L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Població callampa

El terme població callampa s'usa en Chile per a denominar els assentaments informals de caràcter temporal, concretats per mig de la pren de terrenys durant les décades de 1950 a 1980. Una de les més conegudes és la Pren de la Victòria en 1957.[1] L'analogia que explica el nom callampa (sinònim de “bolet”), reflectix la rapidea en la que es reproduïxen de la nit al matí estos sectors d'infraviviendas, de la mateixa manera que les "callampas" creixen en els jardins.

Vista d'un campament

Història

Fins a la década de 1940, predominava l'ocupació habitacional de caràcter llegal en Santiago. En el creiximent explosiu i producte del problema habitacional que açò va generar, les persones es varen ser ubicant en territoris que no eren de gran interés en trobar-se a les afores de la ciutat. Les prens de terreny varen ser una nova forma de conseguir una vivenda, expandint la ciutat cap a la perifèria.[2] No obstant, des de 1950 fins a 1980, va predominar una ocupació de terrenys de caràcter illegal.[3] Açò es va generar perque l'oferta de compra i lloguer es va vore sobrepassada per l'aument de la demanda produïda per l'arribada de migrants que venien a viure a la capital.[4]

Erro al crear miniatura:
N.º d'habitants en poblacions callampas i la seua % respecte al total població de Santiago

Es pensa que la població callampa és sinònim de campaments; no obstant, es diferencien perque la primera no busca ser una solució definitiva al problema habitacional. Els callamperos s'instalen en estos terrenys baldíos, mentres que esperen la solució definitiva per part de les autoritats.[5] La transitoriedad que tenien les poblacions callampa, contemplada per al cens de vivendes realisat en 1952, s'evidenciava en falta de servicis colectius bàsics, la precarietat de les vivendes i el caràcter illegal que tenia l'ocupació de terreny.[6] Esta última característica la compartixen en els campaments, puix també són originaris de prens de terreny, pero els actors tenen una intenció de radicació definitiva.

Cap a 1952, vivien en les poblacions callampa un total de 75.000 persones, un 6,25% del total de la població de Santiago. En 1966, eren al voltant de 200.000, corresponents al 8,05% del total dels habitants de Santiago. A partir de les senyes del Ministeri de vivenda i urbanisme, en 1970 va haver en promig una pren diària. La densitat mija era de 170 habitants per hectàrea.[7]

Les prens són considerades també com a part d'un moviment social, pretenent canviar el sistema establit en el que es trobaven immerses les persones. Són producte d'una acció organisada, tenint una dimensió comunitària i identitària. En el pas dels anys, este moviment va ser integrant-se a la política nacional, mamprenent negociacions en l'Estat.[8]

La resposta de l'Estat front a estos assentaments illegals va ser continuar en la construcció de poblacions a través de la Caixa d'Habitació, incentivant a particulars per a promoure l'edificació. Una atra solució va ser movilisar als pobladors de les poblacions cap a atres parts. Els governs de Gabriel González Videla, Carlos Ibáñez del Camp i Jorge Alessandri varen eixercir una llabor erradicadora. Es va fer un trasllat massiu d'habitants des dels terrenys transitoris, cap a uns atres que havien segut loteados i urbanisats per l'Estat, a on s'iniciava la construcció de vivendes definitives.[9]

En 1954 es crea la Corporació de la Vivenda (CORVI) que va construir la població Sant Gregorio i José María Car. Més tart, Eduardo Frei Montalva a través de la “operació sitie” va motivar a la autoconstrucció dels pobladors, entregant-els els terrenys en les ferramentes bàsiques d'urbanisació: latrines, carrers ripiades, soleras, pilones d'aigua potable i tendit elèctric. No obstant, açò no va erradicar les poblacions callampa que es varen fer més comunes.[10]

Durant l'Unitat Popular (1970-1973), les expropiacions massives de la propietat privada per part del govern, varen servir per a promoure al voltant de 2 mil prens de terreny per part d'agrupacions de pobladors (com es denomina a un habitant d'una pren de terreny) en tot el país.[11] En la majoria de les situacions, varen construir vivendes baix condicions precàries, en material llauger i sérios problemes d'infraestructura i composició, enfortint-se cuantitativamente el moviment social de «pobladors».[12]

Actualitat

 
Campament en les afores de Santiago.

