L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Scicli

Scicli és un municipi italiano de 25 971[1] habitants de la província de Ragusa, en el surest de Sicília. La localitat, ubicada a 25 quilómetros de Ragusa i a 308 quilómetros de Palermo, va ser designada Patrimoni de la humanitat per l'Unesco junt en atres sèt ciutats del Val vaig donar Note. Es troba a una altitut de 108 metros sobre el nivell de el mar.

Scicli

Història

Els assentaments de l'àrea de Scicli daten de l'Edat del Bronze (3000 anys a. C.). Scicli va ser fundada pels siculi, d'a on provablement deriva el seu nom al voltant de l'any 300 a. C. En l'Edat Mija, de la mateixa manera que el restant de Sicília, va ser governada pels àraps, i després pels normandos. Continuant les vàries dinasties que varen governar al Regne de Sicília, va ser una possessió espanyola abans d'integrar-se al Regne d'Itàlia a mitan de el XIX.

Després del catastròfic terremot de 1693, casi tota la ciutat va ser reconstruïda en l'estil barroc siciliano, que encara li dona l'elegant apariència que atrau al turisme.

Demografia

Principals atractius

Scicli forma part del lloc Patrimoni de la Humanitat declarat per l'Unesco en 2002 denominat «Ciutats del barroc tardà de Val vaig donar Note», en concret en el còdic 1024-008.

Arquitectura religiosa

  • L'iglésia de Santa Marìa la Nova, en el seu enorme frontera. El seu interior neoclàssic té tres naus i un ampli àbsit quadrangular obra de Venanzio Marvuglia; és frut de la reconstrucció de l'iglésia en el XIX. Alberga una estàtua de la Madonna della Pietà o Verge dels Dolors, tallada en fusta de ciprer, probabablemente d'orige bizantí. D'orígens antiquíssims, des de l'any 1994 és sèu del Santuari vaig donar Maria SS. della Pietà.
  • L'iglésia mare de Sant Ignacio (Chiesa vaig donar Sant'Ignazio): alberga la venerada image de la Madonna dei Milìci. Data de la primera mitat de el XVIII; és l'iglésia mare de la ciutat des de 1874, any de la transferència d'esta categoria d'iglésia mare de la basílica de Sant Mateo.
  • L'escenogràfica iglésia de Sant Bartolomé (Chiesa vaig donar Sant Bartolomeo Apostolo) en estil barroc: escenográficamente inserta en la cava homònima. La frontera en torre de principis de el XIX repren/reprén elements ya desenrollats en Ragusa per Rosario Gagliardi (Catedral de Sant Jorge -S. Giorgio-) i per Alberto Maria San Giovanni Battista (iglésia de Sant Josep -S. Giuseppe-) abdós en Ragusa Ibla. L'interior és d'una sola nau en creu grega i es presenta substancialment del barroc tardà; custodia un espectacular cicle de estuc dels sigles XVIII i XIX.
  • Iglésia de Sant Mateo (Chiesa vaig donar Sant Matteo): Símbol de Scicli i iglésia mare fins a 1874, està ubicada sobre el tossal de Sant Matteo, lloc a on es trobava la ciutat vella.
  • Convent del Rosario, sobre el tossal homònim.
  • Convent i iglésia del Carmine: és l'eixemple d'arquitectura religiosa de la ciutat en major homogeneïtat estilística entre els components arquitectònics, escultòrics i pictòrics. Tot contribuïx a crear una estàtica atmòsfera rococó: els blancs estuc atribuïts al estucador palermitano Gianforma, alumne de Serpotta, la lluminositat de l'interior i els numerosos llenços.
  • Iglésia de Santa María de la Consolació (Chiesa vaig donar Maria SS della Consolazione): la seua estructura actual va resistir al terremot de 1693 i es remonta a al voltant de l'any 1600; l'àbsit, la cupulilla i els ambients adjacents (Sala Capitular, Sacristia) varen ser reconstruïts posteriorment segons un estil pomposamente rococó; destaca la pavimentació en teselas de marbre del presbiteri, ademés del fastuoso orgue de el XVIII i els assents de fusta de el XIX.
  • Convent della Croce: d'orígens tardomedievales, custòdia entre els seus vells murs dos antics claustres porticados; l'interior de l'iglésia, reformat en el XVIII en un cicle de estuc blancs, conserva encara numeroses làpides i sepulcros medievals. La frontera sòbria i elegant, està embellida per un portal en arquivolta de gòtic aragonés, en tres blasones (el de l'Universitat de Scicli (la Comuna), el dels Enríquez i el dels Cabrera) i d'una porció de rebanc que pertanyia al rosetón.
  • Iglésia de Sant Josep (Chiesa vaig donar Sant Giuseppe): es troba en el barri homònim. l'interior és de el XVIII i custòdia dos destacades escultures: l'estàtua en fusta de Sant Josep, coberta per làmines d'argent i la de Santa Agripina de el XV.
  • Convent dels Capuchinos (dei Cappuccini): El complex s'estén entre les ales del rocós tossal della Croce i l'altura arcillosa della Bastita. El convent va ser construït anex a aquella que era l'iglésia de Santa Agripina (chiesa vaig donar S. Agrippina). El cult de la santa es va transferir despuix a l'iglésia de Sant Josep a on encara permaneix la seua estàtua.
  • Iglésia de Santa Teresa (Chiesa vaig donar Santa Teresa): la frontera revela influències encara lligades a la tradició arquitectònica anterior al terremot de 1693. L'interior, en estil barroc tardà, és un dels més rics de la província pels estuc, els llenços, les escultures, la pavimentació en teselas blanques i negres.
  • Iglésia de Sant Miguel (Chiesa vaig donar Sant Michele)
  • Iglésia de Sant Joan Evangelista (Chiesa vaig donar Sant Giovanni Evangeliste): la frontera cóncau-convexa en tres órdens revela influències de Borromini (S. Carlo alle Quattro Fontane de Roma). L'interior en planta elíptica coberta per una cúpula (els finestrals s'òbrin directament sobre l'importa de la cúpula) està precedida per un nàrtex interior i està tancada per un àbsit. Els estuc i les decoració de l'interior són de el XIX.

