L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Proyecte 4.1

El Proyecte 4.1 va ser la designació per a un estudi i experimentació mèdica realisats pels Estats Units dels residents de les Islas Marshall exposts a la pluja radiactiva de la prova nuclear Castle Bravo de l'1 de març de 1954 en l'atolón Bikini, que va tindre un rendiment inesperadament gran. Fonts històriques governamentals i tradicionals senyalen que l'estudi es va organisar el 6 o 7 de març de 1954, menys d'una semana despuix de la prova Castle Bravo.[1]

La protada del reporte final del Proyecte 4.1, "Estudi de la resposta de sers humans exposts accidentalment a importants radiacions radiactives".

Creació i secret

A raïl de la detonació de Castle Bravo, es va agregar una secció d'investigació d'efectes de les armes de la prova. El proyecte 4,, "Efectes biomèdics", inclouria al Proyecte 4.1, titulat "Estudi de la resposta dels sers humans exposts a importants radiacions beta i gamma per les conseqüències d'armes d'alt rendiment". Eugene P. Cronkite del Centre Mege Naval Nacional que va ser designat Oficial de Proyecte.[2]Les instruccions de Cronkite varen emfatisar l'importància del secret entorn al proyecte:

... El proyecte esta classificat com DATOS RESTRINGIDOS SECRETOS. Per una possible reacció pública adversa, vosté instruirà específicament a tot el personal d'este proyecte a tindre especial conte en no discutir el propòsit d'este proyecte i els seus antecedents o troballes en ningú, llevat aquells que tinguen interessos específics "de saber-ho."[3]

El propòsit del proyecte, com va explicar un informe de l'Agència Nuclear de Defensa de 1982, era tant mege com d'investigació:

...Els propositos de [Project 4.1] són de (1) evaluar la severitat de les ferides per la radiació a les que els humans han segut exposts,(2) proporcionar tota l'atenció mèdica necessària, i (3) realisar un estudi científic de les lesions per radiació en sers humans.[4]

Preparació

Com va escriure un Comité del Departament d'Energia que va escriure sobre els experiments de radiació humana: "Sembla haver segut casi immediatament evident per a la AEC i el Grup de Treball Conjunt que dirigix la série Castle que l'investigació sobre els efectes de la radiació podria fer-se junt en el tractament mèdic de les poblacions expostes."[5] L'informe de el DOE també va concloure que "El doble propòsit de lo que ara és un programa mèdic de el DOE ha dut a una visió pels marshaleses que estaven sent utilisats com 'conejillos d'índies' en un 'experiment de radiació'".[5]

 
La columna de pluja que Castle Bravo va escampar nivells perillosos de radiació en un àrea de més de 100 milles de llarc, incloses illes habitades.


Les organisacions involucrades en el proyecte varen incloure l'Institut Naval d'Investigació Mèdica, el Laboratori de Defensa Radiològica Naval, l'Esquadró de Patrulla 29, l'Estació Aérea Naval, Kwajalein, el Laboratori Nacional dels Àlbers, el Laboratori de Peixca Aplicada en l'Universitat de Washington i en l'Operacions d'energia atòmica de Hanford. En el proyecte es varen utilisar tres barcos de l'Armada dels EE. UU.: USS Nicholas, USS Renshaw i el USS Philip.

Intencionalitat

Alguns marshaleses han alegat que l'exposició dels marshaleses va ser premeditada. En 1972, el Representant de Micronesia Ataji Balos va acusar en el Congrés de Micronesia (Territori en Fideicomiso de les Illes del Pacífic)] que l'exposició durant Bravo tenia un propòsit per a que la AEC poguera desenrollar capacitats mèdiques per a tractar a eixos expost a les conseqüències durant la guerra nuclear, i va acusar que els marshaleses varen ser elegits pel seu estatus marginal en el món en general. Segons una transcripció interna nortamericana de la charrada de Balos, Balos va alegar que "Estats Units va decidir convertir a la nostra gent en conejillos d'índies perque no són blancs sino natius morenos d'algunes illes remotes del Pacífic. El tractament mèdic que els rongelapenses i utrikese han estat rebent també és molt qüestionable." AEC va emetre un comentari del personal negant estos càrrecs.[6]

