Yamnago és el lloc sagrat des de temps prehispànics per als indígenes del nort de la Patagonia, ubicat en el replanell de Somuncurá, en l'actual Província de Riu Negre, Argentina.

Yamnago és el paraís terrenal dels indis pampes. (Jorge Claraz)

En 2006 es redescubrió la pedra que era, per als gennakenk, l'ama del lloc, i a qui li rendien tribut.

Toponímia i funció del Yamnago

 

Claraz ([1865]:1988) explica el topònim Yamnago com vocable del idioma gününa yajetch, a on "yago" seria "beure" i "yamna", "córrer".[1]

Yamnago llimita al nort en els cerros Dos Amics, al surest i el suroest en la serra Apas i la serra de Talagapa, a l'oest en el cerro Aneken i, per l'est, en les bardas que separen al Baix del replanell de Somuncurá. Hui es coneix com a Estany Tocoluán ("Paraís terrenal") (Casamiquela).

Yamnago va ser un lloc de caça estacional de guanacs des de fa uns dos mil anys.[2] Els grups indígenes es dedicaven a esta activitat en l'invernada de maig a octubre, chulengueada de novembre a giner i veranada de febrer a abril.

Antecedents del descobriment

Per a les persones d'orige europeu, la primera informació sobre la roca sagrada data de mitan de el XIX: es deu a qui anara calificat com “el primer naturaliste criollo”, Francisco Muñiz. Segurament va tindre notícia d'ella per mig d'indígenes tehuelches durant una estadía en la vall inferior del Riu Negre. Muñiz va escriure: “...À 50, o 60 lleguas al Suroest de Patagones hi ha un gran peñasco que és l'amo dels guanacs: la primavera ho visiten i obsequien de la mateixa manera que l'anterior, demanant-li llicència per a matar guanacs sense el requisit dels quals no s'atrevirien á caçar-los...”[3]

La segona font d'informació correspon a un atre naturaliste, Jorge Claraz (1832-1930), d'orige suís. Va portar a terme la seua investigació en 1865, durant un viage des de China Morta, en el noreste de Riu Negre, en companyia de tehuelches septentrionals (“pampes”), al riu Chubut, per a oferir els seus servicis de agrimensor als colon galeses, que iniciaven la seua radicació en eixa vall.

Claraz va visitar el lloc de caça i sobre este lloc va escriure:


Observacions de Moreno

El Pèrit Francisco P. Moreno també va aplegar fins a l'ampli pla de “Yamnagoo”.

El naturaliste i viager, va viajar des de Carmen de Patagones en guies indígenes rumbo al Sur en viage exploratori en 1879.

Més tart va escriure:


També va arreplegar l'informació etnogràfica Tomás Harrington (etnógrafo autodidacta que va realisar el registre més exhaustiu que es coneix de la llengua pampa). Les llibretes de Harrington contenen els relats que li va proporcionar, entre uns atres, José María Kual (Kalakapa), indígena pampa naixcut en 1870, membre d'una prestigiosa família gününa këna del linaje Kual, cacicazgo en territorialitat en esta regió. Kual també va ser informante de Bórmida i Casamiquela, de qui també es diu va ser el seu mestre.

José María Kual recordava que: «En Pütoko Luanwe juntaven caps de guanacs i esturços (en realitat, ñandúes) i els deixaven en una lomita; pintaven les front d'eixos caps (en cuiro) en mûrskáug, mig blau i vert, i feyen rogativas per a demanar sòrt en la caça; cantaven les dònes. Kalakapa tenia una cicatriu gran en l'esquena d'una mà, ferida produïda voluntàriament per a fer-se una sagnia, puix en açò es conseguia sòrt en la caça» (entrevista a José María Kual [Kalakapa], en Harrington, 1953).

Informació coincidente li va proporcionar Kual a Casamiquela en els anys 1950.


