Autopoyesis
L'autopoyesis és un neologisme propost en l'any 1971 pels biòlecs chilens Humberto Maturana i Francisco Varela per a designar l'organisació dels sistemes vius. Una descripció breu seria dir que la autopoyesis és la condició d'existència dels sers vius en la contínua producció de si mateixos.[1][2]
Este terme naix de la biologia, pero més tart és adoptat per atres ciències i atres autors, com ara pel sociòlec alemà Niklas Luhmann.[3]
Segons Maturana i Varela[4][5][6] són autopoyesics els sistemes que presenten una ret de processos o operacions (que el definix com a tal i ho fa distinguible dels atres sistemes), i que poden crear o destruir elements del mateix sistema, com a resposta a les perturbacions del mig. Encara que el sistema canvie estructuralment, esta ret permaneix invariant durant tota la seua existència, mantenint la identitat d'este. Els sers vius són en particular sistemes autopoyètics moleculars, i que estan vius a soles mentres estan en autopoyesis.
Referències
- ↑ Varela, Francisco J.; & Maturana, Humberto R. (1973). De Máquinas y Seres Vivos: Una teoría sobre la organización biológica. Santiago de Chile: Editorial Universitaria.
- ↑ Varela, Francisco J.; Maturana, Humberto R.; & Uribe, R. (1974). Autopoiesis: the organization of living systems, its characterization and a model. Biosystems 5 187–196.
- ↑ Luhmann, Niklas R. (1997). Organización y decisión, autopoiesis y entendimiento comunicativo. Barcelona: Anthropos.
- ↑ Maturana, Humberto R. (1997). De Máquinas y Seres Vivos, autopoiesis de la organización de lo vivo. Santiago de Chile: Editorial Universitaria.
- ↑ Maturana, Humberto R. (1996). El sentido de lo humano. Santiago de Chile: Editorial Dolmen ediciones S.A. 8a edició.
- ↑ Maturana Humberto R. (1997). Emociones y lenguaje en educación política. Santiago de Chile. Editorial Dolmen ediciones S.A. 9a edició.