Arquitectura civil

  • El Palazzo comunal, en decoració barroca.
  • El Palazzo Beneventano va ser definit per Sir Anthony Blunt com el més bell de Sicília, («d'un color groc-or clar que al sol adquirix una indescriptible opulencia»). Ho adornen característics mascarones «irreverents».
  • El Palazzo Spadaro, per la seua banda, queda sobre la sorprenent via F. Mormino Penna; és una de les sèus institucionals del municipi. Representa la prova tangible del progressiu canvi de gust de la pomposa i escenogràfica poètica del barroc tardà a una rocalla refinada: la perspectiva és llaugerament curvada i seguix la traça encara medieval de l'antic Cors (via Francesco Mormino Penna) i dialoga de manera directa en l'atra protagonista d'esta secció del cors, l'iglésia de Sant Miguel Arcàngel. Els interiors, tant en el pla arquitectònic com en el purament decoratiu corresponen a reformes de el XIX. Es pot visitar i és sèu de numeroses exposicions temporals.
  • El Palazzo Fava és un dels primers i més monumentals palaus barrocs de la ciutat. Representa l'enllaç entre l'escenari natural de la cava de S. Bartolomeo i la fuga perspectiva sobre el paisage antropizado de la plaça d'Itàlia i Cors Garibaldi. Destaca la seua decoració tardobarroca en el portal principal i dels balcons sobre la plaça d'Itàlia, pero alcança la seua traça més destacada en el balcó sobre la via sant Bartolomeo adornat per aixetes, mònstruos d'ascendència medieval i manierística i variades caps de moro.

Cultura

La ciutat és freqüentment utilisada com a set de filmació; una de les últimes produccions allí realisades és Il regista dei matrimoni, dirigida per Marque Bellocchio, i també és popular en Itàlia per ser la llar del Comissari Montalbano, personage principal de la série televisiva homònima difosa per la RAI. Per als fans de la série és parada obligatòria el set de el "Vigata Commissariato", (des de 2018 obert a turistes i visitants).


També són notables les seues processons religioses, incloent pesebres construïts en grutas que rodegen la ciutat en temps de Nadal. Estes grutas conegudes baix el nom de Chiafura varen ser antigament cavades en els tallats, i algunes han segut habitades fins a époques tan recents com l'any 1958.

En Pasqua la ciutat realisa la processó del "Uomo Viu" a través de la ciutat. En març té lloc una desfilada de cavalls adornats des de Scicli fins al veí poble de Donnalucata. No obstant, el festival religiós més espectacular s'efectua en maig, conegut com "A Maronna i Milici", que commemora l'aparició de la Verge sobre un cavall blanc, duent una espasa en alt en la que va protegir segons la llegenda als normandos en la seua victòria contra els sarracenos en 1091.

Economia

L'economia és majorment agrícola, i la zona és coneguda pels seus molts hivernàculs, que produïxen "primizie" (fruta primerenca), exportada a tota Itàlia.

Referències

  1. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada abitanti

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Scicli&oldid=1123609»