Els assentaments primerencs hui es configuren pràcticament com a poblacions a on residixen sectors d'ingressos baixos o eventualment ciutadans d'escassos recursos. No obstant els assentaments tardans (década de 1980) no han alcançat a terminar dita fase de reconversió i des de la década de 1990, han anat sent erradicats a favor de l'instalació de vivendes socials (cases baixes, pareades i blocks (Departaments) de 3 pisos o més), a on estes famílies són realojar despuix d'un aforro previ sumat a un subsidi de l'Estat.

Estos sectors s'agrupen fonamentalment en la perifèria intermija, entre el centre històric, rodejats de núcleus de sectors mijos i la perifèria poblada de la nova classe mija-baixa, condominis de classe mija-alta i algun núcleu amagat de campaments (indigència).

Són similars a les favelas brasileñas, les chaboles d'Espanya, els cantegrils uruguayvos, les viles misèries argentines, els tugurios costarricenses, els pobles jóvens peruans.

Vore també

Referències

  1. ↑ Per a més informació referir-se a https://www.youtube.com/watch?v=4tfldTYeyo8&t=1s
  2. ↑ Daniela Sepúlveda, “De prens de terreny a campaments: moviment social i polític dels pobladors sense casa, durant les década de 1960, en la perifèria urbana de Santiago de Chile”, en Revista INVI, vol. 13, Nº 35, 1998, p. 105.
  3. ↑ Sepúlveda, op. cit., p. 106
  4. ↑ Hidalgo, R. (2005). La vivenda social en Chile i la construcció de l'espai urbà en el Santiago del sigle XX. Santiago, DIBAM, p. 187.
  5. ↑ Sepúlveda, op. cit., p. 107.
  6. ↑ Alejandra Mancilla, "Les poblacions callampa com a expressió del dret de necessitat", en Revista de ciència política, vol. 37, Nº 3, 2017, 760.
  7. ↑ Sepúlveda, op. cit.,  pp. 107- 112.
  8. ↑ Sepúlveda, op. cit.
  9. ↑ Sepúlveda, op. cit., p. 108.
  10. ↑ Vicente Espinoza, “Per a una història dels pobres de la ciutat”, Santiago, Edicions Sur, 1988, p.278.
  11. ↑ «El govern de l'Unitat Popular (1970-1973)». Memoriachilena. gob. cl. Memòria Chilena. Consultat el 3 de maig de 2021.
  12. ↑ (2015).«El moviment de pobladors durant l'Unitat Popular, 1970-1973».Atenea.Concepció:(512)Consultat el 3 de maig de 2021.

Bibliografia

  • Espinoza, Vicente (1988): Per a una història dels pobres de la ciutat, Edicions Sur, Santiago.
  • Hidalgo, Rodrigo (2005): La vivenda social en Chile i la construcció de l'espai urbà en el Santiago del sigle XX, DIBAM, Santiago.
  • Mancilla, Alejandra (2017): Les poblacions callampa com a expressió del dret de necessitat, en Revista de Ciència Política, vol. 37, Nº 3, 2017.
  • Sánchez, Rafael (dir.), Les poblacions callampas 1958 (Institut fílmico de l'Universitat Catòlica de Chile, 1958), documental.
  • Sepúlveda, Daniela (1998): De prens de terreny a campaments: moviment social i polític dels pobladors sense casa, durant les décades del 60 i 70, en la perifèria urbana de Santiago de Chile, en Revista INVI, vol. 13, Nº 35.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Població_callampa&oldid=1319743»