Vicent Mortes Alfonso
| Vicent Mortes Alfonso | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Polític. | ||
| Naiximent: | 8 de setembre de 1921 | ||
| Lloc de naiximent: | Paterna, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 22 de maig de 1991 | ||
| Lloc de defunció: | Pamplona, Navarra, Espanya | ||
Vicent Mortes Alfonso (Paterna, 8 de setembre de 1921 - Pamplona, Navarra, 22 de maig de 1991), fon un polític valencià, ministre de la Vivenda durant la dictadura de Franco, entre els anys 1969 i 1973, que va succeir a José María Martínez Sánchez-Arjona en el càrrec. Era membre del Opus Dei i tingué un passat falangiste.
BiografiaEditar
Era fill de Vicent Mortes Lerma, obrer i de Carmen Alfonso Martí, d'una família d'agricultors. S'havien casat en la població valenciana de Paterna, en la comarca de l'Horta i vivien en el carrer Major del poble. Passà l'infància en el seu poble natal. Estudià en les escoles del poble, a on descolla per la seua ment desperta. Al no poder fer front el seu pare en l'hipoteca de la casa, per la mala situació econòmica familiar despuix de la crisis del 29, es traslladen a Valéncia a casa d'un tio seu, germà de son pare.
Guerra Civil i posguerraEditar
En l'any 1936 una malaltia de Vicent porta a la família, aconsellada pels meges, a traslladar-se a Navaixes, per al tractament de Vicent. Allí els sorprén la Guerra Civil.
En 1937 el seu pare és fet pres per la seua pràctica religiosa, i Vicent i la seua mare travessen séries dificultats econòmiques. En 1938 un tio de Vicent en passar per Navaixes, descobrix que, a pesar de la seua edat, per la seua complexió pot ser cridat a files i el porta a la seua casa en la ciutat de Valéncia, i li dona un treball com a escrivent en un despaig.
Poc temps despuix, la mare va poder anar a Valéncia perque al pare l'havien traslladat a Castelló per a jujar-lo. En acabant de que ho varen condenar a mort, el pare de Vicent es va trobar en el carrer, frut del desorde que existia en l'administració de la justícia. Durant el restant de la guerra, alimenta el seu desig d'estudiar Ingenieria de Camins.
En acabar la lluita, marchen a Valéncia. Allí entrarà en contacte, a través d'un amic, en Eladio España, rector del colege Sant Joan de Ribera, en qui comença a tindre direcció espiritual. Este, en saber el desig de Vicent d'estudiar en Madrit, li parla del seu amic sacerdot Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei, que ha posat en marcha una residència -l'acadèmia DYA- que en eixe moment té la seua sèu en el carrer Jenner. Allí es trasllada en octubre d'eixe any (1939), per a començar els estudis d'Ingenieria de Camins. Acodix a l'acadèmia Iribas a on entre uns atres, rep classes de Julián Marías. En freqüència acodix a la Santa Missa a l'Iglésia de Sant Fermín dels Navarresos.
En l'any 1943 les necessitats d'espai per a un número creixent de residents porten a Josemaría Escrivá a traslladar la residència a uns hotels en La Moncloa, en lo que despuix seria el Colege Major Moncloa. I allí es traslladara Vicent. El curs 43-44 conseguix l'ingrés en l'Escola d'Ingeniers de Camins. Sis anys viurà Vicent en este centre del que aplegarà a ser Decà. En la carrera rep classes, entre uns atres, de José Manuel Entrecanales i Clemente Sáenz Ridruejo. Coincidixen en la seua promoció algunes persones que ocuparan càrrecs polítics en el futur, com José María López de Letona i Francisco Lozano Vicente, també futurs ministres del règim de Franco. Acaba la carrera en juny de 1949, obtenint el número 2 de la seua promoció. Realisa unes pràctiques en Bèlgica, a través de l'empresa SICOB, fins a juny de 1950. D'allí passa a Holanda i torna a Brusseles, fent diversos treballs relacionats en la seua professió. Torna a Valéncia, on demana l'admissió en el Opus Dei en acabant d'aplegar a la ciutat.
Coneix a Conchita Roure, filla d'un empresari del metal, i es casa el 15 d'abril de 1952 en l'Iglésia de La Nostra Senyora de Begoña, del Port de Sagunt.
Carrera políticaEditar
En el canvi de govern de l'any 1957, José Luis Arrese es fa càrrec del recent creat ministeri de la Vivenda. Despuix de 5 anys en SICOB, a través d'un amic comú entre abdós, Fernando Monet, li proponen ser director general de la vivenda.
En 1957 va ocórrer la gran riuada que va afectar a la ciutat de Valéncia. Vicent va tindre un paper protagoniste en les primeres decisions d'emergència i fon ell qui va anar a Barcelona a comunicar al cap de l'Estat, allí llavors, la situació. Fon l'encarregat de donar estage improvisat a les persones que, en gran número, havien perdut les seues llars.
