Sobirania popular
El terme sobirania popular va nàixer front al de sobirania nacional, que s'interpretava d'una forma restrictiva com la sobirania resident en la nació, terme de difícil definició que pot identificar-se en més dificultat i restringir-se en la seua representació efectiva a les capes més elevades de la societat (sufragi censitari); mentres que el principi de la sobirania popular naix en uns drets i garanties constitucionals.
La sobirania popular, en política, és quan es parla per a referir-se a una naturalea en la que la persona o entitat que la posseïx és quí eixercix la màxima autoritat.
En el cas de la sobirania popular, es fa referència al poble i com a est és la màxima autoritat de la societat. D'esta manera, la sobirania popular establida, tindrà una funció dirigent i governativa i estant integrada en una democràcia, serà representada per una entitat jurídica i política que és el nomenat Poble.
Aixina, el Poble serà qui establixca les lleis, i qui rigga la societat a través de les bases de la democràcia i per ad això es valdrà de la política i de representants polítics elegits per mig del vot. La Constitució espanyola de 1978, en el seu artícul 1.2, afirma:
És dir que el poble en democràcia és qui elegix als seus representants en l'Estat.
El principi teòric en el que es basen totes les concepcions de la democràcia i que hui té acceptació pràcticament universal com a font de tot poder i autoritat. Com a doctrina política moderna, prové de Rousseau. Un poble és una unitat històrica de costums i hàbits de vida en comuna, els integrants de la qual acorden formar un Estat per a governar-se millor en forma sobirana (sense un atre poder per damunt d'ell). El poble constituïx l'Estat, i deu despuix controlar-ho i canviar-ho si ho creu convenient. El poble no deu res als seus governants, que són servidors, escrivents o mensagers de la voluntat popular. Al mateix temps, el poble té gran poder sobre els individus, solament compensat per la reciprocitat de la situació d'estos.