En 1994, es va trobar un prospecte del programa "Castle Bravo" de 1953 que incloïa una referència al Proyecte 4.1 aparentment escrit ans que ocorreguera el dispar de "Bravo". El govern d'Estats Units va respondre que algú havia tornat a la llista de proyectes despuix de la prova "Bravo" per a insertar el Proyecte 4.1; per tant, segons el govern nortamericà, els actes no varen ser premeditats. Tots els demés documents nortamericans apunten a que el Proyecte 4.1 es va establir despuix de la prova "Bravo"; la majoria de les fonts senyalen que es va organisar el 7 de març de 1954..[7]

L'informe final del Proyecte 4.1 començava en el seu prefacio en la declaració de que "L'Operació Castle no incloïa un programa biomèdic" (ho menciona en analisar la naturalea ad hoc per la qual es va reunir el personal del proyecte). Tots els relats històrics oficials i convencionals de la prova Bravo indiquen que el seu alt nivell de conseqüències va ser el resultat d'un error de càlcul en relació en la seua disseny d'arma nuclear i no va ser delliberat (vore el Castle Bravo artícul per a més informació sobre el presunt accident).[8]

Barton C. Hacker, l'historiador oficial de les exposicions als ensajos nuclears d'Estats Units (qui, al final, és molt crític en el maneig nortamericà de l'incident "Bravo"), va caracterisar la controvèrsia de la següent manera:

“En març de 1954, la AEC va decidir ràpidament que deprendre cóm responien les víctimes marshalesas de Castle Bravo a la seua exposició accidental podria tindre un immens valor mèdic i militar. L'acció immediata es va centrar en vore'ls evacuats i descontaminados, i després atesos mèdicament. Pero també varen començar els estudis sobre les seues exposicions i seqüeles. Eixe esforç es va convertir en el proyecte 4.1 del programa experimental Castle. Esta desafortunada elecció de terminologia pot ajudar a explicar les acusacions posteriors de que la AEC havia expost deliberadament als marshaleses per a observar els efectes. De la mateixa manera que els pintors nortamericans de dials de radi de la década de 1920 i els japonesos d'Hiroshima i Nagasaki en 1945, els marshaleses de 1954 sense donar-se conte varen proporcionar senyes que d'un atre modo serien inalcançables sobre les conseqüències humanes de l'alta exposició a la radiació. Les troballes del proyecte 4.1 pronte varen començar a aparéixer impresos.[9]”

 
Fotografies de marshaleses exposts estudiats durant el Proyecte 4.1 (en este cas, les fotografies mostren el desenroll i la curació de lesions del coll) causades per la pluja nuclear adherida a les àrees humides comunes de la pell humana exposta , i les cremades beta resultants.[10]

No obstant, la controvèrsia continua, alimentada pel llegat de desconfiança sembrat pels ensajos nuclears nortamericans en les Islas Marshall, que varen implicar reubicar a centenars de persones i deixar inhabitables varis atolones. Si be la majoria de les fonts no creuen que l'exposició va ser intencional, no hi ha dubte de que Estats Units va estudiar cuidadosadament als marshaleses exposts, pero mai va obtindre consentiment informat dels subjectes de l'estudi. Este estudi dels marshaleses va ser en alguns casos beneficiós per al seu tractament i en uns atres no. D'esta manera, l'estudi dels marshaleses exposts reflectix els mateixos errors ètics que es varen cometre en atres aspectes dels experiments de radiació humana secrets realisats per la Comissió d'Energia Atòmica en els anys 1940 i 1950, que va eixir a la llum només despuix del final de la Guerra Freda.

Resultats sobre els efectes

Segons l'informe del Proyecte Final 4.1, la prova Bravo va expondre a 239 marshaleses en els Utirik, Rongelap i Ailinginae a nivells significatius de radiació, i 28 nortamericans estacionats en el atolón Rongerik també varen estar exposts. Aquells en el atolón Rongelap varen ser els més greument afectats, rebent aproximadament 175 rads de radiació abans de ser evacuats. Els de Ailinginae varen rebre 69 rads, els de Utirik varen rebre 14 rads i els nortamericans de Rongerik varen rebre una dosis promig de 78 rads.[11][12][13][14]


Els resultats del Proyecte 4.1 original varen ser publicats pels autors de l'estudi en revistes mèdiques professionals en 1955, com el Journal of the American Medical Association.[15]

En 2010 es va calcular que, per subpoblación, la proporció proyectada de càncers atribuibles a la radiació procedent de totes les proves nuclears realisades en les Islas Marshall és del 55% (en un ranc d'incertitut del 28% al 69%) entre 82 persones expostes en 1954. en Rongelap i Ailinginae.[16]

La majoria de les persones expostes no varen mostrar immediatament signes de malaltia per radiació, encara que als pocs dies es varen manifestar atres efectes d'una exposició significativa a la radiació: pèrdua de cabell i danys importants en la pell, incloses "lesions en carn viva i supurantes", entre els Rongelap. i grups Ailinginae. No obstant, les lesions varen sanar ràpidament, lo que correspon a l'exposició a la radiació. El resum de l'informe va concloure que "les estimacions de la càrrega corporal total indiquen que no existix cap perill a llarc determini".[8][17]


Des de 1954 es varen realisar controls de seguiment adicionals a intervals regulars sobre els marshaleses estudiats en el Proyecte 4.1. Encara que els marshaleses varen experimentar efectes immediats molt més lleus que els peixcadors japonesos exposts a la pluja radiactiva de "Bravo" en el barco peixquer Daigo Fukuryū Maru, els efectes a llarc determini varen ser més pronunciats ya que depenien en gran mida de la subsistència i varen ser reubicats en el lloc de les proves en Bikini, Enewetak i Rongelap, mentres que els peixcadors japonesos varen ser tornats a Japó.[18] Durant la primera década despuix de la prova, els efectes varen ser ambigus i estadísticament difícils de correlacionar en l'exposició a la radiació: els aborts espontàneus i els naiximent morts entre les dònes expostes a Rongelap es varen duplicar en els primers cinc anys despuix de l'accident, pero després varen tornar a la normalitat; En els chiquets varen aparéixer algunes dificultats de desenroll i problemes de creiximent, pero sense un patró clar. No obstant, en les décades següents, els efectes varen ser innegables. Els chiquets varen començar a desenrollar càncer de tiroides de manera desproporcionada (per l'exposició a yodo radioactivo),[19] i casi un terç dels exposts varen desenrollar neoplasias en 1974.[9]

Enllaços externs

Cites i informes

Esta és una llista d'informes realisats baix el Proyecte 4.1. Esta llista no és exhaustiva:

  • E.P. Cronkite, V.P. Bond, L.E. Browning, W.H. Chapman, S.H. Cohn, R.A. Conard, C.L. Dunham, R.S. Farr, W.S. Hall, R. Sharp, N.R. Shulman, Study of Response of Human Beings Accidentally Exposed to Significant Fallout Radiation, Operation CASTLE, Project 4.1, Naval Medical Research Institute, Naval Radiological Defense Laboratory, Defense Atomic Support Agency, Oak Ridge National Laboratory, Report #WT-923 (October 1954). Online at [enllaç trencat].
  • S.H. Cohn, R.W. Rinehart, J.K. Gong, J.S. Robertson, W.L. Milne, W.H. Chapman, V.P. Bond, Nature and Extent of Internal Radioactive Contamination of Human Beings, Plants, and Animals Exposed to Fallout, Operation CASTLE, Project 4.1, Naval Radiological Defense Laboratory, Naval Medical Research Institute, Report #WT-936 (December 1955). Online at [enllaç trencat].
  • V.P. Bond, R.A. Conrad, J.S. Robertson, E.A. Weden, Medical Examination of Rongelap People Six Months After Exposure to Fallout, Operation CASTLE, Project 4.1 Addendum, Naval Medical Research Institute, Naval Radiological Defense Laboratory, Report #WT-937 (April 1955). Online at [enllaç trencat].
  • R. Sharp, W.H. Chapman, Exposure of Marshall Islanders and American Military Personnel to Fallout, Operation CASTLE, Project 4.1 Addendum, Naval Medical Research Institute, Report #WT-938 EX (March 1957). Online at [enllaç trencat].
  • C.A. Sondhaus, V.P. Bond, Physical Factors and Dosimetry in the Marshall Island Radiation Exposures, Operation CASTLE, Report on Addendum Report for Project 4.1 Naval Radiological Defense Laboratory Report #WT-939 (December 1955). Online at [enllaç trencat].