El informante aludit, un dels últims parlants de la llengua tehuelche septentrional (“pampa”), va donar a aquell els noms correctes en la seua llengua dels llocs involucrats: Yahnagoo, el cazadero, “Abrevadero dels guanacs”; Yáhmauk “vella” (en mapuche: Epéu kushé, “vella ancestral”), i li va explicar la seua relació topogràfica sobre el que els tehuelches utilisaven com a campament secular –estratègicament ubicat a 5 km de cada u dels atres llocs, com para no espantar els assuts: Ssélan yahwaiwánwutr, “parador dels juncs”, abreviat com Ssélan “juncs, juncal” (en mapuche Tromén Ngiyeu, “Lloc dels juncs”).

La “tosca”, en realitat una toba o cendra volcànica compactar, és un aspecte clau, ya que esta roca constituïa “la carn” de Ülüngássüm, la deïtat tehuelche, auto-petrificada.

Una senya més, d'un atre informante ara, per a redonejar la personalitat –doblement sagrada- d'esta representació en roca de la deïtat màxima del poble tehuelche, prové d'Alberto Cayupán, poblador de Tromen Niyeo, el qual va narrar al propi Casamiquela que el cacic tehuelche Velázquez (castellanisació de Malaskan) -qui per a la década de 1920 encara la venerava- va saber per ella de l'inminencia de la seua mort, és dir que ademés complia l'altíssima funció d'oràcul.

El redescubrimiento de la roca

En 1971, Casamiquela, guiat per Alberto Cayupán, d'ascendència mapuche i membre d'una família d'antiga radicació en l'àrea d'El Caín – Tromén Niyeo, va ubicar els “corralitos” (“parapetos” per als arqueòlecs).

Seguint les chafades de Claraz, en novembre de 2006, Casamiquela va encapçalar una expedició al baix de Yamnago, al sur del Caín, per a localisar a "la vella", o pedra sagrada dels tehuelches. En l'acompanyament de funcionaris de Riu Negre i del Chubut, i la colaboració del Consell d'Ecologia i Mig ambient (Codema) en una ventosa demà, el 14 de novembre de 2006 varen aplegar junt a la pedra i varen escoltar una magistral invocació de l'estudiós en la llengua tehuelche. "Dona'm els teus guanacs i ñandúes, els teus animals, cacica, favorix-me", va dir en homenage a aquells altivos caçadors que fins a fins de el XIX transitaven aquella latitut.

Bibliografia sobre Yamnago

  • Miotti, Laura; Salemme, Mónica C.; Hermo, Darío; Magnin, Lucía; Rabassa, Jorge. “ Yamnago 137 anys despuix: un atre llenguage per a la mateixa regió”. en Civalero, María Teresa comp.; Fernández, Pablo Marcelo comp.; Guráieb, Ana Gabriela comp. ( 2005 ) Contra vent i marea: arqueologia de Patagonia pp. 775-796

Gradin Carlos J. "Nous llocs: el Baix del Gualicho; Yamnago (Somuncurá) i uns atres en art rupestre", en GRADIN, Carlos J. ; AGUERRE, Ana Margarita i ALBORNOZ, Ana María. (2003). Arqueologia de Riu Negre. Edició de la Secretaria d'Estat d'Acció Social Riu Negre, Viedma. ISBN 987-97315-3-0.

Boschin, M. T. i M. F. Del Castell Bernal (2005) El Yamnago: del registre històric al registre arqueològic. Revista Espanyola d'Antropologia Americana. 35: 99-116. Universitat Complutense. Madrit.

Referències

  1. ↑ Claraz, Jorge Diari de viage d'exploració al Chubut, 1865-1866 Editorial Marymar, en Buenos Aires, 1988. Hi ha nova edició d'Edicions Continent, 2008 Abdós inclouen notes i estudi previ de Rodolfo Magín Casamiquela.
  2. ↑ Boschin, M. T. i M. F. Del Castell Bernal (2005) El Yamnago: del registre històric al registre arqueològic. Revista Espanyola d'Antropologia Americana. 35: 99-116. Universitat Complutense. Madrit.
  3. ↑ Outes, Félix (1917): “Observacions etnogràfiques de Francisco Javier Muñiz”. Physis, Buenos Aires, vol. 1, nº 11, pp. 197-215.


Referències