El sòu va ser una unitat de conte en valor d'1/20 part de la lliura.[1] Es va falcar en els sistemes monetaris anteriors a la reforma feta per Carlomagno, que va establir l'equivalència

Sòu (moneda)

Com explicava Mateu i Llopis:

«El sistema monetari es trobava basat en el sòu i la lliura, comú a tota l'Europa del sigle XI, com a recort del sistema carolingio. La base del sòu era els diners, moneda efectiva, de vellón, en un divisor, la seua mitat, cridat óbolo o miaja; la suma de dotze diners integraven el sòu, unitat de conte, cridat sòu jaqués; la suma de 20 sòus jaqueses era la lliura, unitat també de conte, la major.»
Felipe Mateu i Llopis, La moneda espanyola, 1946.[2]

A partir d'eixe moment es va utilisar com a moneda de conte i encara que a partir de el XIII varen tornar a falcar-se monedes en valor d'un sòu, varen adoptar atres noms. Durant l'Edat Mija i Moderna va ser una unitat amprada freqüentment en les tesoreries i contes de gran part dels regnes i principats europeus occidentals.


Referències