, entre el floriment dels estudis i la decaiguda de l'esperit religiós i l'esforç de renovació portat a terme pels sants i els moviments d'observança.
En Espanya estos moviments vindran dirigits per Santa Teresa i Sant Joan de la Creu. Es promulga la màxima soletat individual, l'oració, la llectura i l'espiritualitat. Es va produir com a conseqüència una divisió en el sí de l'Orde, obtenint estos la separació jurídica en el Capítul General de Cremona en 1593. Un sigle despuix, els carmelites descalços varen aplegar a Benicàssim en el propòsit de crear un Desert per a la vida contemplativa. L'elecció del lloc es va deure a la divisió en 1625 de la província d'Aragó-Valéncia per una part i la de Catalunya per una atra, quedant la primera sense Desert.
Despuix del fracàs de la busca d'ubicació en Aragó, es va intentar en Valéncia, fins que el sacerdot de Cabanes li va dir al procurador del convent de Valéncia, Fra Joan de la Verge, que “hi ha un lloc que no pot ser més a propòsit” per a l'assentament de l'Orde.
Finalment, es va comprar en 1691 el Mas de Gavarrell, celebrant-se el 2 de febrer de 1694 l'acta de possessió, adquirint-se el restant per 23.000 lliures. La nova fundació va tindre que enfrontar-se tant a l'oposició dins de la pròpia Orde, com a la del Baró de Benicàssim o la dels franciscans de Castelló.
Els carmelites d'Aragó desijaven l'ubicació en els seus territoris per la seua majoria numèrica i el Baró pugnava pels seus drets feudals sobre el territori. Pero l'enfrontament més fort ho trobem en la pugna entre franciscans i carmelites per impondre els seus drets front a l'atra Orde. Esta disputa es tancarà el 23 de decembre de 1693 en la llicència del rei favorable a la creació del Convent.
El Mas de Gavarrell fon el primer intent de creació d'un convent en el Desert, pero per l'insalubritat del terreny es va decidir construir el nou convent en el Bancal de la Colada. En 1698 es varen començar les obres, sent el traçador Fra Bernardo de Sant Josep, i part de la construcció de l'edifici la va dirigir Pedro Vilallare, mestre d'obres.
El convent
L'edifici estarà finalisat i establides les pràctiques eremítiques cap a 1709, si be l'iglésia no serà acabada fins a 1733. D'este periodo són les primeres ermites com la del Naiximent, del Carme, Sant Josep, Desamparats, Sant Joan Batiste, Sant Joan de la Creu, Sant Elies, etc., aplegant-se a construir per obres piadoses fins a un total de tretze.
El seu nom (Desert de les Palmes) es deu als monjos carmelites que denominen deserts als seus llocs d'oració i retir espiritual i de les Palmes, per la gran cantitat de margalloneres que en ell existixen. Els carmelitans es varen instalar en l'any 1694 en aquell parage i varen construir un convent que, a causa d'un corriment de terres va quedar destruït en l'any 1783.
La vida en el convent s'anirà desenrollant durant casi un sigle, en algunes vicissituts com les sofrides en motiu de la Guerra de Successió, cap a 1710, quan partides de “micalets” fustigaren als monjos aplegant a tancar-los per un assunt d'ocultació d'armes.
Entre 1724 i 1730 es construïx la muralla que ha de tancar el recint del convent. Per ad esta época ya s'han construït els principals edificis carmelites. Es tracta d'un convent que combina la vida cenobítica en edificacions que permeten l'oració i la contemplació individual, un monasteri-desert per a la província d'Aragó-Valéncia.
El fi de sigle significarà un nou canvi en la comunitat. En 1783 es produiran una série de pluges torrencials des de setembre a decembre que produiran l'obertura d'alvencs en la terra i clavills en els murs del convent, just entre dos barrancs i en una terra mal assentada. Les ermites i el convent sofrixen grans pèrdues, instalant-se els monges en una hostaleria. Despuix de demanar consell, es derribarà el panteó i els edificis de ponent per a aprofitar els materials en que es construirà el nou convent.
El nou convent, va començar a construir-se en 1784 i les obres varen finalisar dos anys més tart. Com a conseqüència de la desamortisació de Mendizábal de l'any 1835 es va deure d'exclaustrar, pero per l'eixemplar comportament dels monjos davant la població de Benicàssim i a petició del seu ajuntament, es va conseguir que permaneixquera com a monasteri carmelità. El poble de Benicàsim estava agraït per l'ajuda rebuda pels monges en la recent epidèmia de còlera.