Enrique Tierno Galván

Enrique Tierno Galván (Madrit, 8 de febrer de 1918 - 19 de giner de 1986) va ser un polític, sociòlec, juriste i ensagiste espanyol.

Biografia

Va nàixer en Madrit el 18 de febrer de 1918. Va cursar el bachillerat en l'Institut Cervantes. Va començar els seus estudis universitaris en l'Universitat Central, pero varen ser interromputs per la Guerra Civil. Despuix de les seues experiències jovenils durant la Guerra Civil, en la que va militar en el bando republicà, va iniciar la seua carrera política com a figura de l'oposició al franquisme des de l'Universitat. Durant els anys cinquanta i setanta va simbolisar el descontent primer i la rebelió despuix de part de la comunitat universitària.

Estudis

Doctor en Dret, Doctor en Filosofia i Lletres, Catedràtic de Dret Polític des de 1948 fins a 1953 en l'Universitat de Múrcia, i des de 1953 fins a 1965 en l'Universitat de Salamanca, va anar en esta última on va aglutinar un núcleu de professors i estudiants, alguns dels quals —com Raúl Morodo, Pablo Lucas o Fernando Morán— varen passar de discípuls a colaboradors polítics. Se li coneixia també com el «vell Professor», alusió carinyosa en la que ya se li havia batejat.

Trayectòria professional

Va ser el primer en traduir el Tractatus de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna (1964) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les Reflexions sobre la Revolució Francesa. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en 1957.

El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al PSOE històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en 1965 contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.

En 1966 es trasllada als Estats Units on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-1967), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en París en 1966, en retornar a Espanya, en 1968, funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en 1974, va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

Durant la Transició, que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en 1976, va tindre que fer front a un PSOE refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per Felipe González, qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista.