Capíbara
El capibara (Hydrochoerus hydrochaeris), també conegut com chigüiro , carpincho o majas en castellà, i capivara en portugués, és el rosegador vivent més gran del mon. Està relacionat en els agutis , les chinchilles , els coipú i conills. El seu nom comú, que prové del guaraní kapiÿva, significa "senyor de l'herba", mentres que el seu nom especific , hydrochaeris , deriva dels etims grecs Ὕδωρ, "aigua" i χοίροσ, "porc".
Els capibaras tenen un cos pesat en forma de tonellet i un cap chicotet en un pelage marrón rojós en la part superior del cos que se convertix en marrón groguenc en la part inferior. Poden créixer fins 130 centimetros de llarc i pesar fins 65 kilogramos. Els capibaras tenen peus llaugerament palmats, carixen de coa i tenen vint dents. Les seues pates trasseres són llaugerament més llargues que les anteriors i el morro es rom, en els ulls , nas i orelles en la part superior del cap. Les femelles pesen un poc més que els mascles.
Cos i pelage
El cos dels capibaras és redonet i del seu trall robust ixen quatre pates curtes. Les pates anteriors tenen quatre dits i les posteriors tenen tres, distribuits de manera radial. Els dits grossos i semblants a piteus estan palmats en menudes tels. Este animal no te coa. Els capibaras alcancen una llongitut de 100 a 130 centimetros i una alçada al muscle de 50 a 60 centimetros, i les femelles suelen ser algo més grans que els mascles. El pes mig és de 50 kilogramos en els mascles i 61 en les femelles, no obstant, el pes real pot variar entre 27 i 65 kilogramos.
El pelage és llarc i aspre, pero en algunes parts és tan prim que se veu la pell a través d'ell. Açò fa que siguen uns animals propensos a les ensolanades i per a evitar-ho, se revuelcan en el fanc per a protegir-se la pell del sol. La coloració va d'un marrón rojós al gris en la part superior, mentres que la part inferior te un color marrón groguenc. Alguns eixemplars tenen taques negres en la cara, el costat exterior de les pates i darrere. La llongitut dels monyos va de 30 a 120 milimetros.
Cap i dents
Els capibaras tenen un cap notablement ample i gros. En relació en els parents més propencs al capibara, el morro és gran i redonenc, mentres que les narines són menudes i estan prou separades. En els eixemplars mascles, la punta del morro és calba i està dotada d'una conspicua glandula odorifera. Les orelles són menudes i redonenques, mentres que els ulls se troben situats cap als costats i també són chicotets. Com en molts animals que tenen un estil de vida parcialment aquatic, els ulls, les orelles i el nas del capibara se troben situats cap a la part superior del cap, de manera que quan ixen a alenar de l'aigua o observar el que les guilindaina, apenes sobreixen de la superfície.
La fòrmula dental d'este animal és 1-0-1-3, açò vol dir que cada mitat de la mandibula presenta un incisiu , un premolar i tres molars , en un total de vint dents. Les blanques incisius estan dotades d'una regata, com en tots els rosegadors, estan engrandides i transformades en incisives sense arrel. Despuix dels incisius s'obri un espai denominat diastema. Les dents posteriors també carixen d'arrels i tenen una morfologia compleixa, i consistixen en prismes d'esmalt dental en forma de cor o de barres, que estan separats per capes de ciment. Com en atres rosegadors, els incisius dels capibaras creixen constantment per a compensar el desgast continu que provoca menjar herba; Els molars també creixen constantment.
Distribució i habitat
Els capibaras tenen un àmbit de distribució que abarca casi tota Sudamérica a l'este dels Andes i des de l'este de Veneçuela i la Guyana fins l'Uruguay i el nordest d'Argentina. Cada una de les dos regions te la seua subespecie corresponent: hydrochoerus hydrochaeris isthmius és la que viu en la part noroccidental. És un poc més chicoteta que hydrochoerus hydrochaeris hydrochaeris , que viu en la regió més gran, a l'este dels Andes. Els capibaras poden viure en diferents tipos d'hábitats, pero mostren preferencia per alguns en concret.
Tendixen a trobar-se prop de llacs, estanys, rius, chapulls o manglares. També necessiten un sol firme a on dormir, idealment en una vegetació sorrada que els servixca de protecció. Per a alimentar-se, no tenen problema en adinsar-se en sabanes i pastizales. La major densitat de població de capibaras se troba en les extenses zones humides de sudamérica, com el pantanal, o la regió dels plans del nort del continent, banyada per l'Orinoco. Viuen majoritariament en les planices, pero també habiten en altituts de fins 1.300 metros sobre el nivell de la mar.
En comparança en atres especies animals de sudamérica, els capibaras toleren prou be els canvis d'habitat provocats per l'activitat humana i també poden sobreviure en zones transformades en plantades o pastures.