Referències

  1. ↑ «Experimentació Nuclear en les Islas Marshall: Proyecte 4.1». Medium. Consultat el 2024-04-10.
  2. ↑ James Reeves to Frank D. Peel, "Establishment of Program 4 and Project 4.1 in Castle" (11 March 1954), online at .
  3. ↑ Barton Hacker, Elements of Controversy, 146-147.
  4. ↑ Edwin J. Martin and Richard H. Rowland, "Castle Séries, 1951", Defense Nuclear Agency Report DNA 6035F (1 April 1982), p. 186 and 188. Available online at http://worf.eh.doe.gov/data/ihp1c/0858_a.pdf.
  5. ↑ 5,0 5,1 Informe final del Comité Assessor sobre Experiments de Radiació Humana, Capítul 12, Partix 3: "Els marshaleses" . Disponible en llínea en https://ehss.energy.gov/ohre/roadmap/achre/chap12_3.html.
  6. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 2 de novembre de 2004. Consultat el 10 d'abril de 2024.
  7. ↑ «Department of Energy Marshall Islands Chronology». Republic of the Marshall Islands Embassy. Archivat des de l'original, el 2 de novembre de 2004. Consultat el 2024-04-10.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Study of Response of Human Beings Accidentally Exposed to Significant Fallout Radiation, Operation CASTLE—Final Report Project 4.1». Naval Medical Research Institute, Naval Radiological Defense Laboratory, Defense Atomic Support Agency, Oak Ridge National Laboratory. Consultat el 2024-04-10.
  9. ↑ 9,0 9,1 Barton C. Hacker, Elements of controversy: the Atomic Energy Commission and radiation safety in nuclear weapons testing, 1947-1974 (Berkeley, CA: University of Califòrnia Press, 1994): pp. 226-228.
  10. ↑ United States. Dept. of the Army (1990). Nuclear handbook for medical service personnel, p. 18.
  11. ↑ «Castle Bravo nuclear test, 1954». Johnston Archive. Consultat el 2024-04-10.
  12. ↑ «Operation Castle». Nuclear Weapon Archive. Consultat el 2024-04-10.
  13. ↑ Jack C. Greene (1988). Would the insects inherit the earth?, Pergamon Professional Publishers, p. 37.
  14. ↑ Richard G. Hewlett (1989). Atoms for peace and war, 1953-1961: Eisenhower and the Atomic Energy Commission, University of Califòrnia Press, p. 174.
  15. ↑ For example, Cronkite, et al. Cronkite, Eugene P.(1955).«Response of Human Beings Accidentally Exposed to Significant Fall-out Radiation».JAMA.159(5): 430–4.doi:10.1001/jama.1955.02960220020007.
  16. ↑ Land, CE; Bouville, A; Apostoaei, I; Simon, SL(2010).«Projected lifetime cancer risks from exposure to local radioactive fallout in the Marshall Islands».Health Phys.99(2): 201–15.doi:10.1097/HP.0b013i3181dc4i84.
  17. ↑ «Islas Marshall: de paraís a cementeri nuclear». Cordová Global. Consultat el 2024-04-10.
  18. ↑ «Daigo Fukuryū Maru, el barco peixquer japonés alcançat pel núvol radiactiu d'un ensaig nuclear». La Brujula Verda. Consultat el 2024-05-17.
  19. ↑ Hempelmann, L H(1968).«Risk of thyroid neoplasms after irradiation in childhood. Studies of populations exposed to radiation in childhood show a dose response over a wide dose range».Science.160(3824)(3824): 159–63.doi:10.1126/science.160.3824.159.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Proyecte_4.1&oldid=1120230»