Imperium
| ||||
|
| ||||
Imperium és un terme llatí (imperĭum) que es traduïx com a "domini" i el significat modern del qual és poder públic. En el seu orige etrusc es tractava de la facultat i el dret reconegut a una persona (dictador) o a un conjunt d'elles, per eixercir en autoritat el poder militar. I aixina fon en els seus inicis en l'Antiga Roma. D'acort en la tradició, foren els deus els que, en la fundació de Roma, concediren l'imperium als reis.
S'atribuïa als cònsuls i als pretors, be com a imperium domini, be com a imperium militae. El primer tenia més un caràcter de poder civil i s'eixercia dins la ciutat; el segon era més difús, en alguns casos en poders que arribaven a l'autoritat civil i militar, pero quedava relegat o havia d'eixercir-se fora de Roma.
Cap a les darreries de la república, la diferenciació entre els dos tipo d'imperium s'havia diluït i la seua diferenciació s'establí en funció del càrrec que ocupava qui l'ostentava. Aixina sorgix l'imperium consular i el proconsular. A l'arribada de l'Imperi, es mantenien abdós tipos si be August i els seus successors eixercien de fet abdós en atribuir-se el denominat més avant imperium maius.
Despuix de la caiguda de l'Imperi i la creació dels diferents regnes en Europa, l'imperium recau sobre el rei o príncep segons els casos. L'aparició del feudalisme obligà posteriorment el fet que la monarquia delegara en els senyors bona part de les facultats atribuïdes al seu imperium dins dels feus que es constituïen. Al sorgir del model de les Corts, com a òrguens a on la noblea expressava la seua voluntat al monarca i l'assistia, fon conformant la divisió del poder públic entre el que més avant serien els poders de l'Estat modern despuix de la Revolució Francesa: el poder llegislatiu , l'eixecutiu i el judicial.