Guerres Mèdiques
Les Guerres Mediques son els dos conflictes belics en que s'enfrontaren la major part de les ciutats gregues unides contra l'Imperi Persa o Aquemenida a començaments del sigle V AC.
Antecedents
En l'esclafada de la sublevacio Jonica (499 AC - 494 AC), Dari I el Gran desijava subjugar als grecs i castigar-los per la seua participació en la regirada. Dari coneixqué a través d'Hipias que els Alcmeonides, una poderosa familia atenenca, estaven oposts a Milciades i preparats per reinstaurar el poder a Hipias. També estaven disposts a sometre's a les demandes perses a canvi que s'els perdonara la seua participació en la regirada Jonica. Dari desijava aprofitar-se d'esta situació per prendre Atenes, lo qual aïllaria Espart i li entregaria el restant dels grecs. Per tal que els null se sublevaren, fea falta fer dos coses; encorajar a la població perque se sublevara, i que l'eixercit atenenc deixara Atenes.
Primera Guerra Medica
Campanya de Mardoni
En l'any 492 AC, l'eixercit de Dari I el Gran comandat pel seu gendre, Mardoni creuà l'Helespont per a prendre Tracia, obligant al lider Aleixandre I de Macedonia a sometre's de nou a l'Imperi Persa. Encara aixina, els Brigis feriren a Aleixandre I de Macedonia entre l'Estrimo i l'Axios, i en l'intent d'alvançar Grècia gran part de la flota fon destruïda per una tempestat prop del Mont Athos (492 AC), en l'extrem de la peninsula d'Aactea (a Calcídia). Aixina llavors, Mardoni recula en Asia.
Campanya de Datis
L'eixercit de Darí, ara comandado per Artaphernes i per Datis, un almirant mesure (Mardoni havia segut ferit a l'atac anterior), fon enviat a principis de setembre del 490 AC perque desembarcara a la baïa de Marató i amenaçara en un atac terrestre sobre Atenes. Este eixercit no contava en més de 25.000 soldats d'infanteria i 1.000 cavallers, posat que fon transportat completament per mar. Els transports perses, escoltats per la flota, navegaren de Sigam a Naxos i arribaren a Carystos a la costa meridional d'Eubea. D'alla navegaren pel canal d'Eubea fins Erètria, a on les seues objectius se feren clars als grecs. Els Eretrians enviaren un mensage urgent a Atenes demanant ajuda. Els atenencs estaren d'acort, pero se donaren conte que necessitarien més ajuda. enviaren un correu als Espartans i provablement als de Platea. El correu arribà a Espart el 9 de setembre, i els Espartans acceptaren ajudar, pero indicaren que no podien anar a la guerra fins que el festival de Karneia s'acabara en lluna plena de les dies 19 i 20 de setembre.
La Batalla de Marató
Artaphernes prengué part de l'eixercit persa i sitià Erétria. El restant de l'eixercit navegà en Datis i desembarcà en la baïa de Marató. L'eixercit atenenc, entre 9.000 i 10.000 hòmens, eren comandats per Calímac, el polemarca, i els seus deu generals tribals, i marchà cap a al nort des de Atenes. Quan Camilac va saber que els perses havien desembarcat en la baïa de Marató, girà camí i arribà a la vall d'Avlona, a on acampà el seu eixercit ante l'altar d'Heracles. Mil Plateans s'uniren ad ell allà. Com que era obvi per la disposició dels perses que no pensaven marchar en Atenes, esperaren als espartans. Durant huit dies, els dos eixercits permaneixeron pacificament un davant de l'atre.
El nové dia els atenencs saberen que Eretria havia caigut per traïció. Açò significava que ara tenia ya Artaphernes lliure de moviments, i que podria atacar Atenes. El 21 de setembre, l'eixercit atenenc eixí a enfrontar als perses. Açó fon provablement una decisió combinada dels generals, encara quan Herodoto diu que havia rotació de dies en comandancia de cada general i que era en Milcíades el general que enviava en aquell moment, i qui jugà un paper important al convencer als atres que atacaren. Segons Herodoto, cinc estrategues votaren a favor d'atacar i cinc votaren en contra; en Calímac, el polemarc, donà el vot decisiu en favor de l'ofensiva.
Com la majoria de l'infanteria persa eren arquers, el pla grec era alvançar en formació fins arribar al llimit de l'efectivitat dels arquers, uns 200 metros, i despuix alvançar desdoblegats per tancar fileres rapidament i fer entrar en joc la seua infanteria pesada. Açó comportava que en casi tota seguritat haurien d'acabar lluitant en fileres desordenades, pero açò era preferible a donar més temps als arquers perses. El centre grec se reduí a possiblement quatre rancs, dels huit habituals, per tal d'estendre la llínea i evitar que la llínea persa superara els grecs. Les ales mantingueren els seus huit rancs.
L'infanteria pesada grega, o hoplites, estaven molt més acorassats que les tropes perses i la pica que els grecs portaven els donava més alcanç que les llances curtes i les espases de l'infanteria persa. La ventaja persa venia de l'arc que molts d'ells portaven, pero fon parcialment neutralisat per la superioritat de l'armadura grega. A mesura que els grecs alvançaven les seues ales se posaren en el centre, que estava baix foc intens dels arquers. Mentres se tancava la formació, alguns perses conseguiren entrar als espais resultants i feren recular el centre. El retroces grec al centre, ademés de portar els perses cap a adins, també portà les ales gregues cap al interior, acurtant la llínea grega. El resultat sorprenent fon un moviment de pinça, i la batalla acabà quan l'eixercit persa, aventat fins el desfargalament, va desbandar-se en panic cap als seus barcos i foren perseguits pels grecs. Herodoto apunta que moriren 6.400 perses per uns 192 atenencs.
Conseqüencies
Tan pronte com Datis eixí a la mar, els atenencs marcharen a Atenes. Arribaren a temps d'evitar que Artaphernes conseguira desembarcar. Veent la seua oportunitat perduda, Artaphernes tornà a Asia. Els espartans arribaren més tart, visitaren el camp de batalla a Marató, i proclamaren que els atenencs havien conseguit una gran victoria. La derrota a mans dels grecs dels perses, que no havien segut derrotats en terra durant moltes decades, causà grans problemes pels perses. Veent que els perses no eren invencibles, molts pobles subjectes al seu govern se sublevaren despuix de la derrota de Marató, i l'orde no fon restablit fins uns anys despuix.
Tindre a Persia com enemic comú ajudà a crear un sentiment de solidaritat entre les desunides ciutats-estats grecs. La victoria també colaborà a establir l'idea que els grecs eren "civilisats" i els asiatics merament "barbars". Marató no fon en ningun sentit una victoria decisiva sobre els perses. Encara aixina, fon la primera volta que els grecs superaren als perses en terra, i "la seua victoria investi als grecs en una fa en el seu desti que duraria tres sigles, durant els quals naixque la cultura occidental."