En pocs mesos, s'alçaven 1.500 vivendes en les barriades de la Verge de la Fuensanta, junt al Camí de les Tres Creus; grup Verge del Carme, en el Cabanyal; grup Verge de la Coloma, en Torrent; grup Verge de la Mercé, en Paterna, que varen acollir als que havien perdut les seues llars. Vicent formà part de la Comissió Tècnica encarregada de buscar la solució definitiva a les riuades del Turia. Es varen barallar les solucions Nort i Sur. La Sur -desviació del riu Túria- fon la que al final va semblar més convenient perque incloïa la construcció d'un embassament en Vilamarchant per a eliminar les possibles avingudes i una remodelació dels accessos a Valéncia per carretera i ferrocarril.
Despuix d'any i mig en la direcció general, dimitix per diferències en el ministre, José Luis Arrese i torna a SICOB, a on rebuja algun oferiment del ministre de la Governació, Camilo Alonso Vega, que li propon ser governador de Sevilla i despuix de Barcelona.
Al poc temps Jorge Vigón, ministre d'Obres Públiques, li oferix la direcció general de carreteres, càrrec que accepta, i retorna a la política, el 1 de febrer de 1960, a on eixercirà diversos càrrecs durant tretze anys. De la Direcció general de Carreteres passarà en l'any 1963 a la Subsecretaria d'Obres Públiques, a la Comissaria Adjunta del Pla de Desenroll i al Ministeri de la Vivenda.
En 1965 el general Vigón cessa al front del Ministeri d'Obres Públiques, i li substituïx Federico Silva Muñoz. Vicent dimitix en el seu lloc. Al poc temps és nomenat per Laureano López Rodó comissari adjunt al Pla de Desenroll. Tasca que eixercità fins a 1969.
El 29 d'octubre 1969, a raïl del cas Matesa, Franco constituïx un nou Govern, en el que ocupa la cartera de Vivenda Vicent Mortes, substituint a José María Martínez Sánchez-Arjona.
Durant este periodo, fets significatius són la construcció de mils de vivendes per a atendre la demanda del creiximent de la població (més de 300.000 cada any fins a 1975), l'aprovació del Decrete-Llei d'Actuacions Urbanístiques Urgents, la Reforma de la Llei del Sol, la posada al dia dels plans de les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrit.
Promou la creació de la ciutat satèlit de Tres Cantos i el Teatre-Museu Dalí en la ciutat de Figueres (Girona), lo que li porta a l'amistat en el pintor.
En juny de l'any 1973, definitivament abandona la política.
Durant la seua estància en Obres Públiques, la ret de carreteres espanyoles es va millorar extraordinàriament.
Atres ocupacionsEditar
També participa en la formació del príncip Joan Carles, explicant-li diverses qüestions tècniques relacionades en les infraestructures, la vivenda i les obres públiques. Li acompanya en diverses visites per Espanya.
Intervé en la creació de l'Universitat Politècnica de Valéncia (en els seus inicis, Institut Politècnic) i serà president del seu Patronat des de l'any 1969 fins a 1983.
Últims anysEditar
És rellevat del seu càrrec de ministre en ser nomenat Carrero Blanco cap del govern en 1973. Decidix llavors deixar la política i tornar a l'empresa privada. Al poc temps s'incorpora a Nestlé Espanya com a president, i despuix també com a membre del consell mundial de la firma. Durant estos anys i fins a la seua mort, és també conseller de vàries firmes espanyoles -com Unió Elèctrica Fenosa- i estrangeres, entre les que destaca la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, en sèu en Brusseles. També el ministre de Facenda, Rafael Cabello de Alba, li nomena conseller de la Caixa d'Aforros i Mont de Pietat de Madrit, càrrec que eixercitava de manera gratuïta.
Fallix el 21 de maig de 1991, als 69 anys d'edat.
ReconeiximentsEditar
En l'any 1964 la Federació Internacional de Carreteres li entrega el premi a l'Home de l'Any. Com a subsecretari d'Obres Públiques va impulsar la modernisació tècnica del ministeri, contant en persones d'atres països que estaven a la vanguarda de la tècnica.
Rep diverses condecoracions pel seu treball: la d'Or al Mèrit Turístic, la gran creu de Primera Classe de l'Orde de la Beneficència, la gran creu de l'Orde del Mèrit Civil, la gran creu de l'Orde del Mèrit Militar, la del Mèrit Aeronàutic, la del Mèrit Agrícola, la gran creu de l'Orde d'Alfons X el Sabi, la gran creu de l'Orde Imperial del Jou i les Fleches, la gran creu de l'Orde de Cisneros, la gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica, i la gran creu de l'Orde de Carles III. I també va rebre la gran creu de l'Orde de Maig (Argentina), de l'Orde del Riu Branco (Brasil), i la gran creu de la Legió d'Honor francesa.