Rodolfo Llopis Ferrándiz
| Rodolfo Llopis Ferrándiz | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Pedagoc i polític | ||
| Naiximent: | 27 de febrer de 1895 | ||
| Lloc de naiximent: | Callosa d'En Sarrià, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 22 de juliol de 1983 | ||
| Lloc de defunció: | Albi, França | ||
Rodolfo Llopis Ferrándiz (Callosa d'En Sarrià, 27 de febrer de 1895 - † Albi, França, 22 de juliol de 1983), fon un pedagoc i dirigent socialiste valencià, secretari general del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE) en l'exili. Fon diputat en Corts durant la II República.
BiografiaEditar
Naixcut el 27 de febrer de 1895, en la població valenciana de Callosa d'En Sarrià, en la comarca de la Marina Baixa, cursà els estudis en l'Escola Superior de Magisteri. Fon professor de l'Escola Normal de Ciència. Ingressà en el Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE) en 1917. Fon cofundador de la Federació de Treballadors de l'Ensenyança de l'Unió General de Treballadors (UGT). Fon diputat per Alacant en els anys 1931, 1933 i 1936. Director general de Primera Ensenyança durant la II República, en el ministeri dirigit per Marcelino Domingo, fon conegut per haver estés la construcció i l'equipament d'escoles primàries per tota Espanya.
Durant la Guerra Civil, ocupà el càrrec de subsecretari de la Presidència del Govern en Francisco Largo Caballero. Fon contrari al govern de Juan Negrín i denuncià l'acaparament de poder pel Partit Comuniste d'Espanya (PCE). Es va exiliar en França despuix de la guerra i en l'any 1947 fon elegit president del Govern de la República espanyola en l'exili. En el Congrés del PSOE en l'exterior en 1944 fon elegit secretari general.
Fon també president de la UGT en l'exili, mantenint la seua infraestructura. El 3 de juny de 1951 fon firmant de l'Acta de Frànkfort en virtut de la qual es creava de nou l'Internacional Socialista.
Dins del PSOE va mantindre la tesis de la defensa de l'organisació exterior front als nous dirigents de l'interior que pugnaven per combatre la dictadura des d'Espanya. Estos últims, junt a un sector de l'exili, defenien una renovació del partit que implicava desplaçar a la direcció llopista, tesis que acabarien triumfant en el Congrés de la UGT de l'any 1971 i en el Congrés de Suresnes del PSOE celebrat en octubre de 1974. Llopis no acceptaria ser president del partit com li oferien els renovadors —pretenia seguir com a secretari general—, provocant una ruptura que va escindir el partit en dos: el PSOE Històric llopiste i el PSOE Renovat, que tingué una direcció colegiada en l'interior (Nicolás Redondo, Pablo Castellano i Felipe González, entre uns atres).
Abdós fraccions rivalisarien per la llegitimitat en l'us de les sigles del partit, en un conflicte que dirimiria l'Internacional Socialista en giner de l'any 1974 en decantar-se pel PSOE Renovat.
El primer Congrés del PSOE Històric (decembre de 1972) mantindria a Llopis en la secretaria general, que en 1974 va cedir el lloc a Víctor Salazar.
En l'any 1976 tornà a Espanya, presidint el Congrés del partit. A l'any següent es va presentar com a candidat al Senat, en les llistes de l'Aliança Socialista Democràtica, sense èxit. Tornà a França i va fallir el 22 de juliol de 1983 en Albi.
MaçoneriaEditar
S'inicià en la maçoneria en juny de 1923 en la Logia Ibèrica nº 7 de Madrit pertanyent al Gran Oriente Espanyol. Prengué com a nom simbòlic "Antenor".
Contant en l'ajuda de Juan Giménez de Aguilar (Juan Valdés) i Crédulo M. Escobar Barbero ("Prometeo"), també docents de professió, va organisar en l'any 1925 el Triàngul maçònic "Electra" en Conca, a on residia treballant com a catedràtic de Geografia en l'Escola Normal.
En l'any 1931 fon nomenat segon vicepresident del Gran Consell Federal Simbòlic, el màxim orgue de govern del Gran Oriente Espanyol.
Pertanygé en l'exili a la Logia Reconstrucció en Toulouse i posteriorment a la Logia Franklin Roosevelt en Montauban (França) abdós organisades per exiliats espanyols i baix els auspicis de la Gran Logia de França.
Gràcies als seus viages com a membre del PSOE en l'exili, pogué visitar prou tallers maçònics en varis països. Frut d'eixos viages, en l'any 1953, el varen nomenar membre d'honor de la Logia Casablanca nº 1 situada en la ciutat nortafricana i integrada en el Gran Oriente Espanyol en l'exili.
ObraEditar
- La escuela del porvenir, según Angelo Patri, 1923.
- La pedagogía del Dr. Decroly, 1927.
- La educación nueva en Austria, 1929.
- La revolución en la escuela, 1933
- Hacia una escuela más humana, 1934
- Emigración, exilio y perspectiva del mañana, 1949.
- España espera su hora, 1958.