Folga
Una folga (Posverbal de folgar.), en castellà huelga, és una forma de protesta en la que els seus participants o membres s'abstenen de realisar l'activitat que realisen normalment en perjuí d'aquells als que dirigixen els seus reclams o les seues queixes. El tipo més important i estés és la folga laboral o desocupació que és la suspensió colectiva de la seua activitat per part dels treballadors en la finalitat de reivindicar millores en les condicions de treball o manifestar-se contra retallades en els volguts drets socials; segons l'Organisació Internacional del Treball (OIT), és un dels mijos llegítims fonamentals de que disponen els ciutadans i específicament els treballadors (a través del moviment sindical i les organisacions sindicals) per a la promoció i defensa dels seus interessos econòmics i socials.
El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) definix la paraula folga com el temps durant el qual u no treballa o l'interrupció del treball com a mida de pressió per a reivindicar o manifestar protesta.
Classes de folga
El diccionari de la RACV també comenta els diferents tipos de folga:
- Folga a la japonesa, la que fan els treballadors aumentant la producció i creant un excedent de producció que perjudica a l'empresa.
- Folga de braços plegats, la que es fa estant en el lloc de treball pero sense treballar.
- Folga de zel, fer descendir el rendiment o la producció treballant lentament i aplicant meticulosament totes les disposicions reglamentàries.
- Folga general, la que afecta a tots els treballadors de tots els sectors.
- Folga de fam, abstinència total de prendre aliments per a commoure al patró, a la direcció o a un organisme.
- Folga salvage, la que es produïx per sorpresa i sense avís previ.
- Folga revolucionària, la que es fa per motius polítics i no laborals.
Sobre la paraula folga
Ademés fa una observació: La paraula folga com a interrupció del treball com a mida de pressió apareix en els diccionaris valencians de Carles Ros de 1764, en el de Just Pastor Fuster de 1827, en el de Josep Escrig de 1851, en l'Escrig-Llombart de 1887 o en el de Lluís Fullana de 1921, entre molts atres fins a l'actualitat.